Aquesta dona que canta a Girona

VilaWeb
Redacció
12.08.2015 - 19:50

Estàvem fent cua pel primer concert de la quinzena edició de les «Nits de Música al Call» de Girona, quan Elvira Huelbes ens ha telefonat per dir-nos que havien fotografiat la llúdriga del Molí del Salt i que les imatges estaven penjades al seu facebook. «Ah, la llúdriga», quan en realitat, amb Maria del Mar Bonet, haguéssim volgut exclamar: «Ah, la música!». Perquè aquesta dona que canta avui al Centre Bonastruc ça Porta de Girona bellíssimes cançons sefardites, castellanes, catalanes i gitanes de tots els temps va ser aquella noia que fa trenta anys va passar una nit al ras amb mi (o jo amb ella) a l’establia de Sant Quirze de Colera, quan aquesta antiga abadia benedictina de fa més de mil anys era només un refugi de pastors i de les seves bèsties.

Érem mals estudiants al Col·legi Universitari de Girona. Ella només volia cantar, i jo no ho sabia. Jo només volia llegir, i ella ho sabia. Ella ja ho sabia tot, en aquell pícnic de postal d’una primavera floral als turons de Bescanó, mentre parlàvem dels llibres de Lluís Ferran de Pol i buscàvem el nostre espai al món. Formàvem part d’un grup que simpatitzava intel·lectualment però vagament amb una cosa anomenada MDT (la canalla d’ara confondrà aquest acrònim amb TDT o MXT o TXT!), malgrat els nostres cognoms molt mesetaris o molt andalusos. Avui de ben segur la majoria d’aquells protofilòlegs portem una vida amansida de color gris, dedicada al comerç de l’edició de textos i l’ensenyament, i els nostres coneixements i refinaments musicals segueixen sent escassos per no dir nuls, però aquesta dona que ara canta a Girona aleshores ja cantava.

Ara bé: tots els catalans que freqüentem els mitjans de la incomunicació més potables com Ara o Núvol sabem que la Catalunya privada i pública programa un concert musical cada dia de l’any, sense comptar havaneres i sardanes. Aquests diaris, i les ràdios i les televisions autonòmiques, van tots ells plens de falques del que passa a les nits ben vestides als festivals (internacionals, només faltaria) de Peralada, Cadaqués, Vilabertran, Torroella de Montgrí, Jardins de Cap Roig, la Porta Ferrada, Vall de Camprodon o a qualsevol racó mal vestit però ben remullat de pixums o altres aigües pudentes o netes de Barcelona. Malgrat els estius carregats d’aires o flaires melòmans, aquest és un país d’analfabets en qüestions d’acústica, llevat del soroll de la gresca gratuïta, que, com deia el filòsof, és el contrari de la música. Aquí ningú no sap què és ni per què serveix una partitura o quin és el sentit d’una melodia. Quan parles de música antiga, els catalans que es creuen més pota negra t’engalten a la primera la viola de gamba de Jordi Savall i els més sofisticats s’imaginen a un bon amic com Antoni Rosell disfressat de joglar i tocant la mandolina i la simbomba a la sala Jamboree. I per tot arreu, des de Paloma O’Shea fins Santiago Carbó, has de sentir i t’has d’empassar que el talent i la preparació màxima estan en mans dels joves cadells, més ben formats que mai (acumulen un o dos màsters i una o dues llengües estrangeres i molts viatges transoceànics) i amb menys oportunitats, encara que no sàpiguen fer la o amb un canuto.

Han passat trenta anys d’ençà que aquells xaiets ens vam creure que la filologia catalana podria canviar les nostres vides i la dels nostres compatriotes. I en realitat, l’únic que ha aconseguit és convertir la majoria de nosaltres en uns pringats i la immensa minoria en uns burgesos amb cases, calves, canes i panxes prominents, Chanel número 4 (o 5) i forta al·litosi, mentre els consellers d’empresa o d’educació ens veuen com un problema. Amb tots aquests defectes (o virtuts) a sobre, he tornat aquesta nit ardent d’agost al pati d’Isaac el Cec, jueu i cabalista gironí del segle XI. He cregut per un moment (vana il·lusió!) que trobaria la foto analògica de fa tres dècades, amb Salvador Oliva escarxofat als sofàs del hall de Sant Domènec comentant My beautiful laundry o una gravació de la soprano Mirella Freni i amb les seves acòlites obrint al seu davant una boca enorme com de balena. Allò era la universitat. I a l’altra riba del riu, un xaval anomenat Carles Puigdemont feia mèrits de becari al Punt Diari i potser no sabia nedar; dubto que n’hagi après, però ara fa d’alcalde. La ciutat era provincianíssima, pija i resclosida (quin gust!). Avui, des de la porxada de la plaça de Sant Agustí, em pregunto què se n’haurà fet de la sípia amb patates del Boira i dels canelons de la carn de Casa Marieta. Des d’aquesta plaça fins el Call i Sant Pere de Galligants, la foto digital o la selfie d’aquesta ciutat són, per desgràcia, més barcelonines i més guiris que mai. Un mèrit que l’alcalde convergent s’atribueix: «Hem posat de moda la ciutat, l’hem feta més atractiva, amb més visitants». No cal que ho juri.

Llegiu l’article complet a Núvol.com

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any