Estimat amic Raül:

Aprofito aquesta carta per a explicar l’orgull tan gran que sento de tenir un amic com tu. Ens vam conèixer fa temps, quan eres un marrec. Vaig entrar a treballar de professor a l’escola d’FP Agrària de Caldes de Montbui, on el teu pare Jordi feia de director. Amb aquella bona direcció i un claustre motivat, vam aconseguir ser l’escola amb més premis Cirit de Catalunya. La família del director vivia a l’escola, i per això et vaig veure créixer. Un dia, quan ja eres a la universitat, vas venir a veure’m per dir-me que volies dedicar-te a la Cultura de Pau. Imagina la meva agradable sorpresa. Et vaig oferir tot l’ajut que vaig poder i aviat et vas convertir en professor de la diplomatura de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma.

Al poble, juntament amb l’insubmís Dani López, vam organitzar diverses campanyes per a animar els joves a oposar-se a la mili. Al principi, recorda-ho, costava molt de convèncer-los, fins que es va anar escampant com una taca d’oli i vam posar fi a la mili. Bons temps per a la Cultura de Pau, amb la lluita heroica dels insubmisos i el creixement espectacular dels objectors.

Després vas anar de pacificador a Kossove i de parlamentari a Europa, i vas destacar com la persona més treballadora de l’hemicicle, defensat sempre les causes pacifistes, ecologistes i de drets humans. El teu nomenament com a conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya em va confirmar, amb escreix i amb gran alegria, que ets el deixeble que ha superat el mestre. Ho dic perquè expliques amb generositat que vaig ser mestre teu.

Ara ets a la presó i sé com n’és, de dur, però també cal dir que heu passat a formar part del quadre d’honor de les grans persones que han estat preses per defensar els drets humans. De Gandhi a Mandela passant per Xirinacs, Martin Luther King, Rosa Luxemburg i molts més. És el quadre d’honor més important de la humanitat.

Per on has passat, has conreat amics i a Caldes també. Per això, ja ho sap, però t’ho torno a dir, hem format entre tots un Grup de Suport en Raül i no pararem fins a aconseguir la teva llibertat.

Et dono una bona notícia. A Pamplona van tirar a terra l’antiga presó i al solar que hi va quedar van inaugurar, el passat 6 d’octubre, un parc preciós que han anomenat parc de la Insubmissió, amb discursos magnífics tant del parlament navarrès com de l’ajuntament. Hem de recordar que Navarra només té 650.000 habitants, i 600 joves navarresos insubmisos van passar per la presó. Qui ens ho hauria dit, quan cridàvem ‘llibertat!’ a la porta de la presó, que avui serien considerades públicament persones exemplars i heroiques. Això també us passarà a vosaltres, estigueu-ne segurs.

De tota manera, hi ha algunes paradoxes que em costen d’entendre quan penso que el gran increment de l’independentisme el devem al socialista Guerra i a l’ex-president del PP Rajoy.

Si un pare té un fill que li diu que se’n vol anar de casa i li dóna unes garrotades i el tanca en una habitació, el fill, per poc llest que sigui, fotrà el camp per la finestra tan aviat com pugui. La cosa lògica seria mirar d’entendre’n les raons, tractar-lo amb amor i generositat perquè no se’n vagi i, si decideix d’anar-se, deixar tants ponts com sigui possible perquè puguin comunicar-se i ajudar-se. El món és rodó i finit i ens necessitem tots, igual que en una família.

No sembla que el nou president Sánchez hagi après dels errors de Rajoy. Parla de diàleg mentre continua havent-hi presos polítics i exiliats. Sembla més una burla que no pas una oferta seriosa. Ho té ben fàcil. És qüestió de nomenar un fiscal general més intel·ligent que estigui d’acord a alliberar-los. De moment, continuen creixent els independentistes.

Una altra cosa que no entenc és el silenci d’alguns que s’anomenen intel·lectuals i demòcrates espanyols. Rajoy regala unes eleccions a uns amics catalans del PP i Ciutadans, al més pur estil de les dictadures bananeres, amb l’oposició a la presó, a l’exili o amenaçada per la Guàrdia Civil i els jutges. Ni així no les van guanyar, però no accepten el resultats i us tanquen a la presó als qui heu estat electes. No sé què esperen veure per despertar, però que estiguin segurs que l’a por ellos es refereix a tots els demòcrates.

Defensen la constitució, però sembla que no n’han llegit el capítol tercer, que parla de plena ocupació, habitatges dignes i jubilacions adequades. Si s’haguessin preocupat més d’aquesta part de la constitució, potser hi hauria menys independentistes.

Amic Raül (com m’agrada dir-te amic, ara que ets a la presó), veig que aquesta carta és massa seriosa, i jo crec en l’humor com a arma de lluita no violenta, de manera que us proposo que rigueu. És la millor manera de vèncer la presó. Podeu demanar que us escriguin acudits, en seleccioneu els millors i organitzeu l’hora del riure per posar-los en comú. Si no us agrada la proposta, us en rieu i tan amics. Quan era a la presó de polítics de Jaén, hi havia dos bascs que tot el dia feien broma i reien. Fins i tot, reien quan explicaven amb humor les tortures que havien patit. Jo aleshores tenia vint-i-tres anys i procurava ser amb ells per aprendre de la seva fortalesa i alegria. Encara al·lucino quan ho recordo.

Ja vaig veure, quan et vaig visitar, que estaves fort, animat i preparat per a resistir molt de temps, i aquesta és la cosa més important per a vosaltres. Passa que nosaltres també estem una mica presos. Som al carrer, però no podem sentir-nos lliures mentre les persones que hem elegit democràticament perquè ens representin són a la presó. L’obligació de tota persona digna és lluitar per la llibertat, i això hem de fer. Espero que més d’hora que no pas tard, aprenent dels insubmisos i seguint l’estratègia de l’acció no violenta, si no canvia la situació actual, s’ompliran les presons d’independentistes i guanyarem. Jo ja tinc la bossa preparada.

Mentrestant, rebeu tots, però sobretot la Carme i la Dolors, que estan soles i necessiten més afecte, una abraçada molt forta plena de pau, força i alegria.

Pepe Beunza
Objector de consciència el 1971
Condemnat en dos consells de guerra

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb