Aquesta dèria de la gent catalana

  • A hores d'ara ja no ens poden venir amb consultes de pa sucat amb oli i peix al cove: després del Primer d’Octubre (quan malgrat les porres vam votar, i vam guanyar), l’única proposta que ens és acceptable és un referèndum d’autodeterminació

Núria Cadenes
07.07.2021 - 21:50
VilaWeb

El lema va córrer per una d’aquelles samarretes que es posava el diputat David Fernàndez al parlament: el perfil d’una bombona carabassa, fons blau, lletres blanques per a dos mots només, “vull butà”.

Aquell tu ja m’entens pronunciat amb accent oriental. Aquelles ganes que anaven fent xup-xup i que desbordaven pertot arreu. Creativitat, humor, tres amics que es presentaven com el butaner M, el butaner T i el butaner J, i en una simple samarreta hi queda condensada esperança i voluntat.

Quan per fi sigui l’hora d’ordenar i d’escriure la crònica del com ho vàrem fer, quan ja no hi hàgim de viure tan immersos i puguem mirar enrere amb perspectiva, potser ens adonarem de les coses tan espectaculars que han passat en aquest país. I aleshores, al costat de les fites clau, Arenys de Munt, la Via Catalana, els batlles alçant els seus bastons, el Primer d’Octubre, quantíssimes i de quantíssima potència, i bellesa, que n’hem fet, al costat d’aquestes consecucions de pes, hi haurà això altre, el Fairy, Sant Esteve de les Roures, l’enginy col·lectiu, l’humor irredempt fet samarreta. Gestos i accions d’aparença menuda que han estat i que són expressió clara d’un fortíssim corrent de fons.

Fortíssim i irrebatible.

El 2014, la samarreta del vull butà; el 2017, el clam compassat de la multitud davant de les primeres agressions contra les urnes: Vo-ta-rem! Vo-ta-rem! Tenim aquesta dèria, la gent catalana.

A la interessant entrevista que Andreu Barnils feia a Andrej Hunko l’altre dia, el diputat de Die Linke i membre del Consell d’Europa hi explicava que la posició favorable de l’esquerra alemanya no ha estat tant per haver-se decantat de la banda del cas català, “sinó de la democràcia”. És un dels darrers exemples d’això que passa: que si en un cantó hi poses urnes i, a l’altre, porres, els demòcrates prenen posició amb facilitat. I que, quan hi ha una societat mobilitzada per reclamar el dret que té de votar per decidir el seu destí polític, negar aquest dret no és precisament una posició còmoda si qui ho perpetra pretén després anar pel món vestit de demòcrata i tenir tracte i avantatges de demòcrata.

El fet és que, sigui per l’aparença de cara a la galeria internacional, pel ridícul que hi puguin fer, per la pressió que en puguin rebre, sigui per mer càlcul de calendari electoral, per maniobra de resignada conllevancia o pel que sigui, al govern espanyol s’han començat a sentir veus a cor (Iceta fet ministre de les seves coses, Calvo com a vice-presidenta puntualitzadora, Sánchez per a negar-ho) que, mig esmorteïdes, mig amb sordina, mig esborrant-ho tot seguit, han dit referèndum.

I és significatiu.

Perquè aquesta és la nostra dèria i no pas la seva, i, evidentment, si per ells fos no en parlarien. Perquè de cap manera no voldrien reconèixer dins del seu estat un subjecte polític susceptible de decisió pròpia, això és, d’autodeterminació. I perquè, a sobre, saben (enquesta rere enquesta, votació rere votació els ho mostren) que aquest referèndum que ens neguen el guanyaríem.

Amb tot, no tenen més remei que parlar-ne. Malgrat ells i amb la boca petita, ho han hagut de fer. I és previsible que ho continuïn fent. Perquè que l’estat espanyol no deixi votar els catalans el desqualifica, tant a Catalunya com internacionalment. I, per tant, llancen els globus (globets) sonda. Que ja són, ben mirat, un punt (puntet) de feblesa per part seva.

I és clar que això que pretenen fer és agafar la legítima voluntat de referèndum i deixatar-la en consulta de no sé quines coses vetustíssimes que digui el ministre de torn (el café para tontos –en expressió d’en Barnils pare– dels anys vuitanti-noranti convertit ara en “participació de les comunitats autònomes en el disseny de les polítiques d’estat”), que intentaran, en tot cas, fer-se de la necessitat virtut i presentar aquest aigualiment com el vot que finalment ens hagin “concedit”.

Però hem de tenir encara més clar que si orquestren aquest moviment és obligats, que les peces es mouen i nosaltres també ho fem. I que a hores d’ara ja no ens poden venir amb consultes de pa sucat amb oli i peix al cove: després del Primer d’Octubre (quan malgrat les porres vam votar, i vam guanyar), l’única proposta que ens és acceptable és un referèndum d’autodeterminació. I que per a fer-lo hi ha d’haver, com a mínim, tres qüestions que tant sí com no s’han de guanyar: qui el convoca (la Generalitat de Catalunya), quin és el subjecte polític (el poble de Catalunya) i quina és la pregunta (clara, binària i sobre la independència).

Que són una evidència, les tres premisses, em direu, i tan conegudes, i tindreu raó. Però que val la pena repetir-les i insistir-hi i tornar-hi encara un cop més, perquè els nostres polítics (tots) les tinguin clares d’entrada, per estalviar-los la temptació de plantejar ni d’acceptar res si no hi són totes tres.

Sobretot per això: perquè no ho puguin fer.

Que les urnes ens agraden. Que som gent tossuda. I que sí, Europa, hi volem tornar. A enfilar la definitiva.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any