28.06.2026 - 21:40
Stefan Zweig va escriure El món d’ahir mentre era al Brasil, exiliat, per mirar d’explicar-se a si mateix per què l’Europa civilitzada de què ell havia gaudit tant a Viena s’havia desfet com el sucre i havia deixat pas al pitjor dels horrors. És un llibre que fa tot l’efecte d’una elegia, d’un responsori eclesial, però que conté un advertiment sever. Ens avisa que l’enyor d’un món estable sol ser la primera manifestació pública que el present no va bé. Mig segle després, els alemanys van inventar-se un neologisme, Ostalgie, per a designar l’enyor d’una RDA que la majoria no havien volgut quan hi vivien. I a França els politòlegs mantenen un debat etern sobre per què –cada cinc anys o sis– els enquestadors hi descobreixen una crescuda nova de nostàlgia gaullista –ara, la més nova, a partir de films i sèries televisives. Hom diria que l’enyor polític és una mercaderia recurrent i crec que convé que ens demanem, exactament, què enyora aquest país quan –una part– enyora el pujolisme.
Perquè aquestes darreres setmanes hi ha hagut una desfilada inesperada de reconeixements que sorprèn molt. El lliurament del fons documental de Convergència Democràtica de Catalunya a l’Arxiu Nacional, ara fa una setmana, va ser molt més que una cerimònia cultural: el president Salvador Illa, que dirigeix un partit que va combatre CDC durant decennis –i ben sovint amb males arts–, hi va dir, gairebé entusiasmat, que “Catalunya deu molt a Convergència”, i va reconèixer el paper del president Pujol més enllà d’allò que demana el protocol presidencial. Cinc dies després, a Planoles es va fer un homenatge al president Pujol organitzat per la JNC, amb assistència de la plana major de Junts i d’una mostra ben àmplia de l’arc convergent. La mateixa setmana dins ERC es presentà un corrent intern liberal que aixopluga ex-convergents amb logotip i nom sospitosament semblants a alguns dels que van ser usats a les beceroles de CDC. I tot plegat mentre l’Audiència espanyola es prepara per a dictar sentència –diuen que a final de juliol– en un judici a la família Pujol que, crec que això cal dir-ho clar, ha estat tan barroer i tan políticament instrumentalitzat que gairebé acabarà essent una vindicació de l’acusat principal.
Que passen tantes coses alhora en àmbits diferents –a banda, lògicament, del respecte degut a l’edat del president Pujol– a mi em fa pensar que no tan sols parlem d’un balanç polític. Més aviat em sembla que tot això, també, és una resposta emocional. I, com passa sempre, les respostes emocionals que apareixen tan sincronitzadament demanen que ens demanem per què.
A parer meu, per a respondre-hi, cal mirar tres coses.
La primera és allò que va fer el pujolisme. Va construir les grans infrastructures de país de la Catalunya autonòmica: TV3, els Mossos, la immersió lingüística, la xarxa comarcal d’hospitals, una administració pròpia que no havia existit de feia gairebé tres segles. Això és un actiu per a Convergència –no solament per a Convergència, però bàsicament– i ho serà sempre. Però faríem mal fet d’oblidar que el pujolisme va ser també l’àncora imprescindible de la transició espanyola a Catalunya i, per tant, dels seus defectes. El pujolisme va donar estabilitat a aquest mateix sistema que ara –quaranta anys després– fa aigües pertot arreu i que ja no és exportable enlloc. I en vista d’això, doncs, quin sentit tindria avui el pujolisme? Perquè ja no hi ha cap autonomia per a construir ni per a completar. El marc autonòmic, simplement, ja no existeix i la reacció centralitzadora és brutal i indeturable. Reivindicar Pujol –si és que algú ho fa ara– com a via per a continuar fent allò que ell féu és, si més no, un anacronisme. I clarament un error. Catalunya –i Espanya– ja són en una etapa completament diferent.
La segona cosa és la figura, la persona, l’home. Pujol va ser un resistent al franquisme, condemnat i empresonat. I això li va servir per a tapar alguns dels seus defectes –com és natural i passa en qualsevol país. Però, a més, tenia una cultura amplíssima i un saber estar que els polítics d’avui ni l’ensumen. D’ací, em sembla a mi, ve gran part de la fascinació actual. Perquè, si mirem Europa, és el mateix enyor que recorre el continent quan es parla de Mitterrand, de Kohl o de Thatcher.
Hi ha la sensació –que no va tan desencaminada– que abans els països eren governats per persones que sabien llegir, que parlaven idiomes i tenien feines a banda la política, que coneixien la història del propi continent, que no s’haurien atrevit a anar a un debat electoral sense haver pensat la setmana abans què hi anirien a dir, que no es prestarien a fer pallassades per Instagram, que es llegien els dossiers i pensaven. En relació amb això, l’enyor és legítim i comprensible. Sempre que no oblidem que cap d’aquelles figures no és innocent. Thatcher va fer miques el teixit industrial britànic i l’estat del benestar, Mitterrand va propiciar la desfeta de la socialdemocràcia i la transformació en una cosa irrecognoscible, i Kohl es va embolicar fins al coll en el finançament il·legal de la CDU. Pujol també té clarobscurs, els sap tothom. El judici a la família –ho he dit abans– és tan groller i tan polititzat que voreja la vindicació; però el problema de la corrupció al voltant de la persona i del partit no és cap anècdota insignificant ni es pot diluir en una crítica –per justa que siga– a la justícia espanyola. Una cosa no neutralitza l’altra.
I la tercera raó, potser la més profunda, i per això mateix la més delicada, és una mena d’enyor d’una Catalunya tranquil·la, que no feia soroll ni per a bé ni per a mal, que no era caòtica i que semblava apuntar a millorar. I que va millorar.
Perquè hi havia, els primers anys vuitanta, una idea generalitzada –també entre els socialistes catalanistes, que encara existien com a tals– que Catalunya era un país en construcció, que valia la pena d’esforçar-s’hi, que la feina feta no era endebades. El contrast, per exemple, entre els primers funcionaris –entusiastes– de la Generalitat i això que hi ha ara és abismal. I aquella sensació que hi havia futur i calia construir-lo és exactament la que ara no tenim. I pense –i és solament la meua opinió– que molta gent projecta això sobre la figura del president Pujol. Que no té res d’estrany, però tampoc no és saludable de creure-s’ho. Car és el mateix mecanisme que ha portat els francesos a presentar De Gaulle com si fos santet, els britànics a fabricar-se un Churchill que no en reflecteix mai la diversitat de cares que tenia o els italians –mare de Déu!– a rehabilitar ni més ni menys que el tenebrós Andreotti. No trobe qui ho va dir, però recorde la frase: quan el present no dóna consol, anem a cercar-lo en el passat.
I això, exactament això, és el fet que em sembla més discutible i preocupant d’aquest revival pujolista. Perquè quan una societat ha d’anar trenta-cinc anys arrere per trobar una imatge positiva de si mateixa, tan sols pot voler dir que té un gran problema. I que aquest problema no es resol fent homenatges al passat, sinó construint un projecte nou –en el nostre cas, el d’un estat independent.
Joan Fuster va escriure que l’única manera honesta d’enfrontar-se a la història era saber-la fer servir sense restar-hi atrapat. Convertir Pujol en un mite indiscutible, en una mena de santet patriòtic, és restar-hi atrapats. Perquè la part difícil és reconèixer-li allò que va fer, sense oblidar-ne les ombres, però preguntar-nos, de seguida, què en fem nosaltres d’aquest país, ara que en som els protagonistes. On volem arribar i com ho hem de fer. I, és clar, aquesta és la part difícil, la més difícil, però és la que toca.
PS. La seu de la redacció a Barcelona de VilaWeb és de fa molts anys al Raval, probablement el barri més desconegut i estigmatitzat de la ciutat. Assumpció Maresma ha hagut d’escriure avui aquest article contundent: “No es va trobar cap cadàver enmig del carrer, ni al costat d’uns contenidors”.
