Santiago Sierra, Espanya.

«… Franco va ser qui va decidir que la SEVA Espanya havia de ser un regne i, a títol de rei, designà l’emèrit, el qual, fidel a la seva borbonitat, es va mostrar amant del ‘puterio’, del diner corrupte i la vida regalada. Quaranta-quatre anys després, continuem borbonitzats.

Cartell de la inauguració de l’exposició.

Ara toca desborbonitzar. Ens toca ser protagonistes sobirans de la nostra vida personal i col·lectiva, sense reis ni tuteles. Amb la intel·ligència, l’art, la solidaritat, la igualtat i la llibertat com a brúixoles compartides. Per això és aquesta exposició que neix amb voluntat de créixer, rupturista i viatgera.»

Amb aquestes paraules acaba el Manifest Introductori de l’exposició ArteGuillotina signat per diverses organitzacions: Col·lectius de Madrid Pro Referèndum Monarquia o República, Loquesomos.org, Madrilenys pel Dret a Decidir i Dones per la República. Llegeixo el Manifest en l’excel·lent catàleg format pòster (33 x 48 cm.) editat per El Garaje Ediciones de Madrid, amb reproduccions magnífiques de les obres de Carlos Tena, Cuco Suárez, Daniela Ortiz, Democracia, Diana Larrea, Domènec, Dos Jotas, En Contingencia, Eugenio Merino, Francesc Vidal, Francisco Papas Fritas, Franko B., José Melguizo, Juan Caloca, LoQueSomos, María Adela Díaz, María Cañas, Nicolás Monti, Noaz, Noe Acedo, Pablo Peralta, Pejo, Regina José Galindo, Santiago Sierra, Todo por la Praxis, Txuspo Poyo , Vota al Poder i Yepes García.

La mostra va tenir bon èxit d’assistència a la fundació anarquista Anselmo Lorenzo de Madrid, on s’exhibí durant una setmana al setembre. Els organitzadors gestionen ara futures exposicions a diferents barris de Madrid i també a Burgos, el País Basc, el País Valencià, i Catalunya, de moment.

El dia de la inauguració a Madrid van parlar-hi representants de totes les entitats promotores. Entre moltes més coses es va remarcar que aquest estiu passat Europa havia recordat el començament de la Segona Guerra Mundial, denunciant una vegada més el feixisme i el nazisme, mentre que aquí, al mes de juny, Felip VI va signar la carta de successió del ducat de Franco per a la néta del dictador. Europa denuncia el feixisme i aquí continuem retent honors a la dictadura franquista.

Els organitzadors van esmentar l’alliberament d’Óscar Reina, secretari general del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), detingut el dia abans acusat ‘d’injúries al rei’. I van recordar especialment dues víctimes del franquisme assassinades el mateix dia de la inauguració, el 13 de setembre, fa més de quaranta anys.

El 13 de setembre de 1971 la Guàrdia Civil matava a Leganés al paleta Pedro Patiño Toledo, de trenta-tres anys, militant clandestí de CCOO i el PCE. La versió oficial deia que havia agredit els guàrdies, però es va poder demostrar que l’havien disparat per l’esquena. El seu delicte havia estat repartir propaganda el primer dia d’una vaga clandestina del sector de la construcció madrileny que duraria una setmana. Els treballadors reivindicaven una pujada salarial i jornades laborals de menys de deu hores.

El 13 de setembre de 1979 la víctima mortal va ser l’estudiant José Luis Alcazo al parc del Retiro de Madrid. El va matar a cops una banda de deu ultradretans fills de militars d’alta graduació. Vivien a les colònies militars que hi havia prop del parc. Alguns  havien militat a Fuerza Joven, la branca juvenil de Fuerza Nueva de Blas Piñar.

Monarquia i Democràcia, incompatibles. Toca desborbonitzar

El Manifest Introductori és clar i contundent, comença dient: «Defensar racionalment la idea de monarquia i fer-la compatible amb la de democràcia és molt difícil, en termes teòrics, a qualsevol país. En termes més concrets, a Espanya és senzillament impossible.»

I aborda qüestions com ara la dificultat de defensar la idea d’una organització social encapçalada per algú no elegit democràticament, sinó ‘fruit d’una carrera d’espermatozous, a voltes de dubtosos orígens’, una forma de blocar l’accés del poble com a màxim sobirà en la política d’un país. L’elegit per la història, no pels seus contemporanis, és per damunt de tothom. I així, fent saber on és cadascú, s’alimenta la mentalitat del resignat, del submís, del vassall.

El manifest esmenta la conquesta imperial de Llatinoamèrica, critica la visió oficial heroica i llegendària del ‘descobriment, conquesta i evangelització’ d’Amèrica, negadora de la realitat cruel i genocida. Per això hi ha diversos artistes llatinoamericans que hi participen amb la seva visió crítica de la monarquia, com a representants dels pobles colonitzats. Es tracta de Maria Adela Díaz, de Guatemala; Francisco Papas Fritas, de Xile; Juan Caloca, de Mèxic; Nicolás Monti, de l’Argentina; Regina José Galindo, de Guatemala; i Daniela Ortiz, del Perú.

El text denuncia també la concepció espanyola del rei com a ‘poli de guarderia’, idea que aporta una gent que són ‘una de les creacions pàtries més sui generis: els ‘republicans monàrquics’… basada en la creença que ‘la majoria de ciutadans no estem capacitats per a prendre decisions democràticament sense donar-nos d’hòsties, com a nens salvatges’.

I acaba amb el paràgraf amb què començo aquest article, fent una crida a desborbonitzar-nos i ser protagonistes sobirans de la nostra vida personal i col·lectiva.

Repeteixo:

«… Franco va ser qui va decidir que la SEVA Espanya havia de ser un regne i, a títol de rei, designà l’emèrit, el qual, fidel a la seva borbonitat, es va mostrar amant del ‘puterio’, del diner corrupte i la vida regalada. Quaranta-quatre anys després, continuem borbonitzats.

Ara toca desborbonitzar. Ens toca ser protagonistes sobirans de la nostra vida personal i col·lectiva, sense reis ni tuteles. Amb la intel·ligència, l’art, la solidaritat, la igualtat i la llibertat com a brúixoles compartides. Per això és aquesta exposició que neix amb voluntat de créixer, rupturista i viatgera.»

Les obres, totes de gran impacte, entre la sàtira i l’humor més àcid i corrosiu i la crítica més ferotge i profunda, aborden la institució de la monarquia des de moltes perspectives i enfocaments. Del colonialisme-imperialisme a la corrupció, passant per l’absolutisme, la resistència al federalisme, el referèndum per la independència de Catalunya –amb una obra de Francesc Vidal–, la paternitat franquista de la institució reial o la submissió avara a l’Ibex 35, amb una notable i espectacular presència de treballs gràfics sobre la persona de Felipe VI. Serà l’últim Borbó?

Contes d’ahir i d’avui. Una vegada hi havia un rei

L’obertura del catàleg gaudeix d’un magnífic text del filòsof Luis Navarro, traductor dels texts de la Internacional Situacionista.

‘No volia escriure un pamflet ni un text argumentatiu contra la pervivència de la monarquia perquè seria ofendre la intel·ligència’, va dir en la inauguració. Perquè, ‘com més monàrquica sigui una democràcia, menys democràtica serà, i com més s’estengui la sobirania entre el poble, més sobrarà la monarquia’.

Per això es va basar en una ambientació de contes infantils: ‘Contes d’ahir i d’avui’, perquè, per ell, ‘la transició va ser un conte de fantasmes que ha derivat en un cúmul de conflictes. La constitució, la Carta Magna, és plena dels fantasmes del seu origen, resolts de manera contradictòria’.

Per començar, subratlla la greu incoherència amb què arrenca la Constitució espanyola del 1978. Si la sobirania resideix en el poble, la forma política no pot ser una monarquia. És contradictori. D’entrada.

Amb el títol del conte ‘La carta robada’ d’Edgar Allan Poe, Navarro s’endinsa en la contradicció inicial de la Constitució respecte del concepte de sobirania. ‘Les monarquies parlamentàries europees són un empelt, una criatura monstruosa nascuda d’espècies que s’odien amb l’únic propòsit de limitar i controlar despòticament el sa exercici dels drets democràtics.’ Una altra contradicció important que l’autor remarca és que no som tots iguals davant la llei ‘si la persona del rei és inviolable i no és sotmesa a responsabilitat’.

A l’epígraf ‘Els fantasmes’ aborda la creació de fantasmes, molts fruit de vells deutes pendents. Després d’haver explicat la gestació del mite transicional d’un rei bondadós com a garant de la democràcia i la concòrdia, mantinguda per la premsa més oficial i la rosa, constata que actualment ja es pot dir que el mite es va deteriorant públicament.

A ‘El vestit nou de l’emperador’ afirma que els qui pretenen de defensar la monarquia amb criteris democràtics usen tres arguments diferents: el simbòlic, el representatiu i el pragmàtic. Pretenen dir que el rei simbolitza la reconciliació, quan representa els valors heretats de Franco. Que representa la hispanitat, com si fos una mena d’ambaixador internacional extraordinari. Més que una representació diplomàtica, sembla un rei Mides que exerceix de negociant i comissionista. I els pragmàtics, que argumenten que després d’una època molt dura, de les dues Espanyes enfrontades, la monarquia tindria un paper pacificador. La qual cosa ja està molt en evidència després de les sospites no aclarides de què s’amaga darrere el cop d’estat del 23-F.

Encara està tot lligat i ben lligat com ho va deixar Franco, però podrien començar a obrir-se escletxes, creu Navarro. El rebuig dels moviments independentistes a la monarquia i el desig de constituir-se autònomament en República, afirma l’autor, ‘no és un sentiment amb denominació d’origen catalana, va calant cada vegada amb més força entre tots els espanyols’.

I acaba dient que ‘si el rei vol continuar essent cap d’un estat democràtic, el poble ha de decidir-ho en referèndum, un dret que li ha estat negat tots aquests anys’.

Perquè ‘és hora que el poble espanyol maduri i assumeixi la majoria d’edat i que relegui els reis al món dels contes, d’on també seran expulsats algun dia: el d’aquell rei que era dolent i va aprendre a ser bo, el d’aquell altre que era bo i va acabar essent dolent, el que convertia en or tot allò que tocava, el que anava nu i ningú no gosava reconèixer-ho, els dels prínceps blaus que evolucionen a partir de les granotes i les princeses anorèctiques encantades. Una vegada hi havia un rei’. Fi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb