Aragonès i Puig: la fotografia, la reciprocitat

  • Que el president del nord i el del sud es trobin, sempre, sempre, sempre serà positiu: que la relació amb la resta del país formi part, com a tema clau que és, de l’ordre del dia independentista; que no pugui ser indefinidament eludida pel singular accent valencià del PSOE

Núria Cadenes
08.09.2021 - 21:50
Actualització: 09.09.2021 - 01:46
VilaWeb

La seva sola existència ja és motiu de congratulació. El fet que s’hagi produït, per fi. Després de tant i tant de temps. Que s’hagi hagut de produir, vull dir: que no s’hagi pogut eludir ni evitar. Que la realitat, aquesta tossuda insistència que tard o d’hora acaba emergint a la superfície per molt que es pretengui encofurnar, hagi acabat determinant la fotografia. Tan normal com hauria de ser i tan cara de veure. El president autonòmic del País Valencià i el de Catalunya que se saluden. En una trobada formal. Institucional. Celebrem-ho.

Perquè ja era hora.

I perquè, a més a més, en acabada la reunió, i per fer-ne resum al costat de l’etern (i maltractat) corredor mediterrani, de la imprecació que comporten els fons europeus per a la recuperació postpandèmica, de les generalitzacions que se solen pronunciar en aquests casos i que cadascú interpreta com vol, hi ha estat dita, també, una paraula de significat, avui, explícit: reciprocitat.

Que també podria ser cosa general en les relacions d’aquestes dues peces del país, però que, ara i aquí i des que el PP va perpetrar el tall dràstic i censor de les comunicacions audiovisuals, vol dir, sobretot, que tornin les emissions de TV3 al País Valencià (i que, simultàniament, la programació d’À Punt arribi també nord de la Sénia enllà).

Aquesta reclamació essencial i tant de temps pendent encara.

No s’escaparà a ningú que Ximo Puig ha intentat de resistir-se tant com ha pogut a pronunciar la paraula significativa: reciprocitat. Igual com ha procurat durant tant de temps (anys!) que la qüestió no li formés part de l’agenda. Igual com ha dissimulat sistemàticament i ha xiulat i ha fet l’orni per esquivar això que finalment ha passat el 8 de setembre de 2021. Perquè celebrar el fet, celebrar que ja no hagi pogut ajornar més la reunió amb el president de la Generalitat d’amunt (el menyspreu envers el corredor mediterrani, aquest eix econòmic que se sustenta malgrat la indiferència i la interferència de l’estat espanyol, era igualment punyent en els seus anys de mirar cap a qualsevol altra banda i fer silenci institucional), no significa oblidar fins a quin punt li ha costat d’acceptar-la.

El fet, val a dir-ho, que el president del nord i el del sud es trobin, sempre, sempre, sempre serà positiu: que la relació amb la resta del país formi part, com a tema clau que és, de l’ordre del dia independentista; que no pugui ser indefinidament menystinguda pel singular accent valencià del PSOE. Que encetem curs amb la fotografia dels presidents Aragonès i Puig, junts, a València.

I és més positiu encara, i il·lustratiu del pes de la realitat que dèiem, i del treball i la insistència per a fer-la visible per part de les entitats de la societat civil organitzada (sense anar més lluny i per exemple, la Federació Llull, que aplega Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, ho va recordar ben recentment al president Aragonès; les universitats valencianes i el sector audiovisual, juntament amb ACPV, ho havien fet abans de l’estiu amb el conseller Vicent Marzà), és il·lustratiu, deia, que la reciprocitat entre les televisions públiques en català hagi estat tema de la trobada. Que se n’hagi hagut de parlar.

Si Ximo Puig tenia cap intenció de buidar la fotografia de contingut polític especial, de reduir-la a la mena de trobades que pot tenir, per allò de la relació de veïnatge administratiu, amb els presidents autonòmics de Múrcia o de Castella – la Manxa, bo i obviant, ves quines coses, la llengua i la cultura que ens uneix i que ens vertebra a banda i banda del riu de la Sénia, s’ha trobat que l’elefant que és dins de la sala encara que no el volgués esmentar ha alçat la trompa i l’ha feta sonar.

Que per fi el president Puig hagi de fer esment de la reciprocitat, per tant, és un avenç destacable. Celebrem-lo, també.

Malgrat aquest nou intent d’espolsar-se les puces de sobre que és l’anunci de les apps.

Perquè ara diu que la cosa podria començar per una espècie de succedani de reciprocitat per la via de les aplicacions telefòniques de les televisions públiques i de les smart TV. Un pas provisional. Un a veure si passa. Un per què ho hauríem de resoldre si podem embolicar la troca una estoneta més. Mantenir la complicació. La marca de no-normalitat.

I que sí, que si obren una escletxa per on començar a desfer la barrabassada de la censura, tot això que tindrem. Però que aquesta ocurrència no ens ha de fer oblidar que, mentrestant, continuem sense senyal.

Per motius que algú ens hauria d’explicar.

Motius que no són tècnics, diguem-ho clar: ara mateix, de fet, ja es podria obrir el camí perquè TV3 es veiés (es tornés a veure: tot plegat és una restitució) al País Valencià. Al múltiplex que té la Generalitat valenciana hi ha espai per a canalitzar-hi el senyal de TV3. I el consens per tirar-ho endavant és ampli. No hi ha res que ho impedeixi.

Per això no s’entén tant de meandre. Per això l’anunci de mirar aviam si la cosa de les aplicacions televisives és possible o té efecte o el que sigui sona massa a dilació, a qui dia passa any empeny. Perquè en realitat tan sols caldria que algú tirés endavant d’una vegada el conveni de reciprocitat.

Algú: qui hi té la potestat i fa tant de temps que xiula.

Algú, sí: Ximo Puig.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any