07.09.2026 - 21:40
Per a entendre què passa a Alemanya, una de les coses que aconsellaria a tothom és llegir el llibre que Daniel Schneidermann va escriure sobre el Berlín del 1933. S’hi explica què van fer –i sobretot què no van fer– els dos-cents corresponsals estrangers que hi havia a la ciutat.
No eren precisament uns indocumentats. Alguns –Pla i Xammar, entre els nostres– eren els millors periodistes del temps i gairebé puc dir que de la història. I ho tenien tot a l’abast: llegien les lleis que s’aprovaven, escoltaven els discursos que es pronunciaven, veien les pintades que omplien els carrers i les banderes, uns camps que ja funcionaven i que, simplement d’acostar-s’hi, s’hi veia el fum gris i s’hi podia ensumar aquella olor tan particular. Tanmateix, aquests brillants professionals no van ser capaços d’alertar el món de què s’acostava. Schneidermann ho explica dient que no els faltava informació, però no estaven disposats a acceptar què significava. Per raons diverses els uns dels altres. El cas és que no volien acceptar què volia dir allò que ja sabien que passava.
Quan Schneidermann es demana per què aquesta gent no va saber alertar el món de la bogeria i la barbàrie que ja eren perceptibles en el nazisme en el primer minut, no pot evitar de demanar-se també si avui nosaltres estem més ben preparats que no ells “per a explicar aquesta catàstrofe extraordinària que s’acosta, per a posar nom al mal”. I troba que la clau del problema està en un recurs coincident aleshores i ara: la voluntat de massa gent per a “comprendre” raons que puguen explicar per què triomfen aquests missatges. Raons –aquesta és la cosa important– altres que l’odi desfermat, la intransigència personal i la violència, el supremacisme i aquest plaer físic que sent qualsevol persona quan deixa pas a la pitjor part que té l’ésser humà. Que aquesta és la raó real i bàsica per la qual creixien aleshores i creixen avui.
“Comprendre” és, doncs, la paraula clau que ens ha d’avisar que anem pel mal camí. Als anys trenta hi va haver gent que ens va explicar el creixement del nazisme reclamant que “comprenguéssem” la humiliació de Versalles. I avui gent semblant –que de vegades fins i tot és capaç de burlar-se públicament del recurs a la moralitat i l’humanisme– ens demana que “comprenguem” que la immigració és un problema.
Tanmateix, igual que el 1933, aquesta obsessió a trobar explicacions “raonables” a una causa malvada no és, en realitat, sinó l’acceptació acrítica –i covarda– d’una coartada. Dit amb les seues paraules: entendre per què un home crema una casa no hauria de fer dubtar mai ningú sobre si les cases s’han de cremar. I allò que ens hauria d’importar com a civilització no és l’anècdota d’una casa cremada, sinó la categoria que no es poden cremar.
Per això cal ser ben conscients que aquesta batalla parcial per la democràcia i els drets humans –la de Saxònia-Anhalt– no la vam perdre diumenge a les urnes sinó el dia que alguns –cada volta més gent– van començar a acceptar la premissa que l’extrema dreta té “raons” –raons verificables i certes– per a créixer. Cada vegada que un partit democràtic, un intel·lectual, un sindicalista, un mestre o un periodista comença una frase dient “és evident que hi ha un problema migratori”, ha de saber que amb aquest gest ja ha cedit el marc sencer als enemics de la democràcia. I el marc és la partida: l’extrema dreta no necessita guanyar-te amb arguments. Li basta que penses i trobes normal, i acceptes, que hi ha dos arguments possibles, i que el seu –que fins ara era indecent i reprovable– de sobte és tan legítim com el teu. Amb això ja t’han guanyat.
Evidentment, en vista de la situació que vivim, la resposta no pot ser acceptar resignadament res de tot allò que va malament. Que el sistema no funciona és evident. Que Saxònia-Anhalt s’ha buidat, que hi ha comarques senceres sense metge ni tren ni futur, que la promesa del 1990 no s’ha complit, tot això és cert, documentat i escandalós. Però mai, mai, de la veritat d’un diagnòstic no es pot derivar la legitimitat de qualsevol remei. Hi ha “remeis” que no es poden acceptar sense posar en joc tot allò que som.
I alerta que això que passa no és una malaltia alemanya i prou. Els europeus vivim un moment difícil, en què un dia guanyem batalles –Polònia. Hongria…– i l’endemà en perdem. Però vull cridar l’atenció sobre el fet que ahir mateix –enmig de l’alegria desbordada per l’èxit dels seus col·legues alemanys– un compte oficial d’Aliança Catalana va fer befa pública del cartell “Aixafem el feixisme” de Pere Català i va respondre al tradicional i històric “no passaran” amb un pretensiós però molt definitori i aclaridor “ja hem passat”. A mi això no em sorprèn: són allò que són. Ho he dit d’ençà del primer minut i ningú no em podrà acusar mai d’haver estat tou o transigent amb ells. Allò que critique i alerte és que tot de gent –potser gent que encara té aquella espardenya que trepitja l’esvàstica penjada en una paret de casa– ahir s’ho va prendre com una broma o va opinar que aquell missatge, en realitat, no significava gran cosa.
Perquè heus ací una altra volta el problema. I l’amenaça. Noranta-tres anys després ens trobem, novament i entre nosaltres, amb el gest exacte d’aquells periodistes residents a Berlín: ho tenim tot al davant, ben visible i clar, però hi ha qui s’estima més no acceptar què significa això que veiem.
PS. Avui, dimarts, comença per a mi una nova temporada de xarrades –al capdavall, de converses amb els lectors de VilaWeb. Serà a les 19.00 al Casal Pere Quart de Sabadell, per si us vaga de venir.
