Arribar tard a classe no és penalitzat si ho aprofites per viatjar a l’edat mitjana

  • Ariadna Herrero publica una novel·la juvenil amb personatges de la literatura catalana medieval i ciència-ficció

VilaWeb
Ariadna Herrero
Sebastià Bennasar
05.06.2018 - 22:00

Res millor per a saber si un llibre per a joves funcionarà que fent una prova d’acció-reacció. Tot i que l’experiment és a l’abast de poques persones, això va fer l’Ariadna Herrero (Granollers, 1981) amb els seus alumnes de tercer de l’ESO de l’institut de Vilanova del Vallès, on és professora des de fa deu anys. El resultat de tot plegat és Hem arribat tard a classe, una novel·la juvenil que acaba de publicar Voliana. És la segona obra publicada de l’autora, després del seu debut literari amb Llibres del Delicte i la novel·la negra Seràs un dels nostres, en què s’endinsava en el món de les sectes.

En aquesta ocasió, Herrero presenta un fet insòlit: dos estudiants de secundària, la Lali i en Marc, arriben bastant tard a un examen de català, però ho fan acompanyats de la germana gran de la noia, la Paula. I expliquen quelcom increïble a la seva mestra, l’exigent Blanca Espriu, que és que han arribat tard a classe perquè han pogut viatjar en el temps fins a l’edat mitjana i conèixer de primera mà alguns dels protagonistes principals de la literatura catalana de l’època. Lògicament, la mestra es pensa que li expliquen un sopar de duro, però queda tan fascinada pel que comencen a explicar que els concedeix una hora extra de temps per a narrar les seves peripècies.

I així és quan els podem veure endinsar-se en un temps apassionant i de màxima esplendor per als catalans, el que va des de la conquesta de Mallorca fins al temps del rei el Magnànim. I és que, gràcies als salts temporals, podrem conèixer Joanot Martorell i Ausiàs March en el moment en què la germana petita de l’autor de Tirant lo Blanc, Isabel, preparava el matrimoni amb el més gran poeta català de tots els temps. També participarem directament de la batalla de Gal·lípoli, comandada pel cronista Ramon Muntaner, també capità de la rereguarda almogàver i com van poder resistir el setge de les tropes genoveses; viatjarem fins a un moment altament intrigant de la història reial, amb la mort del rei Joan el Caçador i la caiguda en desgràcia de Bernat Metge, període en què va escriure Lo somni. I assistirem a un dels moments clau de la literatura catalana: el comiat que fa Ramon Llull dels seus fills per a seguir la crida de Déu i canviar la poesia trobadoresca per les obres filosòfiques que el consagraren com un geni en el seu temps i com un dels nostres literats fonamentals.

Herrero explica: ‘El llibre el vaig escriure molt de pressa, en només tres mesos, quan havia nascut el meu fill i pensava en una nova metodologia per a fer més atractiva les classes de literatura catalana per als meus alumnes.’ En aquest sentit, la professora diu: ‘Som en un moment de molts de canvis en l’educació. Ara tot es basa en un nou model que busca les competències i una aproximació dels alumnes a la vida real. I és clar que per a mi la literatura té una vinculació molt forta amb la realitat, però el procés és diferent que amb altres assignatures. Jo no puc arribar i explicar la vida dels escriptors en fred, perquè són alumnes de segon i tercer d’ESO i encara necessiten contextualitzar molt.’

I és precisament cercant aquesta contextualització que va néixer la novel·la. Perquè, quina millor manera hi ha d’entendre aquests grans noms de la literatura catalana que vivint aventures al seu costat? ‘Era la manera amena de fer-los entrar dins la història. Per això he buscat moments molt concrets, no es tracta d’explicar la biografia dels autors ni de les obres, sinó passatges que puguin ser atractius per als lectors de catorze i quinze anys. I evidentment, hi ha d’haver una important construcció literària, perquè dels personatges en tenim relativament poca informació. Podem saber coses d’Ausiàs March pels seus poemes i de Bernat Metge segons les obres, però del seu dia a dia l’he hagut d’inventar i novel·lar.’

Com no podia ser d’una altra manera, l’obra compta amb un índex de personatges històrics i una guia didàctica per tal que se’n pugui treure el màxim profit. ‘Jo ja l’he tastat amb els meus alumnes quan no estava publicat i puc assegurar que funciona. De fet, quan la vaig escriure no pensava en la publicació sinó en una manera diferent d’enfocar la introducció a la literatura medieval. Va ser després, parlant amb en Jordi Solé, l’editor de Voliana, que vam decidir que la història havia de tirar endavant perquè altres centres educatius ho poguessin aprofitar.’

Però és que, a més a més, l’autora també ha decidit captar l’atenció d’alumnes menys interessats per la literatura i més per la ciència. Així és com apareix el personatge de la Paula, la germana gran de la Lali, que és una alumna molt brillant i inventora. Ella és qui ha creat la màquina per a viatjar en el temps, a banda de molts altres ginys molt pràctics, com un aparell que para la taula o un altre que serveix per a fer el llit. ‘Són ginys que m’agradaria molt tenir, a mi, i que serien molt pràctics, però sobretot volia crear un personatge femení fort, el d’una inventora. En el món de la ciència-ficció, la majoria dels inventors són homes i jo volia demostrar que les dones també poden fer-ho, i a més, molt bé’.

De fet, la màquina del temps de la Paula, o potser millor hauríem de dir de l’Ariadna Herrero, no té res a veure amb les que ens poden venir al cap. Aquí hi ha una transmutació de cervells. És a dir, els personatges passen a ocupar el cos d’altres persones de l’època en què volen viatjar. De la mateixa manera, i això el llibre només ho apunta i podria ser una magnífica segona part, els personatges medievals apareixen en el futur. És a dir, com si en lloc de la novel·la de Mark Twain Un ianqui a la cort del rei Artús fos el rei Artús qui viatgés a l’època ianqui. ‘Bé, volia que la màquina fos molt meva i em semblava que el joc de l’intercanvi de cervells permetia de crear situacions curioses, més que no pas tot el trasllat físic a una altra època’, explica l’autora.

I tot i que a un servidor li hauria agradat molt veure el jove Ramon Llull perseguint donzelles a cavall per les esglésies de Mallorca i escrivint abrandats poemes d’amor –diu la llegenda que Crist se li va haver d’aparèixer fins a cinc vegades abans de plantar la família i una dona a qui havia estat infidel més d’una vegada–, els moments del passat escollits són d’allò més interessants, com també el joc d’antagonismes entre en Marc i la Lali i el contrapunt de la Paula.

Herrero diu, quan li demanen pels plans de futur: ‘Sóc escriptora i m’interessa el gènere negre, però també molts altres gèneres. Vaig debutar amb una obra de teatre perquè el text em demanava que l’expliqués així. Tinc obres acabades als calaixos i tot just començo, però estic convençuda que la novel·la pot ser una eina pedagògica de primer ordre.’

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any