Antonio Baños: ‘Torra entra a la Generalitat per mantenir la institució fora de les mans de l’ocupant’

  • Entrevista al portaveu de Súmate i ex-diputat de la CUP

VilaWeb
Andreu Barnils
17.05.2018 - 22:00

Antonio Baños és actualment el portaveu de Súmate, l’entitat que aplega els castellanoparlants independentistes de Catalunya. Baños, periodista en actiu i ex-diputat al parlament per la CUP, comenta en aquesta entrevista la polèmica amb el president Torra i els seus articles sobre els espanyols. Però també té temps de parlar de les possibles estratègies del nou govern i de les eleccions de Barcelona. Rep VilaWeb al seu indret estimat de Barcelona: Nou Barris.

Fenomen Quim Torra. Què en pensa Baños de la campanya que ha rebut el president?
—Em recorda moltíssim el cas Carod-Rovira. Recordem la fotografia de la corona d’espines. I quan es va saber que va intentar fer de mitjancer amb gent d’ETA. Aleshores surt una campanya dient que un polític no pot parlar amb ETA i inflen un gest absolutament innocent a Israel i el presenten com un atac a la religió. I ho aprofiten per fer comentaris supremacistes i etnicistes. A la premsa li deien Pérez, en un intent d’humiliar. Com si dir-te Pérez no et permetés ser independentista. Molts columnistes notoris i notables li deien ‘estómago agradecido’. Són els mateixos que ara s’escandalitzen amb Torra. És evident que aquesta és una de les moltes campanyes que s’han fet per erosionar la causa republicana.

I dels articles en si de Quim Torra, què en penseu?
—No en sabia res. Torra el començo a llegir quan era director del Born. Jo fa vint-i-cinc anys que escric. I em guardaré molt de criticar el que s’escriu a la premsa. Si em repassen tot el que he dit… barbaritats dec haver dit. En dec haver dit amb intencions polèmiques o estètiques. Perquè això que deia Torra és veritat: a vegades escrius forçat per crear debat. I en tercer lloc, i acabo amb això: Torra, quan diu ‘els espanyols’, no pensa en un senyor que té un quiosc a Ciudad Real i l’odia profundament. No. ‘Els espanyols’ és això que ara diem ‘estat espanyol’. Torra ve d’un llenguatge, i d’un catalanisme, que s’ha anat superant, i que ara és més polit. Tothom entén que l’enemic, i dic l’enemic, és l’estat espanyol i no els espanyols. I que és evident que el poble espanyol no és enemic. Torra ho té claríssim. Mira, divendres havíem de fer un acte amb la Bea Talegón, Rufián i un servidor. Tres espanyols, i ell moderant. [Riu.] L’acte es farà sense ell, perquè al final va a Estremera. Jo a Torra li tinc un afecte immens. Quim Torra ha fet actes amb Súmate i en favor de la convivència entre llengües. I em va presentar el meu darrer llibre, al costat de Montserrat Tura. Una altra etnicista! [Riu.]

Volia comentar aquestes dades del darrer CEO que surten al piulet d’Oriol Amorós. El piulet és aquest i demostra que els partits independentistes atreuen votants de llengües maternes diferents, i els unionistes no tant.
—Voldria fer una reflexió sociolingüista. A mi això de la llengua materna em comença a grinyolar…Hi ha gent que parla amb els pares en castellà i amb els fills en català.

Com Ada Colau.
—Colau i molta gent. Jo parlava amb el pare en castellà, i amb la mare en català. Materna i no materna són tan a la vora de vegades! A mi em costaria dir quina és la materna. I després, escolteu: ja fa vint anys, dues generacions, que hi ha un milió i mig de catalans que ni català ni castellà, de llengua materna. Xinès, amazic, panjabi. En fi, les dades del CEO estan molt bé, però anem dissolent les llengües maternes. Dit això…

Dit això…
—És evident que el projecte republicà és obert i inclusiu. Recordo que fa uns quants anys el politòleg Jordi Muñoz donava dades, que no sé si han canviat: el gruix dels unionistes ho eren per motius identitaris. No perquè creguessin que l’economia aniria millor. O perquè les infrastructures radials eren l’hòstia. Era una qüestió d’identitat. Hi ha una reacció identitària molt important en el vot borbònic. Molt.

Els articles han arribat al vostre barri?
—Als bars del barri totes les televisions són espanyoles. Els primers vint minuts són Quim Torra. I la resta, Reial Madrid. Què ha de fer Torra? Sincerament, allò que va fer Carod-Rovira: em dic Josep-Lluís, aquí i la Xina popular. I ja us ho fareu. Entenc que la seva família, i ell mateix, deuen patir. Perquè els acusen de pensar el contrari del que pensen. Quan tens exposició pública, et passa. Tothom et diu que ets d’una manera i ets al contrari. Jo fa nou mesos que estic amb una foto prenent un gintònic.

Han caigut polítics, per una fotografia. O per una frase.
—Penseu una cosa: ell ara és el president de la Generalitat. Però el president de la Generalitat en resistència. Ho dic en el sentit francès. Ell entra a la Generalitat a mantenir la institució fora de les mans de l’ocupant. I ho dic així. Ocupants, que no són els espanyols, sinó l’estat espanyol. I Torra ha de resistir fins que la legitimitat del Puigdemont es pugui restablir. I resistir fins que la legitimitat republicana pugui ser viable. Quim Torra és un president de la resistència. Ara només faltaria que, amb tota la feina que té a salvar institucions, recuperar càrrecs, recuperar diners i competències, ara es dediqués a comentar articles. Mireu, podem discutir sobre el llenguatge de Torra, que ve d’una tradició diferent de la meva. Però la meva tradició també deu ferir molta gent. Quan parlo dels capitalistes, i del lucre, i les sangoneres… Algun liberal et podria dir si ens vols tots al gulag. I no. Són llenguatges codificats que entens que vénen de tradicions polítiques. Torra mateix explica que ell ve d’una tradició política catalanista dels anys trenta, que escrivien així.

M’esperava la reacció de Ciutadans. La reacció de comuns m’ha sorprès.
—S’aprofita qualsevol cosa. I els comuns es troben en una situació de debilitat discursiva potent, perquè eren la clau, i ja no ho són. Han descavalcat quan el PSOE s’ha arrenglerat amb el PP, com el seu braç de centre. Comuns i PSOE havien de fer eix d’esquerres i en canvi ara… Entenc que quan veus un forat, hi entris. Ells ho fan ara. Com també entrarem tots amb el xalet d’Iglesias. Un xalet de 600.000 en l’aniversari del 15-M? Hi sucarem pa. L’aparença pesa molt més que no el discurs. Amb la mort de les ideologies, l’únic cosa que queda són les paraules. Qualsevol imatge, fotografia, gest, és ideològic. Un savi marxista fa un pet. En queda el pet, no el savi.

Content que hi hagi govern?
—Sí. El president és Puigdemont, i restaurar la legitimitat és fonamental. I no he cregut mai que un govern efectiu pogués ser-ho. Aquest govern és de resistència. De la gestió diària. Per intentar recuperar lleis i funcions. I perquè en el cas de l’institut el Palau, per exemple, que els qui defensin els docents no siguin dos secretaris d’estat. Com passa ara. I que hi hagi un conseller que vetlli per ells. Com amb els mossos. N’estic molt content. També per Torra. I sé que l’última cosa que ell pensava era ser president. Jo li anava dient: ‘Acabaràs de president, acabaràs de president.’

Per què?
—Quan hi ha figures enfrontades, surt el tercer. Passa amb les eleccions del papa. Estratègia del pescador. Hi ha els vermells i els blaus. Agafen el consens. I el que és menys partidista. I Torra té un perfil poc partidista. Molta lleialtat al president, al país i a les institucions.

Com la veieu, la CUP?
—La CUP fa el paper que toca i de manera fantàstica. Una cosa és avisar dels perills i criticar els errors. I una altra és ser deslleial en un procés que va endavant i és històric. Imparable. La CUP pren decisions clau per a continuar avançant. El sí crític. Però això que ara ha de sortir una raça nova i pura de polítics gloriosos? No. La substitució de la classe política va a una marxa estratosfèrica. Generació Mas, Puigdemont i ara Torra? Ja hi ha renovació i idees noves. Wagensberg, Jenn Díaz. Gabriel Rufián. Superjoves que són a primera línia. Parlar d’anquilosament no és veritat.

Les primàries de Barcelona, com les veu Antonio Baños?
—Les idees poden ser molt bones. Però si són molt poc possibles… Els partits són partits. Graupera és un outsider. I convèncer els partits és molt complicat. No vol dir que sigui menystingut, però és molt complicat que se’n surti. Jo ho veuria mot bé, i n’he parlat amb ell. El pla és bo. En termes genèrics, hauríem de pensar en bloc republicà. No en dic ‘front’. No penso tant en acció electoral, com en reflexió comuna. Si volem una república, quins trets i tàctiques hem de portar a la pràctica i fer en comú? I aprofitar tots els espais: independentistes, comuns i moviments veïnals. Aquí s’ha pensat sempre la unitat republicana en termes electorals. Llista única! Potser la unitat està en l’acció: partits, institucions i carrer.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any