Estimat amic Raül:

Aprofito aquesta carta per a explicar l’orgull tan gran que sento de tenir un amic com tu. Ens vam conèixer fa temps, quan eres un marrec. Vaig entrar a treballar de professor a l’escola d’FP Agrària de Caldes de Montbui, on el teu pare Jordi feia de director. Amb aquella bona direcció i un claustre motivat, vam aconseguir ser l’escola amb més premis Cirit de Catalunya. La família del director vivia a l’escola, i per això et vaig veure créixer. Un dia, quan ja eres a la universitat, vas venir a veure’m per dir-me que volies dedicar-te a la Cultura de Pau. Imagina la meva agradable sorpresa. Et vaig oferir tot l’ajut que vaig poder i aviat et vas convertir en professor de la diplomatura de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma.

Al poble, juntament amb l’insubmís Dani López, vam organitzar diverses campanyes per a animar els joves a oposar-se a la mili. Al principi, recorda-ho, costava molt de convèncer-los, fins que es va anar escampant com una taca d’oli i vam posar fi a la mili. Bons temps per a la Cultura de Pau, amb la lluita heroica dels insubmisos i el creixement espectacular dels objectors.

Després vas anar de pacificador a Kossove i de parlamentari a Europa, i vas destacar com la persona més treballadora de l’hemicicle, defensat sempre les causes pacifistes, ecologistes i de drets humans. El teu nomenament com a conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya em va confirmar, amb escreix i amb gran alegria, que ets el deixeble que ha superat el mestre. Ho dic perquè expliques amb generositat que vaig ser mestre teu.

Ara ets a la presó i sé com n’és, de dur, però també cal dir que heu passat a formar part del quadre d’honor de les grans persones que han estat preses per defensar els drets humans. De Gandhi a Mandela passant per Xirinacs, Martin Luther King, Rosa Luxemburg i molts més. És el quadre d’honor més important de la humanitat.

Per on has passat, has conreat amics i a Caldes també. Per això, ja ho sap, però t’ho torno a dir, hem format entre tots un Grup de Suport en Raül i no pararem fins a aconseguir la teva llibertat.

Et dono una bona notícia. A Pamplona van tirar a terra l’antiga presó i al solar que hi va quedar van inaugurar, el passat 6 d’octubre, un parc preciós que han anomenat parc de la Insubmissió, amb discursos magnífics tant del parlament navarrès com de l’ajuntament. Hem de recordar que Navarra només té 650.000 habitants, i 600 joves navarresos insubmisos van passar per la presó. Qui ens ho hauria dit, quan cridàvem ‘llibertat!’ a la porta de la presó, que avui serien considerades públicament persones exemplars i heroiques. Això també us passarà a vosaltres, estigueu-ne segurs.

De tota manera, hi ha algunes paradoxes que em costen d’entendre quan penso que el gran increment de l’independentisme el devem al socialista Guerra i a l’ex-president del PP Rajoy.

Si un pare té un fill que li diu que se’n vol anar de casa i li dóna unes garrotades i el tanca en una habitació, el fill, per poc llest que sigui, fotrà el camp per la finestra tan aviat com pugui. La cosa lògica seria mirar d’entendre’n les raons, tractar-lo amb amor i generositat perquè no se’n vagi i, si decideix d’anar-se, deixar tants ponts com sigui possible perquè puguin comunicar-se i ajudar-se. El món és rodó i finit i ens necessitem tots, igual que en una família.

No sembla que el nou president Sánchez hagi après dels errors de Rajoy. Parla de diàleg mentre continua havent-hi presos polítics i exiliats. Sembla més una burla que no pas una oferta seriosa. Ho té ben fàcil. És qüestió de nomenar un fiscal general més intel·ligent que estigui d’acord a alliberar-los. De moment, continuen creixent els independentistes.

Una altra cosa que no entenc és el silenci d’alguns que s’anomenen intel·lectuals i demòcrates espanyols. Rajoy regala unes eleccions a uns amics catalans del PP i Ciutadans, al més pur estil de les dictadures bananeres, amb l’oposició a la presó, a l’exili o amenaçada per la Guàrdia Civil i els jutges. Ni així no les van guanyar, però no accepten el resultats i us tanquen a la presó als qui heu estat electes. No sé què esperen veure per despertar, però que estiguin segurs que l’a por ellos es refereix a tots els demòcrates.

Defensen la constitució, però sembla que no n’han llegit el capítol tercer, que parla de plena ocupació, habitatges dignes i jubilacions adequades. Si s’haguessin preocupat més d’aquesta part de la constitució, potser hi hauria menys independentistes.

Amic Raül (com m’agrada dir-te amic, ara que ets a la presó), veig que aquesta carta és massa seriosa, i jo crec en l’humor com a arma de lluita no violenta, de manera que us proposo que rigueu. És la millor manera de vèncer la presó. Podeu demanar que us escriguin acudits, en seleccioneu els millors i organitzeu l’hora del riure per posar-los en comú. Si no us agrada la proposta, us en rieu i tan amics. Quan era a la presó de polítics de Jaén, hi havia dos bascs que tot el dia feien broma i reien. Fins i tot, reien quan explicaven amb humor les tortures que havien patit. Jo aleshores tenia vint-i-tres anys i procurava ser amb ells per aprendre de la seva fortalesa i alegria. Encara al·lucino quan ho recordo.

Ja vaig veure, quan et vaig visitar, que estaves fort, animat i preparat per a resistir molt de temps, i aquesta és la cosa més important per a vosaltres. Passa que nosaltres també estem una mica presos. Som al carrer, però no podem sentir-nos lliures mentre les persones que hem elegit democràticament perquè ens representin són a la presó. L’obligació de tota persona digna és lluitar per la llibertat, i això hem de fer. Espero que més d’hora que no pas tard, aprenent dels insubmisos i seguint l’estratègia de l’acció no violenta, si no canvia la situació actual, s’ompliran les presons d’independentistes i guanyarem. Jo ja tinc la bossa preparada.

Mentrestant, rebeu tots, però sobretot la Carme i la Dolors, que estan soles i necessiten més afecte, una abraçada molt forta plena de pau, força i alegria.

Pepe Beunza
Objector de consciència el 1971
Condemnat en dos consells de guerra

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb