Antònia Vicens: ‘La maternitat no és cap festa’

  • Entrevista a la novel·lista i poeta Antònia Vicens, que acaba de publicar el llibre de poemes 'Pare què fem amb la mare morta' (LaBreu)

VilaWeb
Antònia Vicens, l'any passat, quan va rebre el premi Jaume Fuster. Foto: ACN
Montserrat Serra
24.09.2020 - 21:50
Actualització: 25.09.2020 - 20:01

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha estat sempre una escriptora que ha anat per lliure. Compromesa amb la literatura per sobre de tot, va començar la seva carrera literària a mitjan 1960 i, el 1967, amb 39º a l’ombra, la primera novel·la, va guanyar el premi Sant Jordi. Aquell premi li hauria pogut canviar la vida: deixar Santanyí i instal·lar-se a Barcelona, guanyar-se la vida escrivint articles, formar part del grup d’intel·lectuals que s’estaven al voltant de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover… Però es va estimar més tornar a Mallorca. I tot i perdre la visibilitat i mantenint una soledat volguda, no va deixar d’escriure, fent una literatura sense concessions. La seva obra narrativa es compon de tretze novel·les (hi trobem Material de fulletó, La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Gelat de maduixa, Terra seca) i dos reculls de contes. A partir del 2010, va abandonar la narrativa i es va bolcar en la poesia: Lovely (que és del 2009), Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls i aquest setembre acaba de publicar amb LaBreu Edicions Pare què fem amb la mare morta.

Antònia Vicens ha anat fent el seu camí, sempre amb la literatura per davant, que li va donar la força que li calia per superar l’obediència i la submissió social que les dones de la seva generació havien d’acatar. Una obra de qualitat escrita durant quaranta anys i una actitud de vida ferma, pròpia, gens gregària, li han valgut un gran nombre de reconeixements i premis: la Creu de Sant Jordi, el Ramon Llull del govern balear, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí, el Cavall Verd de poesia, el Nacional de Cultura del Ministeri espanyol. I l’últim fins ara, l’any passat, va ser el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria.

Parlem amb Antònia Vicens del llibre de poemes que acaba de publicar, fosc, dur, que porta un títol que ja avisa: Pare què fem amb la mare morta.

Què us va portar a la poesia, després de tota una trajectòria feta com a narradora? Hi ha molts novel·listes que comencen a publicar poesia i després es passen a la novel·la. Tanmateix, després de trenta anys escrivint novel·les i contes, passar a escriure poemes, és poc habitual. La poesia crea més inseguretats? Per què vau tardar tant?
—Pens que les mateixes paraules em varen dur a la poesia. Que possiblement vaig necessitar tota una vida de bregar amb les paraules escrivint novel·les i contes per atrevir-me a escriure un poema. Si bé hi va haver un fet atzarós que he anat contant algunes vegades: el dia 3 d’agost de 2006, prenia el sol en una terrasseta de casa meva i em va caure com una pluja d’imatges. Aviat em vaig adonar que era la meva vida que em queia, a trossos; volia agafar-los i els recipients més escaients eren els versos; la prosa resultava lenta. A més, coincidia que feia tres anys que mon pare havia mort; quan va morir, a 93 anys, no vaig plorar, fins i tot vaig pensar: quina sort que ha tengut, viure tants anys i no haver conegut la decrepitud total. Lovely, el primer poemari, vaig pensar, també, que eren les llàgrimes per la mort del meu pare. Ah, sobre inseguretats: me’n creen tant la poesia com la prosa. Tenc un gran respecte, quasi temor, davant les paraules.

I, tanmateix, en el vostre últim llibre de poemes ja des del títol, la contundència, la radicalitat, l’esgarrifança i l’emoció hi són amb una gran seguretat i llibertat.
—Llibertat, sí. Seguretat, gens ni mica. Ja quan era molt joveneta (parl dels anys cinquanta del segle passat), vaig decidir de fer de la literatura la meva llibertat, aquells anys que no n’hi havia.

Al llibre Massa deutes amb les flors, que recull una llarga entrevista sobre la vostra vida feta per l’escriptor Sebastià Portell, dieu que les paraules tenen més força que les pedres i que en vau començar a col·leccionar de ben petita. També expliqueu que volíeu acostar-vos a la vida a través de la literatura, de les paraules. M’heu fet pensar en Vinyoli quan diu: ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’
—M’ho semblava. Al carrer escoltava les dones, parlaven en veu alta, de portal a portal, i a vegades, segons les paraules que es deien, o que es llançaven, ploraven o bé reien. I jo em quedava encensada davant aquell poder, aquella grandesa. I vaig començar a col·leccionar-ne. Vivia meravellada només de pensar que amb les paraules podia crear paisatges a les parets del meu dormitori (que no tenia finestra) i pensava que si un dia volia fugir de l’illa, podria caminar damunt la mar. Les paraules eren Déu. ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’ Preciós! A Vinyoli li diria, però, que crec que les paraules no diuen tots els secrets del món. Malicioses, se’ls guarden. Potser saben que així continuarem escrivint.

Qui és aquesta ‘mare’ del títol del llibre Pare què fem amb la mare morta? Què representa?
—Crec que pot ser una mare distinta per a cada lector. (Les mares no moren mai; almenys la seva mirada sobre els fills, a vegades amorosament fiscalitzadora.) En el primer poema, una mena de pòrtic, fins i tot explic clarament que començarà una història de veus abans encallades, i unes penes d’exili es posen en moviment. Més que persones, els protagonistes són veus, memòria, oblit, resurrecció i també condemna. Volia tractar sobretot la follia i la santedat, on és la barrera amb el seny; també la vida i la mort, quan i en quin moment començam a morir, què separa la vida de la mort. I sobretot, la desolació de no tenir respostes. Un pare i el seu fill d’uns deu anys travessen el llibre; el fill preguntant sempre, però el pare no li contesta mai.

Hi ha dolor, patiment i mort. Esgarrifa que vinculeu aquests elements amb la maternitat, per exemple. Parleu del cor del nadó, que pot arribar a ser devorat.
—Mir el món des del porxo de casa meva i veig un món amb dolor, patiment i mort. La maternitat no és cap festa. Sempre la pinten guapa, però el cos d’una dona de precís la pateix, i mentalment no sempre ho passa bé. Encara que aquest no sigui el tema del poemari. Perquè de tema he procurat que no n’hi hagués, sinó petites històries que suren i s’encreuen en un ambient més enllà del món real.

El fet d’escriure el llibre mentre es gestava l’embaràs d’un futur nét (al qual dediqueu el llibre, en Lluc), diria que marca profundament aquests poemes. És com si apareguessin totes les pors davant el món on el petit anirà a raure. Un món ple de misèria.
—Quan vaig saber que seria padrina, el poemari ja estava molt avançat i em vaig esverar molt. Vaig tenir por de mi mateixa. No sabia si llançar els poemes a la paperera. Vaig aturar-me. Va haver de néixer en Lluc, i ell i sa mare estar bé, per poder continuar escrivint-lo.

A Massa deutes amb les flors parleu molt del vostre pare, però de la mare poc. Queda desdibuixada. I, en canvi, tal com en parleu ara, diria que la petja que us va deixar és fonda.
—A Massa deutes amb les flors parl de la meva vida. A Pare què fem amb la mare morta, no. Personalment, no tenc res a veure amb les persones o les ànimes que vaguen pel poemari. Si de cas, els acompany amb tot el meu amor.

En aquest últim llibre de poemes hi ha unes imatges, uns elements, que ressegueixen tot el llibre: hi ha la potència de l’aigua, la figura del Llanterner i la figura de la Fornera. Què representen? Perquè sovint els mostreu ambivalents. Per exemple, el Llanterner tant mostra la llum com ens sumeix en les ombres i tenebres.
—A Mallorca diem llanterner també a qui es dedica a arreglar canonades. Tant el Llanterner com la Fornera, aquests petits déus de barri, són importants al llibre. Simbolitzen el pa i l’aigua i, per tant, el domini i la vida. Hi ha un moment que el nin demana al pare si ells són la seva munició. I la gent que fa cua davant el forn, allò que cerca d’alguna manera és albirar Gràcia.

En aquesta etapa de la vostra vida, com afronteu ‘la desolació de no tenir respostes’, tal com heu dit fa una estona? Us hi conformeu? La literatura us consola i us permet de continuar escrutant preguntes?
—Ho duc malament. Per una certesa, per una mica de fe, donaria el que fos. Ah, la literatura, sobretot quan em trob amb un bon llibre, es torna, més que res, agombol: una segona residència on anar a esplaiar-me. En soledat.

I per acabar, en aquests moments, us tornen a caure els versos a sobre? Després d’aquest contundent Pare què fem amb la mare morta, heu començat a escriure nous poemes?
—Vaig quedar mentalment exhausta. Ara mateix no agafaria cap vers per molts que en caiguessin; aquesta també és la meva llibertat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any