Arnaldo Otegi, divendres en un restaurant del centre de Barcelona (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

Arnaldo Otegi (1958) és un referent de l’independentisme i un dels grans protagonistes del procés de pau al País Basc. Ell va ser l’encarregat de convèncer els partidaris de la lluita armada de continuar el camí per mitjans pacífics i democràtics. Ara és representant de Bildu, però ha estat un total de catorze anys clos en presons espanyoles. Divendres va estar a Barcelona per signar la Declaració de la Llotja de Mar, que uneix els partits sobiranistes de tot l’estat espanyol. VilaWeb va poder parlar-hi en un restaurant cèntric a propòsit del moment polític actual, la violència policíaca, les barricades, el paper dels presoners en un moviment d’alliberament, de la burgesia en el cas català i del consell que dóna ell a l’independentisme català: unitat i programa de mínims.

A Catalunya la darrera setmana de mobilitzacions al carrer ha donat força als independentistes, als unionistes, o a cap dels dos?
—L’efecte de les barricades a Catalunya dóna per a tres reflexions. Primera, hi ha un sector del jovent que se sent agredit profundament i que creu que s’ha d’autodefensar de les agressions de l’estat. Són els joves que, a catorze anys o quinze d’edat, han vist com pegaven als seus pares i als seus avis. Segona: les barricades posen el focus internacional sobre Catalunya. El món torna a entendre que a Catalunya hi ha un conflicte que semblava desaparegut. I tercera: es passa del debat polític al policíac, cosa que port enfortir les posicions unionistes. Durant molts anys van fer-ho al País Basc i els va funcionar.

En quin sentit?
—Aquest és un estat amb tota una arquitectura construïda per enfrontar-se a la lluita armada d’ETA: legislació i tribunals d’excepció, guerra bruta, tortures. Quan desapareix la lluita armada d’ETA (perquè nosaltres fem desaparèixer la lluita armada de l’equació), l’estat no té arquitectura nova per a enfrontar-se a una estratègia pacífica, democràtica i de desobediència civil. I continuen amb la que ja tenien. Van fer-ho al País Basc i ara l’apliquen mimèticament aquí. És a dir: abans tot era ETA i ara tot és sedició. Per això apliquen l’article 155, fan canviar seus d’empreses, detenen joves i empresonen per haver posat urnes. És la repressió.

Sobre el paper dels presoners, quan vós vau entrar a la presó vau decidir de callar i que no parlaríeu més en nom del moviment. Per què?
—Nosaltres mai no hem concedit a l’estat que la direcció del procés sigui a la presó. La direcció, sempre al carrer. Posició de principis. No solament perquè estàs més feble en termes ideològics, sinó perquè a la presó ets a les seves mans i els instruments de pressió que reps són més forts. Ara, és una qüestió cultural. No dic que sigui millor o pitjor que algunes altres receptes. Que quedi clar. Però nosaltres mai no vam concedir a l’estat que la direcció de Batasuna estigués a la presó. Encara que hi estigués tota, els dèiem: ‘No, no vingui aquí. Parli amb els de fora.’

El vostre cas és revelador. Un jutge espanyol us va condemnar a sis anys de presó per un segrest fet per ETA. I un altre a deu per haver reconstruït un partit polític, Batasuna, i per ‘haver intentat convèncer els qui encara creien en la violència’, com explicàveu fa poc a The Guardian. És quan feu política quan us envien més anys a la presó.
—Alec Reid, sacerdot que va inspirar en bona part el procés de pau a Irlanda, ens va dir ‘com més raonables sigueu, més anys de presó passareu’. I es compleix. Si davant la comunitat internacional et mostres raonable, ells no tenen cap mena d’argument per a posar damunt la taula. Per això cerquen, i cercaran, que el tema català sigui de violència i d’ordre públic. Nosaltres a la presó vam tenir molt clar que, quan tens un conflicte amb l’estat i aquest conflicte es converteix en mercaderia electoral a l’estat que combats, no hi pot haver solució dialogada. Posem sempre el mateix exemple: si a Israel qui guanya més vots és qui té una posició més forta contra el moviment palestí, mai no hi haurà negociació amb el moviment palestí. I això passa ara aquí.

Per cert, ja que ho heu mencionat, és veritat que ETA s’inspira en Israel, en començar, com explicava Madariaga?
—Sí, és veritat. Ho explica bé, ell. Diverses experiències israelianes causen molt impacte en el moviment basc d’alliberament nacional. Els quibuts, per exemple. O les seves escoles, que van ser la inspiració de les nostres ikastoles. I les primeres armes que demana ETA, les demana als israelians. No els les van donar, per cert.

Tornem al present. Si ara hi hagués grans moviments independentistes al País Basc, Galícia i a més llocs de l’estat espanyol, no podria apagar tants focs. Per què està tan tranquil, ara, el País Basc?
—Perquè venim d’un procés diferent. Un procés de quaranta anys que ha deixat el seu pòsit. El País Basc ha decidit de fer una pausa. Però aquests dies hem observat en sectors joves una nova repolitització mitjançant la solidaritat amb Catalunya. Nosaltres, tan bon punt vam sortir de la presó, vam dir: ‘Què cal fer?’ Formar un front comú amb Catalunya. Obrir un altre front, un altre problema. I demostrar al món que el problema no és Catalunya, no és el País Basc, no és Galícia. El problema és Espanya com a estat democràtic. I avui hem fet un gran pas.

És la Declaració de la Llotja de Mar: partits sobiranistes de tot l’estat espanyol signant un manifest.
—Hem construït un programa de mínims que, segons el meu punt de mira, trenca amarres amb el règim del 78. Vista la involució democràtica de l’estat, hem estat capaços d’unir-nos tots per dir que no hi haurà cap règim democràtic a l’estat espanyol si no reconeix l’autodeterminació dels pobles, allibera els presos polítics i etcètera. I no ens basem en la retòrica antirepressiva o de mera petició de llibertat per als presos, sinó que fa pinya al voltant d’un programa d’allunyament del règim del 78.

Declaració de la Llotja de Mar: partits catalans, balears, valencians, bascs i gallecs s’uneixen contra la repressió i per l’autodeterminació

Fins a quin punt Bildu i alguns partits catalans es troben lligats per alliberar els presos i no els territoris? Fins a quin punt marca i paralitza l’obsessió d’amollar els presoners?
—En el nostre cas no és així. Però sí que és certa una cosa. Ens han demanat més d’una vegada per què havíem de donar pas a un govern del PSOE. Per nosaltres l’estat espanyol es prepara per a dues coses: una nova recessió i fer front al tema català. La tendència serà d’anar cap a models autoritaris de governança. I teníem una possibilitat d’obrir un parèntesi: un govern del PSOE al qual s’afegís Podem (cosa que no va fer, cometent greu error polític) i que depengués dels independentistes.

Què haurien pogut aconseguir amb això?
—D’entrada, cap resolució del problema en termes polítics. Que quedi clar. Però –i és com ho vam dir als nostres amics catalans– nosaltres necessitar donar solució integral al problema dels 240 presos que tenim. Aquesta és una tasca prioritària i primordial. Quan ho expliquem a ERC i la CUP, ho entenen. Nosaltres no som en el punt que sou vosaltres. Estem molt més endarrerits en termes de procés d’alliberament nacional. I hem d’obrir la possibilitat, en termes humanitaris, de resoldre aquest problema. I dos: continuem pensant que amb vista a la comunitat internacional s’ha de demostrar d’una vegada i per sempre que ni el millor dels governs espanyols és capaç de resoldre democràticament la qüestió territorial. I aquests dos objectius ens van fer moure. Ara, nosaltres vam avisar: amb la sentència serà més difícil. Veurem com van les eleccions.

L’exhumació de Franco, com l’heu vista?
—Mira, quan Franco es va morir li va dir a Juan Carlos: ‘Juanito, per damunt de tot, la unitat d’Espanya.’ Treure les restes del Valle de los Caídos és fàcil. Més complicat és treure el franquisme de les institucions. I això no hi ha esquerra espanyola que ho faci. És lacerant observar que, quan hi ha una condemna de cent anys per haver posat urnes, els sindicats i la suposada nova esquerra no hagin estat capaços de muntar una manifestació. La contrareforma a Espanya entrarà fins a la cuina. Qui pot fer-hi front? Els sobiranistes. El programa de regeneració democràtica és a Catalunya, al País Basc, a Galícia. Aquest és el programa que trenca l’herència franquista.

Us imaginàveu convergents a la presó?
—No. La veritat és que no. Els vaig visitar i em va impactar una cosa. He estat moltes vegades a la presó i Jordi Turull em va dir que treballava a la cuina i que servia els àpats als presoners socials. I em demanava si una persona com Turull hauria pensat mai que acabaria al menjador d’una presó servint menjar al lumpen de la societat, els sectors més marginals. Però hi està. I em sembla important que representants de la burgesia catalana estiguin a la presó, i aguantant, i que hagin donat un exemple de mantenir la dignitat durant el judici. Són referents d’un poble i un país que vol fer les coses diferent.

Tinc la sensació que això vós ho veieu més clar que segons quines esquerres que, aquí, continuen atrapades en la posició anticonvergent clàssica.
—Al País Basc també passa. Em fan aquesta observació: ‘Aquest és un procés dirigit per la burgesia catalana.’ I jo els responc: ‘És que els presos són de la burgesia catalana. Els presos són gent que prové de la burgesia catalana.’ I, per tant, em sembla un disbarat, aquesta crítica. Jo no conec gaires processos comunistes, a l’estat espanyol. Ni conec gaires presoners comunistes, a l’estat espanyol. Quants anys ens hem passat parlant de la revolució? I pensant-la? I planificant-la? Doncs la revolució es produeix ara a Catalunya. I la tenim a 500 quilòmetres, al País Basc. No ens adonem de la dimensió històrica que té. El gran potencial del problema català és que de manera pacífica ha posat milions de persones al carrer. Aquí la gent està obnubilada amb Hong Kong, que té impacte mediàtic perquè al davant té la República Popular Xina i perquè els manifestants porten la bandera dels Estats Units. Però Catalunya…

Quins consells doneu als presoners, vós que heu estat deu anys a la presó.
—Catorze anys a la presó. Han de ser conscients d’una cosa, que també passa amb els nostres presoners: avui són més ostatges que mai. Aquest és un estat que, d’ençà de temps immemorials, abans de seure en una taula, pren ostatges. D’ençà de la conquesta de Granada, quan es van emportar els fills de Boabdil, això va així. Crec que n’agafaran més. Més operacions policíaques i més gent a la presó. Consells als presoners? Que siguin conscients que són ostatges de l’estat. I que siguin conscients –com estic segur que en són– de la responsabilitat que tenen com a referents ètics, polítics, i morals de molta gent.

I quins consells doneu al moviment independentista?
—Unitat. Unitat. L’únic consell vàlid, per mi, és que val més un mal acord que una bona baralla. Unitat sobre un programa de mínims. Unitat no vol dir llistes unitàries. Tu has portat al teu país, entre tots, moviments civils inclosos, a un desenvolupament important del procés. Doncs ara tens una responsabilitat. I la gent te l’exigeix. Tu m’has portat fins aquí i jo vull arribar fins allà. I ara, per mi, la demanda és d’unitat per a arribar fins allà.

Com sou rebut a Europa?
—Acabo d’escriure a The Guardian, m’han rebut a Westminster, parlo amb ministres europeus, Pepe Mujica, i el senat mexicà amb absoluta normalitat. És curiós: al món anglosaxó, al món llatinoamericà, o al món àrab, algú que fa una evolució i prova de cercar una solució pacífica a un problema armat és una persona honorable. Gerry Adams, per exemple. A Espanya és un delinqüent. És demostrat que canviar d’opinió només és possible si tens un cervell més o menys evolucionat. Això és així. Creu-me. Ho vaig llegir a la presó. Un professor dins la presó m’ho va dir: amb els micos, no passa.

[Ric] Res a afegir?
—Vull enviar missatge de solidaritat a presos i familiars. I al moviment independentista en general vull dir que a vegades ha de venir algú de fora per dir-ho: sou protagonistes d’una revolució democràtica. I és extraordinari. I ho feu de manera pacífica i democràtica. I us donarà fruits. Però s’ha de perseverar. Per mi, unitat i programa de mínims. Sobre aquesta base és per on s’ha de caminar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb