‘Treure a la llum el perfil polític de l’obra d’Antoni Tàpies és el gran desafiament de la nova exposició. El públic sap que ell era un artista compromès, però quan ho vol veure a través de l’art modern topa amb l’abstracció. La gent es demana: i aquí, on és la política?’, m’explica Carles Guerra, comissari de l’exposició i director de la Fundació.

El resultat és una investigació i localització exhaustiva d’obres seves arreu del món, més de setanta, la meitat pertanyents a museus i col·leccions estrangeres, moltes mai no exposades aquí. Tot plegat fa aflorar arguments innovadors, noves relacions entre peces i mirades insospitades per a ressituar Tàpies en el món de l’art contemporani, tot explorant i compartint la tensió que va viure entre l’art i la militància política, en el temps de la dictadura i de la resistència.

Alhora, la disposició de les obres permet a l’espectador d’explorar nous angles de relació entre elles i facilita que el visitant, tot sol, s’enfronti a l’experiència d’estar davant una pintura. L’exposició comença amb un seguit d’elements molt significatius:

Les tres primeres pàgines manuscrites de la seva Memòria Personal. L’ex-libris de Mallarmé, que ell conservà tota la vida. ‘La política es porta a terme quan tu fas una inscripció d’una idea sobre el paper’, deia Tàpies. També hi ha el símbol polisèmic de Tàpies per excel·lència, una de les seves primeres creus, de paper de diari, fràgil, feta amb una pàgina de necrològiques. Les fotos dels integrants del govern franquista de Burgos i una filmació inèdita dels bombardaments de Barcelona del 38. Aquest és el potent detonant d’arrencada d’aquest viatge per la biografia política de les obres de l’artista.

La Memòria Personal, la va començar a escriure tot just després d’haver participat en la Caputxinada (1966), i la va acabant publicant el 1977. Allà, segons que escriu, va descobrir el plaer de la militància col·lectiva. Ell sentia el desig de participar-hi, però estava sol. Tàpies va viure sempre una angoixa per a cristal·litzar art i compromís, sense que l’autonomia de l’obra en sortís afectada. ‘A les memòries hi reflexiona, cerca la manera de veure com un artista pot fer una obra que contribueixi a fer política, però que, alhora respecti una equació molt important per a l’artista modern: tu no pots instrumentalitzar l’obra, quan ho fas, allò deixa de ser art’, explica Carles Guerra. ‘De fet, allò que busquem és com des de la condició d’artista modern, sota el feixisme, que tot ho prohibeix, ell va aconseguir una obra que es va poder veure com a art polític’.

Sembla paradoxal, perquè amb tal plantejament d’entrada, i fent pintura matèrica i abstracció, el seu art arriba a ser una icona antifranquista, li comento. ‘Exacte –respon Guerra– i ho va arribar a ser perquè la gent s’hi projecta, no perquè l’obra digui “sóc una icona”. Volem reflexionar sobre aquest procés personal, que requereix ingredients importants. La seva abstracció equival a una mena de militància política’.

‘Tàpies va ser ambigu, però no va tenir dilemes’
El primer debat que Tàpies coneix és entre realisme socialista o abstracció. Ell diu: ni l’un, ni l’altre. De la síntesi sorgirà la pintura matèrica que neix als anys cinquanta als EUA, i ell esdevé un dels artistes més importants del món. Per això, el franquisme, conscient de la seva repercussió, el va voler utilitzar. Això li devia provocar incomoditat, suposo. ‘Sí, –diu Guerra– i molt aviat la resol. Pateix la censura l’any 52 amb la pintura Homenatge a Federico García Lorca, per exemple, que prohibeixen que sigui exposada als EUA; o interpreten les seves obres en un context apolític. Li retreien que hagués col·laborat amb Eugeni d’Ors, cap de belles arts franquista. Ell es defensava dient que ho havia fet per la importància que havia tingut abans a Catalunya com a figura de referència de les polítiques culturals’.

De vegades s’ha criticat la seva postura política inicial, acusant-lo d’ambigu. Sobre això, Guerra és ben clar: ‘Tàpies ho va ser, però no va tenir dilemes. Va estar obligat a ser ambigu per poder fer una obra que pogués navegar entre grans dificultats, però, de dilemes, no en va tenir mai cap. Quan el censuren, el censuren. A partir del 59 refusa s’utilitzi la seva obra i quan ho intenten ell ho atura per la via judicial, dues vegades, el 59 i el 62, i denuncia a l’estat espanyol. Participa en la Caputxinada (1966), el detenen i passa uns dies a comissaria. També va a la tancada a Montserrat pel Consell de Burgos (1970), i paga una quantitat considerable de multes governatives, seves i de molts més. Fins a l’any 71 paga centenars de milers de pessetes. Organitza una subhasta d’obres seves i d’altra gent a París per tal de recaptar fons per a pagar les penalitzacions franquistes.’

Antoni Tàpies a la Documenta de Kassel del 1964
Són moltes i diverses les grans obres exposades i molt suggeridor i revelador tot el món de reflexions, signes i possible significats que l’espectador hi pot veure en un recorregut tan obert com ho són les obres de l’artista. Entrar-hi a fons és una experiència personal, íntima, que depassa aquest article. ‘El màxim esdeveniment és la trobada com a espectador entre tu i l’obra’, diu Guerra.

Com a espectador, doncs, hi ha algunes obres i les seves vides i biografies polítiques que m’han impactat especialment.

Un dels grans mèrits de l’exposició és reunir les tres grans obres amb què l’artista va participar a la Documenta de Kassel del 1964. D’aleshores ençà mai no s’havien tornat a exposar juntes. La potència estètica del conjunt és impactant, tot i que no havien estat pensades com a tríptic, i han viscut vides molt independents fins a aquest retrobament.

Són murs silenciosos, tapats, camps erms, sense vida, negror, idea de cosa tancada, oculta, són pintats en una Espanya molt aspre, seca, cruel. ‘Són els primers grans formats que pinta a la seva nova casa del carrer Saragossa que li ha dissenyat l’arquitecte Coderch. Aquesta abstracció és l’emblema perfecte de la radicalitat política, la més gran puresa, que deia Mallarmé, un gest tan pur que no al·ludeix a res, que allà on vagi te’l pots apropiar. L’abstracció, alhora, esdevé una mena de salconduit per esquivar la censura i sortir fora. No és que no digui res, diu que no pot dir res. L’any 1964 és l’any de la campanya franquista dels “25 Años de Paz”, ni més ni menys’, subratlla Guerra.

Les tres obres de Kassel del 64 es relacionen lògicament amb l’estat d’ànim del pintor i de l’Espanya d’aquell moment. Val a dir que Manuel Fraga Iribarne com a Ministre d’Informació i Turisme, engega aquesta campanya pel maquillatge intern, i sobretot extern, del règim. L’any abans, el 63, ha estat afusellat el dirigent comunista Julián Grimau, i agarrotats els anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado. Hi ha hagut protestes i manifestacions a Europa contra Franco i aquests assassinats polítics. En aquest context sinistre, el missatge que Tàpies transmet al món amb les tres obres de Kassel és impressionant.

Del 1966 al 1977, anys de repressió i de lluita
‘Això que fa Tàpies del 66 al 77 és molt potent. Són anys d’adversitat i de resposta per part seva molt intel·ligent. Ell viu amb ansietat el desig de la militància col·lectiva’, m’explica Carles Guerra. En aquest apartat hi ha obres que tenen una relació molt més estreta amb l’efervescent context polític de l’època: la Caputxinada (1966), la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1971, un sopar d’homenatge a Joan Miró a París, el 1974… L’eix més impactant de la sala el formen la pintura A la memòria de Salvador Puig Antich, executat al garrot vil a la Model el 2 de març de 1974, i Composició amb números, que dedica, sense explicitar-ho enlloc, a la mort d’Oriol Solé Sugranyes pels trets de la guàrdia civil a la frontera de Navarra, durant la fuga de la presó de Segòvia l’any 1976.

A la memòria de Salvador Puig Antich
‘De tota manera, la relació entre la pintura i el fet històric no permet d’afirmar que siguem davant de quadres d’història. Tàpies deia que tenia quadres relacionats amb fets històrics, però la potència és que no tenen res a veure amb el motiu visual’, destaca Guerra.

Ell havia fet com havia pogut per evitar l’execució de Puig Antich, enviant cartes al govern, al cardenal Jubany i a André Malraux, el qual, per cert, li respon tard: la carta és datada cinc dies després de l’execució, i de manera estranya. La notícia de l’execució consumada li arriba quan pintava una obra. ‘Llavors, tremendament impressionat–diu ell– vaig introduir algun element important, així com l’endreça a la part superior de l’obra que fa de títol.’

Carta de Malraux.

‘En el cas de Puig Antich, segueix Guerra, la cosa interessant és que l’obra ja era quasi acabada. És a dir, el signe preexisteix a l’esdeveniment. Hi ha una relació ostensiva, és l’espectador qui decideix la relació entre el signe i l’esdeveniment; entre el fet, l’objecte, i un mateix. Una relació que l’artista interpreta com a més productiva i eficient que la del monument que al·ludeix de manera explícita als fets. L’obra té autonomia respecte de la història, que ell no dissimula. Crec que aquest concepte és una descoberta d’aquesta exposició que li dóna molta potència’.

Composició amb números per a Oriol Solé Sugranyes
A Memòria Personal, Tàpies relata el gran impacte personal i social que va ocasionar l’execució de Puig Antich i els anys següents: «… I tanta sang com encara havia de seguir! El poble basc més humiliat que mai… Un veritable estat de guerra… accions cruels, accions desesperades… ¿Es podia ser insensible a tants fets que de vegades afectaven joves catalans de famílies conegudes de la nostra societat? No ens ho podíem treure del cap i, com és ben natural, fins a la meva pintura n’era influïda i havia volgut deixar testimonis concrets o amb símbols que sintetitzessin les ferides de tants: Companys, amb la polivalència que té aquest nom; el mateix A la memòria de Salvador Puig Antich, el que es referia a la fuga del penal de Segovia i a la mort d’Oriol Solé Sugranyes…»

El quadre de la fuga de Segovia ni tan sols està identificat amb cap nom, es titula Composició amb números, i és una obra oberta que admet infinitat de mirades, interpretacions i sensacions. Això no obstant, hi ha un detall que la identifica sense cap mena de dubte amb el fet: els números. En el quadre, hi ha escrits de l’1 al 29, i un té una taca vermella. Són els 29 presos polítics, bàsicament d’ETA, dos del MIL, un del FAC, que ja sense esperances d’indults ni amnisties, van fugir de la presó de Segòvia l’abril de 1976. A Burguete, Navarra, els va fallar el contacte que els havia de passar la frontera. Es van dispersar tota la nit per les muntanyes. Es van enfrontar a la Guàrdia Civil. Al matí, els trets d’un van matar Oriol Solé, a pocs metres de la frontera.

Què simbolitzen els altres signes del quadre? La muntanya? Un taüt enterrat?…? L’obra és oberta i t’implica emocionalment. ‘Potser no va fer aquest arc expressament per a l’Oriol Solé i la fuga–diu Guerra– hi ha molts dibuixos d’aquells anys amb un arc i esquitxos de terra. Tot és possible’.

Al costat d’aquesta obra hi ha una peça de l’any 71, un any després de la tancada a Montserrat pel procés de Burgos, on Tàpies va ser. El centre de la tela és una diana de fusta que un dels fills feia servir per a fer punteria amb una escopeta de balins. Un bon dia la va perdre i, dies després, va descobrir que ja formava part d’una de les obres del seu pare.

Dret al tiranicidi
Sobre la curiosa i, a voltes sorprenent, biografia política de les obres, hi ha un cas extraordinari: la història del quadre L’esperit català (1971), que formava part de l’exposició ‘1989. Tras las conversaciones de Argel. Delirio y tregua’, també comissariada per Carles Guerra, al Donostia 2016, Capital Europea de la Cultura. La mostra es va veure a Artium, Centro-Museo Vasco de Arte Contemporáneo de Vitoria-Gasteiz, i a la Fundació Tàpies de Barcelona. Ara en podeu consultar l’excel·lent catàleg que n’acaben de publicar, La paz aplazada. Documentos y ensayos entorno a una exposición.

L’esperit català és un exemple preciós de com un quadre, un objecte, que no fa res, acaba atrapat en la història. El quadre podia passar com a un Tàpies típic, quatre barres sobre un fons groc terrós, sinó fos perquè un dia Guerra es va anar fixant detalladament en les inscripcions a mà que hi ha de fons, les quals constitueixen tot un manifest polític: a més de paraules com ‘Llibertat’, ‘Democràcia’, ‘Diàleg’, ‘Cultura’, ‘Informació’, ‘Veritat’… que apareixen en lletres grans, hi ha tot un seguit d’expressions com: ‘sobirania popular’, ‘esperit d’associació’, ‘equitat’, ‘dret natural’, ‘massa lleis ofeguen la llibertat’, etc… i, sobretot, ‘dret al tiranicidi’.

D’on treu la idea, Tàpies? La clau és en la biblioteca personal de l’artista, on es conserva una edició del 1598 del jesuïta Padre Juan de Mariana de Sobre el rey y la institución real, el primer a argumentar el dret al tiranicidi, dient que si un sobirà dóna mala vida als súbdits, trenca el contracte amb Déu i, per tant, tenen dret de matar-lo.

Doncs bé, resulta que l’obra es va vendre a París el juny de 1973. La va comprar la família Huarte, una potència franquista, constructors del Valle de los Caídos, i, alhora, potser per compensar, benefactors d’Oteiza i l’avantguarda de Pamplona. Mesos abans de comprar-la, però, els Huarte havien pagat cinquanta milions de pessetes a ETA per l’alliberament del seu fill gran. Aquells diners van servir a l’organització basca per a preparar i sufragar l’atemptat mortal a Luis Carrero Blanco el desembre del 1973.

ETA finança aquell tiranicidi amb els diners de l’extorsió a la família Huarte, que el mateix any ha comprat l’obra de Tàpies on es reivindica el dret al tiranicidi.

Quan el signe i la polisèmia poden jugar males passades
Els signes i la polisèmia, aquest tramat simbòlic que Tàpies va anar creant al llarg de la vida, també li generà alguna preocupació per por del malentès.

És el cas, m’explica Guerra, del quadre que hi ha a la sala de reunions del govern de la Generalitat, Les Quatre Grans Cròniques (1990). Potser és un dels més vistos a la televisió, la qual cosa posava nerviós l’autor per allò que en pogués pensar la gent. L’obra és dedicada a les Cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós. Hi destaquen a banda i banda una gran ‘J’ i una gran ‘P’, lletres que per a l’artista eren les inicials de Jaume I i Pere III.

Tàpies estava satisfet de l’obra, però estava molt amoïnat perquè temia que algú pogués pensar que les inicials corresponien a Jordi Pujol, qui, com a president va ser fotografiat i filmat davant l’obra durant 23 llargs anys.

L’obra política de Tàpies, una obra feta per a l’esdevenidor
Són molts els recorreguts i reflexions que genera aquesta exposició, i moltes les obres a descobrir, com la sèrie ‘T de Teresa’, o redescobrir, com ‘Les Històries Naturals’ des de la perspectiva del rastre polític més o menys ocult que contenen. A més, la meitat provenen d’arreu del món, i mai no havien estat exposades a Barcelona.

‘Els museus internacionals coneixen el valor de Tàpies –m’explica Guerra–, el conserven, sí, però ha acabat com un dels artistes moderns sense una particularitat prou clara en el relat global per a donar-li un lloc. Les obres de Louisiana i Pittsburgh que mostrem aquí, allà les tenien als magatzems.’

En aquesta exposició podem apreciar molts arguments nous que s’hi poden descobrir per a ressituar Tàpies en el relat de l’art contemporani, del qual sembla injustament relegat.

Com a conclusió general, Guerra afirma: ‘Allò que he descobert és que la política més important de Tàpies no és solament la del cartell on hi ha una solidaritat explícita, sinó la d’aquestes obres que semblen totalment disfuncionals i encara avui dia poden recollir esdeveniments d’ara o del futur. Són obres fetes per a l’esdevenidor.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]