Armand de Fluvià: “Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa”

  • Entrevista al genealogista i heraldista, referent de la lluita per l'alliberament gai, Armand de Fluvià

VilaWeb
Arnau Lleonart Júlia Partal (fotografies)
14.06.2021 - 21:50
Actualització: 15.06.2021 - 11:39

Armand de Fluvià i Escorsa (Barcelona, 1931) farà enguany noranta anys. Fill de la burgesia catalana, va cultivar una carrera brillant en el camp de la genealogia i l’heràldica que l’ha destacat com un dels grans referents. No menys important ha estat el seu compromís polític, bé com a monàrquic en un moment que projectava un regnat de Juan de Borbó que hauria estat una ruptura amb el règim franquista; com a independentista d’esquerres quan veié que Franco ho deixava atado y bien atado amb Juan Carlos I; o en l’activisme per l’alliberament gai, en un context que tot allò que no fos heterosexualitat era estigmatitzat i perseguit. En la clandestinitat, va fundar amb amics la primera organització d’activisme LGBT del país i de l’estat espanyol: el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH), una primera pedra del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). També va fundar l’Institut Lambda, gènesi de l’actual Casal Lambda, que ara li reconeix la trajectòria amb el documentari MELH: Armand i la història d’un moviment, que s’estrenarà dimecres a la mostra de cinema LGBT Fire!!

Ens trobem a casa seva, la mateixa on va néixer ara fa noranta anys. Ens rep amb les cortines tirades, que protegeixen la llar dels raigs d’un sol de juny que abrusa, i ens asseiem en un despatxet amb les parets folrades de records.

Aviat fareu noranta anys, un moment per mirar enrere i fer balanç. Com la veieu, la vostra vida?
—No m’ho diguis, això dels noranta anys! Hi ha alguns que se’n foten, però em caso. Amb un noi que ens portem cinquanta-dos anys. Deu ser el premi que m’arriba ara.

Enhorabona!
—N’estic encantat, amb ell, és fantàstic. És cubà. Em diuen “ai, els cubans!”; ja saps quina fama tenen aquí. De fet, estic divorciat d’un altre cubà, que no va durar ni un any gairebé, però aquest és molt diferent. Jo ja no crec gairebé en res, però aquesta vegada crec que no m’equivoco. Em sap greu això de fer noranta anys, però estic satisfet. Sempre he procurat de mantenir una bona salut, és el més important. Des de fa trenta anys, nedo un quilòmetre cada dilluns i dimecres. Són quaranta piscines, vint les faig de crol i vint d’esquena. Nedar sempre ha estat el meu esport preferit, potser amb la bicicleta. El futbol m’horripila, diuen que és una cosa típica dels gais, però bé. Als Escolapis de Mataró, on vaig estar internat, vaig provar-ho perquè havies de jugar-hi, però a mi no m’agradava gens. Els altres nens m’insultaven, em deien nimfa, nena…

I com reaccionàveu?
—No en feia gaire cas, tot i que un dia vaig arribar a donar un cop de puny a un. Jo era fort i atlètic, però no he estat mai violent.

Com va ser créixer als anys quaranta essent gai?
—Per la medicina l’homosexual era un malalt mental. Fins l’any 1990 l’OMS no va deixar de considerar-ho una malaltia. Per l’església, el pitjor dels pecadors. Contranatural. Per la societat, homes que havien abandonat la seva condició de mascles per esdevenir femelles. El pitjor que hi podia haver. Hi havia mares –i això ho vaig sentir– que deien que preferien un fill discapacitat o criminal que un fill marieta.

Com era la vostra família?
—Una família de l’alta burgesia. El meu avi va ser un dels fundadors d’HAMSA (Hierros y Aceros Moldeados Sociedad Anónima). El pare era artista, deixeble d’Enric Granados. Tocava el piano i va fundar el Trio Granados. L’avi, dels De Fluvià, també era escriptor, tot i que no va publicar gaire. La mare era una Escorsa, una senyora de la societat burgesa. Vaig tenir una germana, quatre anys més jove, que va tenir un fill, l’Àlex. El vaig afillar, però lamentablement es va morir fa pocs anys. La meva germana es va casar en segones núpcies amb un italià, que encara viu. L’única família que em queda és el meu cunyat i la meva nora, que és mexicana.

L’homofòbia de la societat que dèieu també la teníeu a casa?
—Jo vaig tenir un període bisexual. Havia anat amb dones i sempre m’havia volgut casar. Al final em vaig dir a mi mateix: “No t’enganyis, tu ets això i ho has d’acceptar.” I això vaig fer: entendre que sóc com sóc i no faig mal a ningú. Però, evidentment, m’havia d’amagar. Després, els últims anys que vivia amb la meva mare deixava revistes gais per casa, però ella no era una mare tafanera.

I com li ho vau dir, definitivament?
—Joaquim Maria Puyal m’entrevista a Televisió Espanyola i ho dic, i el dia que es va emetre el programa vaig fer seure la meva mare, la meva germana i el meu fill davant la televisió a veure-ho. La meva germana i el meu fill ja ho sabien, i la meva mare l’única cosa que va dir va ser: “Ai, què diran les teves amistats?”

Sortir de l’armari per la porta grossa.
—Va ser una entrevista d’una hora i va sortir el tema.

Com es feia llavors per tenir relació amb més homes gais?
—Hi havia dues saunes, a Barcelona. A la que hi havia davant el Tívoli, t’hi esbravaves. Els treballadors sabien què passava, però com que eren diners no deien res. També, els que podíem anàvem a Perpinyà i en un club gai que hi havia a la costa del Rosselló. Havia anat a Londres, Nova York, París… T’hi esbravaves com podies.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

I què us porta a començar-vos a moure en la clandestinitat per defensar els drets dels homosexuals?
—Jo estava subscrit a la revista Arcadie, francesa, i sabia què passava pel món sobre aquest tema. Arran d’allò que havia passat a Nova York el 1969 [revolta de Stonewall, que marca el primer Orgull], amb un grup d’amics vam pensar que calia fer alguna cosa similar. Aquell any es va presentar l’avantprojecte de llei sobre perillositat i rehabilitació social a les corts franquistes, que perseguia els homosexuals pel fet de ser-ho, i vam voler fer alguna cosa perquè allò era una barbaritat. Ingenus, no se’ns va ocórrer res més que fer una carta a tots els bisbes, que eren procuradors a les corts, dient-los què en pensàvem. A més, vam donar la llista d’adreces a André Baudry, director d’Arcadie, perquè també els enviessin informació i documentació sobre l’homosexualitat. Va ser prou gros, els diaris van informar que alguns procuradors havien rebut uns pamflets d’una organització homosexual francesa.

I no us vau aturar aquí.
—Vam fer una revista, Aghois [Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual], on transmetíem tot allò que publicava la revista Arcadie o passava aquí i allà. Per fer-la, vam anar amb Francesc Francino, que en pau descansi, a comprar una multicopista de segona mà i la vam posar a la carbonera del meu pis. Recordaré sempre que la primera volta de maneta em tremolaven mans i cames. Vaig dir: “Francesc, te n’adones, que ara ja som uns delinqüents?” Per repartir cada número agafàvem el cotxe i anàvem a Perpinyà a enviar-los a André Baudry, que els reenviava als subscriptors. Jo en dic herois, perquè calia ser-ho per atrevir-se a subscriure-s’hi. Hi anàvem amb la por de si ens escorcollava la Guàrdia Civil, però sortosament les divuit vegades que hi vam anar no va passar res.

Cercàveu les escletxes del sistema.
—I va funcionar fins que una vegada a París, en un congrés amb el lema “L’homosexualitat a cara descoberta”, André Baudry em va dir: “Em sap greu, Armand, però no podré continuar enviant la revista.” El prefecte li havia dit que el ministre d’Afers Estrangers espanyol s’havia queixat que enviava propaganda gai. Suposo que estaven cansats de les mobilitzacions del clero baix i els sindicats, només faltava que els marietes també es revoltessin. Per sort, al congrés també hi havia Michael Holm, que era un suec que també tenia una revista, i es va oferir a fer-ho a partir de llavors. En comptes d’enviar-ho a París ho enviàvem a Estocolm, i ells ho repartien.

Això ja ho fèieu com a MELH?
—Sí. Vam començar a reunir un grup d’amics i vam arribar a tenir uns sis o set grups territorials. Ens reuníem una vegada l’any per fer l’assemblea als Caputxins de Sarrià, gràcies al pare Llimona, que era un home de mentalitat oberta i ens va dir que no hi tenia cap inconvenient. Teníem molt de contacte amb més grups. Vam anar a Edimburg per participar en el Primer Congrés Internacional pels Drets dels Gais. Vaig fer una ponència i bé, uns aplaudiments i uns petons… Veníem d’una dictadura, ens veien com uns herois que ens havíem escapat de les urpes de Franco. A Nova York vaig connectar amb l’Aliança Activista Gai i els vaig demanar si ens podien donar la seva adreça perquè gent d’Espanya o d’uns altres llocs que volien contactar amb nosaltres ho poguessin fer per mitjà d’ells.

I va funcionar?
—Sí, força. Va venir l’Antonio Quintana, del País Basc, que és el que va fundar Moviment d’Alliberament Gai-Lèsbic del País Basc. De Sevilla va venir el Paquito Cambrollé, que és el que va fundar el Moviment Homosexual d’Acció Revolucionaria (MHAR). Avui dia es diu Mar Cambrollé i és la presidenta de la Federació Plataforma Trans. Vaig fer la primera conferència sobre homosexualitat a les Valls d’Andorra, imagina! Recordo que aquell dia, dels pocs gais coneguts no en va venir cap per por. Fèiem tant com podíem. El 1976 vaig anar a València i vaig aplegar un grup de nois, que són els que van fundar el Moviment d’Alliberament Gai del País Valencià. A l’abril vaig anar a Mallorca i hi vam fundar el Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI). Fundava convents gais per on anava, sóc com una santa Teresa.

Aquest activisme us va dur problemes laborals quan treballàveu amb l’aristocràcia?
—Jo els tramitava els títols davant el Ministeri de Justícia. Quan es moria algú, em venien a veure i jo feia tot l’expedient de successió. Ells sovint feien com si no se n’adonessin. Algú s’exclamava i deia que era el “president dels gais”, ja em diràs. Potser durant algun temps vaig notar una certa fredor i que ja no em convidaven a alguns actes com abans, però després ja no. Cada any hi ha un cicle de conferències al Cos de la Noblesa de Catalunya, que tenen la seu al carrer del Palau, i hi he anat sempre. Mentre no toquis el tema, t’accepten. A mi no em va afectar gaire.

Heu estat el gran divulgador de la genealogia i l’heràldica del país. Podríeu explicar quan vau aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona no canviés l’escut de la ciutat?
—La genealogia i l’heràldica són uns camps molt desconeguts per la gent, però hem fet força feina. L’ajuntament va voler modernitzar l’escut, però com que no en sabien gens van aprovar un escut que en comptes dels quatre pals en tenia dos. Era una barbaritat. Vaig començar una campanya amb articles en contra i un llibre, Els quatre pals: l’escut dels comtes de Barcelona, i vam posar un contenciós administratiu contra la resolució. Vam guanyar. Era anar contra la història, era evident que havia de tenir quatre pals! En Ferran Mascarell, que llavors era regidor de Barcelona, em va convidar a la hissada de la nova bandera.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Tot i ser tan activista en la lluita per l’alliberament gai, vau aconseguir d’esquivar la presó. En canvi, hi vau acabar pel fet de ser monàrquic.
—Em van empresonar per monàrquic en una monarquia, al Regne d’Espanya. Increïble. Però és clar, jo volia una monarquia democràtica a l’estil de les europees, i això no eren els plans de Franco.

Com és que donàveu suport a Juan de Borbó?
—L’exèrcit no hauria acceptat mai una república. L’església, menys. Veia que l’única solució per a sortir del franquisme era una monarquia constitucional i democràtica amb el comte de Barcelona, Juan de Borbó, com a representant. Era una persona fantàstica, que tenia molt bones relacions. Ens coneixíem. Amb un grup de monàrquics vaig anar a Grècia al casament del seu fill Juan Carlos. També vaig anar a Estoril a la posada de llarg de la infanta Pilar i vaig ser amb la reina Victoria Eugenia i els ducs d’Alba. Vaig conèixer molta gent de la reialesa europea, de Bèlgica, de Grècia, etcètera…

Com ho rebeu, que Franco el deixi de banda i nomeni successor el seu fill Juan Carlos?
—Nosaltres érem de don Juan, no del fill. Ell era el trencament amb el franquisme, Juan Carlos era el continuisme. No ho vam acceptar, això. Va ser un cop molt fort, que el príncep jurés els Principis del Movimiento. Recordo seguir-ho des de casa del comte del Montseny, José Luis Milà. Vam veure que era un desastre perquè el pare ja no podia fer res.

Va ser el punt final del vostre monarquisme?
—Sí. Si ni ells mateixos no hi creien, no valia la pena. Ara sóc independentista i republicà.

Avui dia tothom veu clar que si Catalunya és independent, serà una república. Però hi hauria cap possibilitat de trobar una línia dinàstica d’algú que es pogués reivindicar com a monarca?
—El descendent directe de Guifré el Pilós és Felipe VI. D’això no n’hi ha cap dubte. Per això, no podria ser. Haurà de ser una república.

Vist amb perspectiva, us sorprèn que Juan Carlos hagi acabat fugint a Abu Dhabi desacreditat pels escàndols de corrupció?
—No tenia la talla del seu pare. Això ho vam veure de seguida. Era molt frívol. Sent així, no tenia sentit de continuar donant-los suport.

I el fill, Felipe VI?
—Ell fa el seu paper, però ha fet declaracions que demostren que no entén què passa. Això als espanyols a vegades els costa, tenen aquesta mentalitat. Espanya, Espanya i Espanya. No coneixen bé la història, i això els fa equivocar.

De Felipe VI també se n’ha comentat la proximitat ideològica amb la dreta espanyolista més extrema.
—No ho sé, però no ho crec. És més intel·ligent que el seu pare, no crec que sigui així. Compleix el seu paper, tret d’algunes declaracions, que no ens van agradar gaire, però és per la seva mentalitat. No ho entenen. Els espanyols tenen molt ficat endins la unidad sagrada de la patria pels quaranta anys de franquisme.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quaranta anys de franquisme van donar per a molt, com dieu, però també s’ha de reconèixer que trenta anys després de la mort de Franco l’estat espanyol es va situar com a avantguarda mundial en els drets LGBT amb l’aprovació dels matrimonis i adopcions de persones del mateix sexe.
—És una reacció al franquisme, diria. El paper que va fer el FAGC va ser molt important. El 1977 vam organitzar la primera manifestació. Va ser un èxit, va participar-hi moltíssima gent. Gairebé tot el que demanàvem en el manifest d’aquella manifestació ja ho hem aconseguit. Jo no hi vaig participar, era a Nova York, i allà tots els diaris ho van destacar. En aquella època va tenir una repercussió important. Més tard en vam fer una altra sortint per la plaça de Catalunya, fent-nos petons per provocar, però vam quedar una mica frustrats perquè no hi va haver cap reacció en contra.

Aquest tipus d’accions no tan sols significava la sortida de la clandestinitat quant a la repressió, sinó també una sortida col·lectiva de l’armari.
—Per això parlo d’herois. Era trencador i sabies a què t’enfrontaves. Però bé, era una època d’activisme i de reacció contra el franquisme. Suposo que ho vam fer bé, perquè van anar sortint grups gais a tot Espanya. Vam tenir sort amb això.

Què falta per aconseguir?
—Hem aconseguit que ara no tinguem cap discriminació de caràcter legal –hi ha molts països que permeten el matrimoni, però no accepten l’adopció–, però la cosa més difícil és canviar la mentalitat de la gent. Cal lluitar contra l’heterosexisme, el masclisme i l’homofòbia.

Creieu que anem pel bon camí?
—N’estic satisfet, la mentalitat de la gent és diferent, ja, i suposo que d’aquí a dues generacions ho tindrem fet. Sempre he pensat que el món sempre avança. Fa dues passes endavant i una enrere, però va millorant.

No us fa patir l’entrada de la ultradreta a les institucions?
—És clar que sí, però no crec que ens facin anar enrere. L’homosexualitat ja és vista com una varietat més de la sexualitat humana.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any