Antoni Vives (1965) va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona (2007-2015), on va formar part del govern convergent de Xavier Trias. Actualment viu allunyat de la política i treballa en un negoci propi, de consultor de ciutats, que fa que passi gran part del temps a l’estranger. Però també és un escriptor de carrera sòlida: ha escrit quatre obres d’assaig i aquests dies presenta la seva quarta novel·la, Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia (Grup 62). L’autor, que escriu diàriament des dels catorze anys, s’ha inspirat en el seu pas per l’empresa Nisssan i per l’Ajuntament de Barcelona per a bastir una novel·la de gairebé sis-centes planes, de les quals dues-centes cinquanta passen en un sol dinar. Vives rep VilaWeb a l’Hotel Presidente, i també té temps de parlar de les acusacions que li han fet de no justificar factures mentre era regidor. Ho nega rotundament.

D’on us ve la vocació literària?
—Tenia tretze anys o catorze quan vaig començar a escriure. Vaig tenir la sort que a l’àtic de sobre casa hi vivia Josep Maria Boix i Selva, pare de Xesco Boix. Era un gran poeta. Jo pujava a casa seva i compartíem la biblioteca. M’ensenyava les cartes sensacionals d’Unamuno, Valle Inclán, etcètera. Vaig començar a fer assaig, però quan vaig fer quaranta anys vaig decidir que ja n’hi havia prou. Ja tens prou edat, ja has plorat prou per a començar a inventar-te vides dels altres. Volia fer novel·la. El fet d’escriure és un dels elements més vocacionals de la meva vida. Hi ha tres pivots, en el meu cas: l’escriptura, la política i la carrera professional. M’agrada la vida del món de l’empresa. M’agrada.

Quin món expliqueu a la vostra novel·la?
—El món real de l’automoció. Me’l conec perquè vaig ser director comercial, a la Nissan. I el món del comercial és on hi ha el miracle. Que algú t’acabi col·locant el jersei que portes. Tu ja pots fer com vulguis, que si no hi ha un paio amb la maleteta i ven, l’economia és morta. Vaig tenir la sort de conèixer aquesta professió en el món de l’automoció, que és un dels més complets. Un món que em va fascinar completament.

Per què?
—És una gent que té una vida molt dura, i solitària, però que sap viure. Els fon la passió per la vida i la passió per la feina. No hi ha hores, la nit és feina, però també conversa. Es beu. Es menja. Hi ha moments màgics. A mi m’ajuda per explicar que vivim en un món massa amarat de cinisme, i que aquells moments també són moments autèntics. I negar-nos-ho és un pecat. Diem que el món autèntic és el que fem a casa, i potser a casa, i no a la feina, és on som els més cínics del món. El gra de pus del qual parlo al llibre. I si allò que es fa a la feina és el que és més autèntic? Jo no jutjo ningú, i que cadascú es gestioni la vida com vulgui, perquè aquesta és una altra constant en les meves novel·les: cap personatge no és ni bo ni dolent. Però tots hauríem de ser objecte de misericòrdia. Aquest llibre tracta de les veritats i mentides que gestionem i que ens fan créixer, o ens esclafen. És un llibre sobre la generació dels que tenim de quaranta-cinc a cinquanta-cinc anys. Tenim tant passat com futur.

També heu aprofitat l’experiència a l’Ajuntament de Barcelona.
—Sí, la segona part del llibre passa tota a Nou Barris. I és treta dels meus anys a l’ajuntament, en part. Passa en un lloc que no ha estat mai novel·lat, diria, si més no en català: Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. M’ho conec molt bé gràcies al meu pas per l’ajuntament. Hi surt la PAH, els moviments veïnals. I ja aviso que no en faig teoria. Això és una novel·la. Aquests tres barris són molt barcelonins i no surten mai enlloc. Segur que no has anat mai al Bar El Descanso. Doncs hi has d’anar. Ets en una terrassa que dóna a una vall i ets a Barcelona. Té un aqüeducte de principi del segle XX. Hi veus barraques, cases autoconstruïdes. I podria ser una ciutat jardí brutal. Sembla que tot s’ha d’explicar pel Barri Xino, el Raval, i això no és veritat. Hi ha llocs que han de ser de l’imaginari col·lectiu. I per això vaig col·locar la novel·la allà.

Teniu mestres que us miren la feina i us aconsellen?
—Dos o tres que m’ajuden des del primer dia: Jordi Amat, un dels meus millors amics, i Isabel Obiols, que va ser la meva primera editora a RBA. Ells dos són els responsables que ara hagi fet una evolució deslligant-me més de la trama de la novel·la, per gratar l’ànima dels personatges. Per això al llibre dedico 250 pàgines a un sol dinar. La trama perd molt de pes, que el guanyen els personatges.

Quin horari féu, d’escriptor?
—Cada dia escric un mínim de dues hores. Avui mateix m’he posat a escriure a dos quarts de sis del matí. Però ara m’ho puc organitzar millor, perquè treballo pel meu compte.

Quina feina fa Antoni Vives ara?
—La meitat del temps sóc a l’Índia. Deu dies el mes. Sóc consultor de ciutats. L’ajuntament de Pune, per exemple, em diu: ens podria ajudar a millorar els serveis de la ciutat utilitzant la nova tecnologia? Ens ajudaries a valorar l’espai públic que tenim? Treballo a l’Índia, a Europa i a Sud-amèrica.

Havíeu militat a l’MDT. Us ha servit?
—Formar part de l’MDT per mi va ser un pas natural. Tenia setze, divuit anys. Mon pare era deixeble de Ton Ribas, que va passar molts anys a la presó, acusat de ser membre de Terra Lliure. Vinc d’aquell nacionalisme ocult, de tempir, que diuen a Elx, i que ha estat molt social i radical però al mateix temps de les classes menestrals. A l’MDT vaig ser-hi molt feliç, però crec que l’instrument arribava on arribava. M’he mogut tenint en compte com funciona el món i com s’hi pot incidir.

Aquesta setmana comença el congrés de les Smarts Cities. Una aposta vostra. Com el veieu?
—El discurs anti-smarts cities dels qui manen ara és demagògic i luddita. Però a l’hora de la veritat han posat al capdavant una persona que hi entén: Francesca Bria, que està molt bé. La virulència inicial ha baixat molt. La gent que ho porta, com Constantí Serallonga, Hugo Valentí, és d’una enorme competència.

Des de l’ajuntament us acusen de no justificar factures a l’IMI i Barcelona Regional. És a les mans de l’Oficina Antifrau, ara.
—És molt greu, això que han fet. És absolutament mentida. Una enorme mentida. I que fa molt de mal. Quan algú amb impunitat diu que a Barcelona Regional fèiem la promoció internacional d’esquena a l’ajuntament, i que per tant allò que fèiem tenia un cost per l’ajuntament i ens divertíem…. Però a veure, jo era tinent d’alcalde, vice-president de l’àrea metropolitana! Algú es pot pensar que viatjant amb el senyor Trias, i amb funcionaris, i periodistes, ho fèiem d’esquena? Que fer el Masterplant de Rio, i guanyar el de Lima, i el front costaner d’Hong-Kong és llançar els diners? Algú s’ho pot creure? Ells ho diuen perquè saben que el desconeixement és enorme. Hi ha una enorme voluntat de fer mal. Em sap molt de greu, i em fa enrabiar. I com que és mentida m’agradaria que es demostrés, i aleshores jo també m’ocuparé de fer el que s’hagi de fer amb aquesta gent.

Denunciar-los?
—Ja ho veurem. Ja veurem què faig.

L’acusació és que no podeu justificar factures.
—L’acusació que em fan és una enorme falsedat. És literalment mentida. No coneixien els processos administratius. S’han permès de fer unes pseudo-auditores que no han tingut en compte que les institucions són auditades, intervingudes i amb secretaris jurídics. De moment no hi ha judici. Però a vegades penso que seria millor que n’hi hagués. Perquè aleshores podrem dilucidar la veritat.

Colau no va perdre les eleccions. Les va perdre Trias. Hi esteu d’acord?
—Pot haver-hi una part de veritat. I penso que Trias va ser un enorme alcalde. Però potser, com Hillary Clinton, no vam saber animar més gent, que després se’n va lamentar. No m’ho pensava, deien.

Quina valoració en feu, de l’equip de Colau ?
—Hi ha hagut una enorme frenada a Barcelona. La política gestual se li va acabant, a l’equip de Colau. No dic que no aportin alguns valors. Crec que està bé que hi hagi una opció d’esquerra pura, diguem, que pugui demostrar de què són capaços. Piular és molt senzill, però a l’hora de fer, no tant. Anem veient que hi ha més desnonaments que mai. I no han estat capaços de fer-hi res. L’altre dia un ambaixador em demanava, senyor Vives, on és Barcelona al món en aquests moments? Però no tot va malament: Tesla s’instal·la a Barcelona. És una gran notícia per als qui vam fer l’aposta en el seu moment. Crea llocs de treball.

Carrera política. Hi tornareu?
—No ho sé. Vull veure com m’acaba anant això que faig ara. Tinc un projecte i somni a mitjà termini. Ara mateix no enyoro la política, i això que m’ho vaig passar molt bé. Ningú no em va obligar a entrar-hi, i me’n vaig anar també perquè vaig voler. Me’n vaig anar quan la meva aportació al projecte s’exhauria.

Veure la JNC amb el puny alçat durant les protestes per l’estàtua de Franco em va descol·locar.
—Tot i que en una certa època jo puc haver estat confós, crec que és veritat això que dieu. Crec que s’ha d’acabar això de voler guanyar en tots els terrenys. Jo em puc posar d’acord amb el paio de l’altra banda. Trias pacta amb ICV. Però has d’estar falcat ideològicament en el teu terreny. I si nosaltres pensem que l’economia de mercat, que el corrent socialcristià, a l’alemanya (i no penso en religió, sinó en ideologia sociopolítica) és el nostre model, si propugnem el socioliberalisme, hem de defensar-lo a mort. I fer l’aportació al món sobre això. I no voler guanyar batalles en terrenys on confonem el votant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb