Aragonès: el futur més difícil de l’escollit per Junqueras

Abans de la votació ja havien arribat unes quantes safates amb copes de vidre i algun carro ple d’aperitius als despatxos d’ERC al parlament. “Correspon a la feina que fem a partir d’ara que la victòria de partit esdevingui una victòria de país”, deia Pere Aragonès dins l’hemicicle. Després de vuitanta anys, Catalunya torna a tenir un president de la Generalitat d’Esquerra Republicana. El d’avui ha estat ben diferent del debat de tràmit d’ahir. Un dia històric: l’alegria era ben visible entre les files republicanes. En les altres, regnaven els interrogants. La incògnita més gran: superarà el 2023, la legislatura? A JxCat, s’hi afegien els rumors i les travesses de consellers i vice-president o vice-presidenta i, enmig de la pugna entre els sectors del partit, n’hi havia que entreveien nervis entre els possibles escollits.

El futur govern tot just té president. Només sortir del parlament, Aragonès s’ha dirigit al Departament d’Economia per continuar treballant. No trepitjarà el Palau de la Generalitat fins a la presa de possessió de dilluns al vespre, dos dies abans que la prevista per als consellers. I quan hi entri definitivament, no farà com Quim Torra. Ocuparà el tradicional despatx dels presidents, buit des de l’aplicació del 155 i la marxa de Carles Puigdemont a l’exili. Forma part del projecte polític d’Esquerra: tornar a la Generalitat la rellevància política i institucional. Marta Vilalta, des del faristol, parlava de “represtigiar les institucions catalanes” que l’estat espanyol ha intentat desprestigiar. Si Torra va identificar l’autonomia com un dels obstacles per a assolir la independència, Aragonès intentarà relligar el projecte independentista amb la Generalitat, que ERC acompanya insistentment amb l’adjectiu de “republicana”.

ERC estrena president per primera vegada des del restabliment de la democràcia i al partit hi regna l’esperança que l’obra que farà Aragonès al capdavant de l’executiu l’ajudarà a consolidar-se electoralment en el càrrec. Amb només trenta-vuit anys, pot tenir una longeva vida política com a president. La paradoxa és que la Generalitat no tindria un president mil·lennista si la repressió no hagués tancat Oriol Junqueras a la presó. El president d’Esquerra ha arribat al parlament a mig matí, mentre Aragonès continuava l’estira-i-arronsa dialèctic amb Vox, la CUP, els comuns, Cs i el PP.

No ha pogut ser Junqueras, però el somni d’ERC ha tingut finalment el nom que el president del partit va escollir. L’1 de novembre de 2017, anant cap a l’Audiència espanyola en cotxe, ja va dictar el destí d’Aragonès en les instruccions que deixava a un dels seus més fidels col·laboradors: Raül Murcia, conegut com a Muto. Si Marta Rovira perillava, el lideratge electoral d’Esquerra havia de ser per a Aragonès, que també havia de guanyar més pes en el partit. El relleu es va consolidar després de la marxa de Rovira a l’exili, el mes de març següent. Primer a ERC i, després, al govern, esdevenint-ne el vice-president. De llavors ençà, Muto ha acompanyat Aragonès com a coordinador de la seva oficina. És un camí que ve de lluny. Abans, Junqueras ja havia preservat Aragonès de les possibles represàlies de l’estat espanyol per la preparació de l’1-O com a secretari d’Hisenda. I aquest migdia, a la sortida de l’hemicicle, després d’haver estat rebut pels seus pares i la seva parella, Aragonès s’ha fos en una abraçada amb Junqueras a tocar de l’escala d’honor del parlament.

La presència excepcional de Junqueras assenyalava indirectament la primera de les dificultats que afrontarà la via escocesa que abandera Aragonès. Els indults marcaran ben aviat un punt d’inflexió en la legislatura. “Sóc molt escèptic després de quatre anys a la presó, de quatre Nadals sense la meva família”, responia Junqueras al micròfon d’El Matí de Catalunya Ràdio. Si el govern espanyol els concedeix, encara que siguin parcials, la taula de diàleg guanyarà força política. Si no concedeix els indults, quedarà desacreditada abans de començar. Res no seria com fins ara amb els presos al carrer, encara que els tres partits independentistes i Òmnium insisteixin en la necessitat d’una amnistia. Un moviment tan rellevant de Madrid (potser també una reforma del delicte de sedició del codi penal) ho pot sacsejar tot. Fins i tot aprofundir en la divisió estratègica dels partits independentistes.

Aragonès ja és president amb tot el poder que li confereix el càrrec i la convicció d’esprémer-lo fins al final. Això també deixa la reivindicada “legitimitat” de Puigdemont en un lloc ben diferent del que li reservava Torra. Després de les setmanes de silenci, Puigdemont felicitava Aragonès amb un piulet i, unes hores després, en una carta als afiliats de Junts, es declarava defensor del referèndum de l’1-O i de la proclamació d’independència “com a fonaments” d’un futur estat català. Però l’anomenada “bifurcació” resta en l’aire. JxCat pretenia reservar al Consell per la República el paper d’aglutinador de l’independentisme, reformulant-se i acollint-hi també la direcció estratègica. El pacte ERC-JxCat ho fia tot al consens entre els partits i les entitats independentistes. Si no n’hi ha, amb un president de la Generalitat decidit a exercir amb tota la determinació el seu poder institucional sense cap “tutela”, l’aïllament de Waterloo serà més gran.

Després d’haver estat elegit president, Aragonès s’ha abraçat amb Josep Maria Jové. Tot seguit ha saludat Albert Batet i, després, Dolors Sabater. La CUP li ha advertit que el seu vot no era cap xec en blanc. Creu que la confrontació és imprescindible i ha reclamat gestos immediats de compliment del pacte. Dimecres vinent, el govern tot just començarà a caminar. Una volta elegit, les primeres paraules d’Aragonès han estat per a esmentar els seus dos principals referents polítics: Junqueras i Pere Horta, el primer regidor d’ERC de Pineda després del franquisme, un metge que “encarnava els valors republicans”. Aragonès haurà de construir a partir d’ara el seu propi llegat com a president. No ho tindrà fàcil.