Aamer Anwar, en una imatge d'arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Dijous membres del Ministeri d’Interior britànic van començar una ràtzia al barri escocès de Pollokshileds, a Glasgow. Volien deportar dos ciutadans que havien demanat asil, un dels quals feia deu anys que vivia al país, amb feina i família. La reacció dels veïns va ser una lliçó de desobediència: van envoltar les furgonetes de la policia, no les van deixar passar i van aconseguir la llibertat de tots dos homes, que ara han començat un procés legal. Un dels qui van viure en directe els esdeveniments és Aamer Anwar, advocat de tots dos i també advocat de Clara Ponsatí. En una entrevista telefònica, ens explica com va viure els fets de primera mà; com pot ser que membres del Ministeri d’Interior britànic actuessin en territori escocès, que ja té policia pròpia; què va dir als policies escocesos que van anar a ajudar el Ministeri d’Interior britànic; i els paral·lelismes amb el cas català.

 

Per a la gent que no n’estigui al cas. Què va passar dijous a Glasgow?
—Al matí d’hora, Immigration Enforcment, organització que depèn del Ministeri d’Interior del govern britànic, va decidir de fer una ràtzia al cor d’un dels barris més diversos d’Escòcia, Pollokshields, a Glasgow. Era el dijous 13 de maig, el dia d’Id al-Fitr, la festa de la fi del Ramadà, un dels dies més sagrats del calendari islàmic. Dos homes, indis, van ser arrossegats des del llit cap a les furgonetes. Molt aviat, alguns veïns van entendre què passava, un home jove va saltar a les rodes de la furgoneta, per aturar-la, i deixat temps a més gent d’afegir-se a la protesta, enviar missatges de text i picar portes. L’home sol va convertir-se en deu. I després centenars. I després milers. La gent es va asseure al voltant de la furgoneta, dient que no els deixaria marxar. “Són veïns nostres, els refugiats són benvinguts. Deixeu-los marxar”, els deien. No els van deixar sortir, no, fins que els homes no van ser alliberats.

Escòcia té policia pròpia. Com és que membres del Ministeri d’Interior britànic van començar l’operació?
—A Escòcia la política migratòria és reservada al Regne Unit. El govern escocès no en té competències. Però si el Ministeri d’interior britànic porta a terme operacions i demana ajuda, la policia escocesa hi va. Va passar això.

Us vam veure representant els dos detinguts. Com va anar?
—A mi em van avisar quan ja hi havia quaranta furgonetes d’antiavalots preparades per a dispersar la multitud. Aleshores vaig mitjançar i negociar amb la policia: “Teniu dues opcions –els vaig dir–. Alliberar els homes sense condicions o fer ús de la força.” I que si ho feien, hi havia gent gran, canalla. I que les conseqüències eren impensables. Als policies escocesos els vaig demanar: “Per a qui treballeu? Per a la gent d’Escòcia o per a la directora del Ministeri d’Interior, Priti Patel i Boris Johnson?” I la resposta és que al final van treballar per a Escòcia. Finalment la policia escocesa no va atendre les instruccions del Ministeri d’Interior britànic, perquè la seguretat pública era primordial. Vam pactar de moure’ns uns quants mestres, fins a la mesquita, per dir a la gent que es dispersés. I així ho vam fer. Vam caminar fins a la mesquita i allà es va acabar. Vam derrotar al Ministeri d’Interior britànic.

Els dos homes avui on són?
—De moment són lliures. I ara comença un procés legal en què intentaran de quedar-se a Escòcia. Un, per exemple, fa deu anys que és en aquest país, on té feina i família. És el meu argument: aquest règim és brutal i racista, sobretot aquesta política immigratòria del govern britànic. En lloc de valorar les contribucions dels immigrants a la societat, els vol fer fora, sense donar-ne raons. Ara és el moment que es repensin les polítiques d’immigració. La gent està tipa del clima de por que el govern vol implantar. A Escòcia volem encarar aquests casos de manera diferent.

La multitud que va ajudar els dos homes, com era?
—Molt diversa. Hi havia blancs, asiàtics, negres, musulmans, no musulmans, hindús, sikhs, jueus. La primera ministra, Nicola Sturgeon, i el ministre de Justícia van posar-se en contacte amb el Ministeri d’Interior, que no va cooperar-hi gens. No van ajudar-hi gens. El govern escocès deia que tot allò no havia de passar, que era provocador. I que era molt cínic de fer-ho en un dia com aquell, en un barri com aquell. Les preocupacions que tot plegat acabés en aldarulls eren reals, tot i que era una protesta molt pacífica.

Com és que va ser tan ràpida la reacció solidària?
—Tenim moltes xarxes. Xarxa contra el desnonament, grups locals, i molt ràpidament es va espargir.

La policia presentarà càrrecs contra els manifestants?
—No. Va ser un dels punts de l’acord amb la policia d’Escòcia. No es presentarien càrrecs contra els manifestants. Contra qui ho farien? Els avis de vuitanta anys? Els nens? Els adults? Hi havia tanta gent… Era un dels meus arguments: els carrers pertanyen a la gent i als veïns. No a la policia. L’única opció que tenia la policia era retirar-se i evitar la violència.

Per mi és xocant, essent català, que la policia fes això, ja us ho diré.
—Us entenc. Hi ha paral·lelismes, i tant que sí. El meu argument a la policia escocesa era: actuareu en nom del govern britànic de Londres, que pretén deixar caure una bomba al mig de Glasgow, o fareu això que vol la gent d’Escòcia? Jo els deia que no treballaven per al Ministeri de l’Interior. Treballen per a nosaltres. I nosaltres creiem en una acció policíaca de consens. I el consens ve de la gent d’Escòcia, i no dels ministres al govern britànic. Tenim la primera ministra i el ministre de Justícia en contra d’aquesta deportació. Quina llei obeireu, demanava als policies? I aquesta mateixa qüestió apareix a Catalunya. Hem vist els Mossos actuant units amb la policia espanyola. I al final tot es redueix a una qüestió: si la policia treballa en una comunitat, ha de treballar en nom d’aquesta comunitat, i no en nom de lleis injustes. La cosa hauria pogut acabar horriblement. Hauríem pogut veure escenes que a Catalunya us són familiars: força il·legítima en contra de la gent. Força desproporcionada i fora de raó i l’única responsable n’hauria estat la policia.

Aquests fets de Glasgow seran un punt de canvi, a Escòcia?
—El govern escocès reclama un canvi radical de la manera d’encarar aquest tema. I els partits polítics ara aquests dies en parlen. Per què hem de tenir una política bàrbara imposada des de Londres, si a Escòcia volem fer les coses diferents? I al final, la resposta per a resoldre aquest tema és una: la independència.

Res a afegir?
—Allò que vaig dir a la Diada a Catalunya: Glasgow demostra que és el poder de la gent, que compta. Tant se val quants policies enviïs: quan la gent s’uneix pot guanyar. Això ho demostra Glasgow. Glasgow demostra que la llibertat se la guanya la gent, no els polítics. És una lliçó a aprendre, tant a Escòcia com a Catalunya. Hi ha moltes semblances.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.