El poeta va escriure: ‘Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València./ Temies el moment. Confessa-t’ho: temies./ Temies el moment del teu cant a València.’ Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, allò que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‘nostra’ la plaça de bous no era, en cap cas, temor. Digueu-ne censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. Al 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó a la boca.

Cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més no els impediria de gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments culminants de la nit: la reaparició d’Al Tall, que –segons Vicent Torrent– han descongelat per portar-los-hi. Els mestres han dedicat ‘A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, avui, juntament amb Grau mateix, hi han estat més presents que mai. I per això han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que el Tio Canya ja l’han tret de l’UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‘Això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya.’ No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era perquè hagueren renyit, que es donaven prou mostres d’amor. Crits de ‘Visca la Terra’, i d’in-inda-indapendència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona n’hem gaudit.

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrits David Fernàndez. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi han convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura i Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, que ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un li haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que ara acaba l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. ‘T’estime, t’estimo, t’estim’, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, ‘valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos’. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i Muriel Casals, que, de segur, de segur, avui també ha gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el Cor Brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls i Prozak Soup.
Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els d’avui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens donarà. Després de més de sis hores de sarau, que no n’hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem continuar essent, ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als qui ja no hi són i que ens han permès d’arribar-hi. El moment del nostre cant a València ha arribat, i hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i alguns colzes). Estellés en podria fer un poema.

Àngel Cano

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb