Antoni Miró: “M’agrada que la pintura no siga ni sorda, ni cega, ni muda, com voldria el gran capital”

  • El pintor d'Alcoi reflexiona des del mas Sopalmo sobre la seua carrera artística i sobre la situació política del país

VilaWeb
Antoni Miró al seu estudi (fotografies: Prats i Camps).
Esperança Camps Barber
13.03.2021 - 21:50
Actualització: 14.03.2021 - 12:44

Mas Sopalmo. Sintagma mític i evocador. Santuari. Hi arribem de nit i sota la pluja. Antoni Miró ix a rebre’ns. Duu els cabells més llargs, prou més llargs, d’allò que és habitual en ell. Després sabrem que és perquè fa un any que pràcticament no ix, que s’ha pres el confinament seriosament. No ix i tampoc no rep visites. Aquelles reunions amb intel·lectuals i amics. Aquells sopars que fan d’aquell indret un espai tan golós per a qui no hi ha anat mai.

“Primer us ensenyaré el mas i després fem l’entrevista. El fotògraf pot començar a treballar.” Miró va per faena i ens fa transitar per les sales i habitacles de la casa convertits en magatzems endreçadíssims o estances grans i consecutives per a exposar les obres. “Ací hi havia l’almàssera, encara hi queden restes del molí, ací es filtrava l’oli. Això era el lloc on es feia el vi.” Prestatges amb llibres, catàlegs, revistes, quaderns, andròmines diverses, escultures, cartells… I, enmig de tot, habitant-ho tot, Isabels i Ovidis de totes les textures i tots els materials, com si el pintor necessitàs sentir la presència constant dels amics. Aquell lligam que el fixa a la terra, a l’Alcoi de la infantesa, de les fàbriques, del modernisme, dels ponts i de les costeres.

Fem l’entrevista a l’estudi on pinta cada nit de cada dia. Miró es gira d’esquena a l’obra en què treballa ara, una dona nua que també ens gira l’esquena. Minuts abans li havia retocat els cabells. Quan ens n’anem hi tornarà.

Com heu passat aquest any de pandèmia?
—Ho he passat com tothom, tancat a casa, però possiblement més tancat que altres, perquè treballe ací i, per tant, no m’he mogut pràcticament en tot l’any. He fet dues sortides mínimes. Una per a una inauguració que era imprescindible i per al muntatge d’una exposició.

Ací, al mas, rebeu gent, és una mena de lloc de pelegrinatge.
—Sí. En temps normal, quasi cada vesprada tenim alguna visita, tenim gent a sopar… És el canvi que hem tingut. Ara només ve la gent imprescindible.

Ho trobeu a faltar?
—Ho he encaixat prou bé, perquè l’ofici de pintor és un ofici solitari. Tota la resta són relacions per amistat o per la feina, però puc sobreviure a soles. Seria d’eixos que es tancara en una cova i podria estar dos anys o tres sense eixir, sense problemes. Jo a casa estic molt bé i com que a mi m’agrada pintar, puc fer-ho… Fins i tot, amb més tranquil·litat que en qualsevol altre moment.

De nit. Per què pinteu de nit?
—Crec que deu ser quasi de naixement. Quan era xicotet era l’últim de la casa que se n’anava a dormir. A dotze anys vaig començar a treballar al taller de mon pare. Anava a l’escola i al taller. I a la nit, tot i que estava molt cansat, em quedava una estoneta pintant. Era la manera d’anar fent el que volia. Això va durar fins als vint-i-tants anys, quan ja em vaig poder alliberar, deixar l’empresa familiar i dedicar-me només a pintar. Ja m’hi havia acostumat. De nit la feina rendeix molt. No hi ha telèfon, no hi ha visites… Tens moltes hores seguides sense interrupcions. Faig més feina en una nit que una setmana de dia. Diuen que sóc molt productiu, i crec que és per això.

La vostra mare era modista. De què era el taller del vostre pare?
—De carrosseries de cotxes i camions, reparacions i construccions de camions.

Una feina manual.
—Sí, sí. L’ofici meu no ve de belles arts, sinó dels tallers de carrosseria. Per això sempre he usat materials industrials. Jo no he anat a Sant Carles. Altres companys sí que hi anaven. Però jo treballava i vaig aprendre a pintar cotxes, camions, a retolar… Era un talleret xicotet… Són materials que jo conec des que era un xiquet. Hi anava a agranar i a fer les coses que sabien fer els aprenents. A catorze anys era un bon oficial que sabia fer de tot. Quan treballava sempre pensava en altres coses i sempre en treia alguna cosa que m’aprofitava per a després.

Com us sentiu més còmode? Amb el ferro o pintant?
—M’agraden els treballs manuals. Dedique més temps a pintar. Ho faig cada dia, però mentre pinte pense: ara d’això en podríem fer un gravat, o d’ací pot eixir una escultura… Són coses que van paral·leles. La pintura demana molt de temps. Quan era jove vaig aprendre que era un treball de vells.


—Sí, un treball per a gent gran, perquè saber pintar bé costa molts anys. És com fer dues o tres carreres juntes. Quan fa vint anys que pintes ja ets un poc solvent i pots decidir fer allò que vols.

Ara veieu la vostra obra dels anys seixanta i trobeu que pintàveu bé?
—[Riu] Trobe que pintava massa bé pel que sabia. Ho veus i dius: veges tu, si no tenies ni idea de les coses i feies coses molt gracioses… Era per l’interès que hi posava, per la força i per la il·lusió.

I aquesta força i aquesta il·lusió ja l’empràveu per a intentar fer la revolució?
—El món no m’agradava i el volia canviar d’un dia per un altre, si podia ser. Veies que la gent patia molt, que passaven moltes desgràcies i moltes injustícies. Encara no ho he aconseguit, però continue intentant-ho cada dia, si és possible, i no pense parar fins que em mora.

Com es canvia el món, amb la pintura?
—M’agrada que la pintura no siga ni sorda ni cega ni muda, com pretendrien les grans autoritats mundials i el gran capital. Volen que la pintura no diga res, que siga bonica i decorativa i que aprofite per a posar-se als despatxos o a les cases. I jo pense que la pintura ha de dir coses. Com més millor. I molt claretes. És un llenguatge universal que tot el món entén.

Per dir les coses clares us han volgut censurar moltes vegades, i no sempre durant la dictadura.
—Contínuament. Des de molt prompte. Diuen que s’ha acabat la censura, que som en una democràcia, en una situació diferent de la que som realment, i no és de veres. Existeix la censura i existeix l’autocensura. Jo mateix em limite moltes voltes. Faria coses més clares, però dic: alto que te la jugues…

Sí?
—No pots autoinhabilitar-te, perquè ja no faràs més coses. Ja estem bé, ara, amb els rapers i els cantants… Però és que jo tinc problemes contínuament. Amb una exposició a València, s’armà la de Déu, i són ximpleries, però els mitjans de comunicació són d’ells, i fan el que ells volen, i conten la pel·lícula que volen.  I les mentides… I tu no les pots rebatre. A més, són molts i massa, per a tu només. En aquestes coses, per prudent que sigues, com que sempre vols anar una passeta més enllà i  arribar a més gent, o a dir les coses perquè s’entenguen més bé, es trastornen i s’emprenyen.

Els rapers són a la presó o a l’exili.
—Ens han fet creure que això s’ha acabat i que és del passat, i no és de veres. Això és ací actualment. Qui vulga saber-ho que isca al carrer i que diga visca no sé què, que no siga visca el rei o visca Espanya, i al moment l’hostiaran.

Enteneu, per tant, les revoltes de la gent jove d’aquests dies.
—Les entenc molt bé. El que em fa por són els infiltrats al servei del poder.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
De la sèrie 'Mani-Festa'.
De la sèrie 'Mani-Festa'.
De la sèrie 'No és una sabata'.
Una de les sales del mas.
La pintura-objecte 'Llances imperials'.

La Primavera Valenciana, la repressió del Primer d’Octubre, fan part de la vostra sèrie Mani-Festa.
—S’han trastornat. Quan ho van veure de seguida van dir que era un independentista. M’agrada que es facen manifestacions perquè vol dir que la gent denuncia una situació que és anòmala i injusta. M’agradaria que no hi haguera manifestacions. Igual que m’agradaria no haver de ser feminista o nacionalista o independentista perquè voldria dir que la situació seria normal i no faria falta. Si et fan ser alguna cosa és perquè aquells no volen que sigues el que tu creus que ets. No som nosaltres, els que provoquem els problemes. Si vols ser un poc autèntic, un poc com tu creus i penses, no ho toleren. Volen uniformitat. Però la seua uniformitat.

La uniformitat d’Espanya.
—Això no és Espanya, això és Castella i és un món que no és el nostre. Si foren capaços de posar-se en el lloc de l’altre, seria més fàcil de resoldre. Ningú no voldria deixar de ser espanyol si ser espanyol fos bo per a tots, però quan t’ho imposen i t’amaguen o persegueixen la teua cultura, i no deixen que t’expresses… Jo entenc que ells tenen tot el dret a viure en castellà, però ells no entenen que jo vulga viure en català… Quines bajanades, ara, voler parlar en català… No passen d’ací. I no tan sols la dreta, que ja és insuportable. És que l’esquerra tampoc no ho entén.

El govern més progressista de la història, diuen.
—Estan disposats a entendre el dret d’autodeterminació mundial de qualsevol lloc del món, del que siga, però no poden entendre la del mateix país. Els pobles d’Espanya han de decidir com es volen relacionar entre si i si volen ser més fora que dins. Ho han de decidir ells. No els ho ha d’imposar ningú. Mentre ho imposen, sempre estarem barallant-nos o discutint. Quan tot això va començar, érem quatre gats. Després érem quaranta mil. I després molta més gent. Fins no fa gaire deien que no arribàvem a la meitat. Ara ja són el 52% i tampoc val?  Són intolerants i tenen una idea no gaire encertada d’Espanya. Hauran de refer el sentit de l’estat que tenen. Cedir o concedir, perquè els altres no acceptaran de ser uns manats tota la vida.

Aquest 52% del 14 de febrer a què us referiu, us fa una mica d’enveja? Voldríeu que al País Valencià també hi hagués aquest 52%?
—Sempre dic que fa vint anys hi havia més independentistes al País Valencià que a Catalunya. Això ha canviat. A Catalunya l’independentisme s’ha nodrit de la dreta i de l’esquerra, però al País Valencià només de l’esquerra. Tot això va començar en gran part gràcies o per culpa de Joan Fuster, que va anar explicant coses que eren com eren i no tenien ni retop ni discussió. Al País Valencià ens hem quedat molt endarrerits, però crec que hi ha molta més gent que no sembla. Qui podria pensar fa uns quants anys que a Catalunya hi hauria milions de persones que es declararien independentistes? Ens haurien dit bojos. Doncs mira, hi són. I com més repressió exercisquen sobre ells, més n’hi haurà.

Enteneu el suport incondicional d’aquest govern a la monarquia?
—El Partit Socialista, en tocar coses del rei es torna boig. No dieu que sou republicans? Les coses no es prenen seriosament. La banca, l’especulació, els lladres que es fan rics a costa del patiment de la gent. Hi ha milions de pobres en un país ric. Les desigualtats són insuportables.

Continueu tenint molta relació amb Cuba?
—Sí. Alguns amics van desapareixent i és molt trist… És un país amb moltes dificultats i pocs recursos que fa una tasca extraordinària. Que tothom tinga poquet. Cuba n’és un exemple. Si en compte de fotre’ls els ajudàrem, imagineu-vos… Els cubans no entenen la situació de Catalunya i jo els dic: però si sou més espanyols vosaltres que jo. Jo no ho he sigut mai, espanyol. He estat tota la vida dins un sistema i dins un estat que no és el meu,  però vosaltres, els cubans, sou el fruit dels gallecs, dels bascos, dels valencians, dels castellans… Sou més espanyols que nosaltres. I quan els ho dic, els pega tort perquè no volen saber res d’Espanya, és clar. Fa més de mil anys que vivim amb una cultura distinta i una llengua distinta, i encara sobrevivim.


—Potser dic coses que són pecat.

Ja us confessareu.
—En el moment que xarre…

Ara acaba de fer anys de la mort d’Ovidi. Vós, Ovidi, Isabel… Un triangle màgic a l’Alcoi de la postguerra.
—Són casualitats de la vida i circumstàncies. Tenim la mateixa edat. Ells se’n van anar del poble i jo vaig ser el nucli, l’enllaç que es va quedar. També me’n vaig anar un poquet, perquè els anys seixanta viatjava bastant per Europa. Però vaig fer una exposició i el TOP em va enxampar per quatre bovades i em van llevar el passaport. Jo viatjava perquè veia que a Itàlia, França o Alemanya, podia pintar el que em donava la gana i no passava res, i ací, a cada exposició tenies un problema. O et llevaven els cartells, o et prohibien els catàlegs, o et llevaven dos quadres… Europa estava més avançada. Vaig viure deu anys a Altea, que és quan vaig tenir molta més relació amb Gades. L’Ovidi ja venia constantment. I quan me’n vaig vindre al mas, el meu habitatge a Alcoi era ací. La Isabel estava més establerta a Barcelona i venia quan podia. Tenia la família i la feina…

Però tornaven de tant en tant.
—L’Ovidi venia, cada dos o tres mesos. Volia veure el diari del poble i jo els guardava per a ell. Jo era una mena d’enllaç. Són dues persones que han estimat molt el poble. Ha sigut una gran sort tenir aquesta gran amistat.

Recordeu quan va ser la darrera vegada que vau estar tots tres junts?
—Hem estat molt poques voltes, junts. Però ha sigut a Barcelona. Passa això. Si tu vius a Barcelona, no vas a veure els amics. Però si ve un amic del poble a Barcelona, crides els amics i us ajunteu… I això és el que passava. Quan jo anava a Barcelona, sempre veia Isabel i sempre veia l’Ovidi i altres amics comuns.  Fèiem un dinar o un sopar, o algun encontre. Feia anys que no havíem estat junts, però sempre estàvem en contacte. Isabel i jo parlàvem molt per telèfon, i ens enviàvem de tot. Vam mantenir viva eixa amistat, que és eterna i no s’acaba mai. Són buits que no s’ompliran mai. La mort de l’Ovidi va ser, fa vint-i-sis anys, tremenda… La d’Isabel, també, però Isabel i jo ja som més majors i ja saps que això és més pròxim. Ovidi va ser massa prompte. Tenia unes ganes de viure i de treballar i de fer coses… Ja va deixar una obra impressionant, imagineu si haguera viscut com nosaltres.

Escriviu?
—No. Faig escritets sense importància, però com que són coses que només escric quan les sent, com la mort d’Ovidi o d’Isabel, o la mort d’algun altre amic… Són necrològiques. O algun homenatge. No té valor literari, però com que són molt sentides i a la gent li agraden, et diuen poeta, i tu dius: val més així.

Sou actiu a Instagram i altres xarxes socials.
—Jo no hi entenc gaire, però tinc algun col·laborador que m’ajuda. El que sí que domine és el WhatsApp. Abans escrivia moltes cartes, però el correu quasi s’ha extingit i mantinc eixa relació per WhatsApp.  Els grups on estic sempre envien molta informació. Jo també hi envie notícies de cultura, exposicions, coses de la càtedra. En alguns aspectes és útil, però pense que hi ha tanta informació que al final no aprofita gaire. Ja veurem amb els anys com anirà.

De tot allò que es fa ara, que fa la gent més jove, què us n’interessa més?
—Hi ha gent jove molt bona, i hi ha una gran eclosió de dones, això és molt bo. Molta gent acaba cada any la carrera de belles arts o d’història de l’art. La majoria va a l’ensenyament i només algun aconsegueix professionalitzar-se. Però és molt difícil. És una professió amb moltíssima competència. És molt difícil viure únicament de la professió, i això és molt lamentable. Un país com aquest s’hauria de permetre de tenir més artistes professionals, més músics, més poetes… Però resulta que els museus ja no compren obra de la gent d’ací.

Per què?
—Volen ser internacionalistes. I volen ser-ho sense saber d’on són. No volen ser del seu poble, del seu país, de la seua cultura. Renuncien a part de la seua llengua. Renuncien a fer les coses en català. I després diuen que són internacionalistes [riu]. Si no ets d’ací, com entendràs la resta? Primer has de ser del lloc on has nascut, del que has mamat, de la teua cultura i de la teua llengua, després ja vas al món. Això és així i no al revés. Però a cada passa ens posen més inconvenients i és insultant. Ens prenen per idiotes?

En quin sentit?
—Diuen que ens mengem la llengua, que a Catalunya no s’aprèn el castellà. Això és impossible. El que quasi no queda és gent que parle el nostre idioma. La nostra llengua és tan gran i tan important com qualsevol altra.

Heu esmentat fa un moment la Càtedra Antoni Miró de la Universitat d’Alacant. Què hi feu?
—D’una banda, facilitem exposicions a artistes joves, fem catàlegs, llibres, els ajudem. La càtedra hi posa els mitjans. I d’una altra, s’ha anat indexant, escannant i fent visible tota la meua obra. Hi ha algunes webs, a banda de la meua, on es pot veure: la Biblioteca Cervantes, la de la universitat… Tots els catàlegs són a l’abast de tot el món. Pàgina per pàgina. Tots els llibres amb tots els textos dels crítics, d’altres pintors, tot obert perquè ho consulte qui vulga. S’ha pogut fer perquè sóc una persona molt organitzada.

Expliqueu-nos la vostra obsessió per a anotar-ho tot.
—Vaig voler ser pintor l’any 1957 i des del primer quadre que vaig pintar ho vaig anotar tot en una llibreta. Quadre número u, Alcoi. Quadre número dos, barraca valenciana… per exemple. Cada any feia tretze o catorze quadrets i ho apuntava tot. Crec que dec ser l’única persona del món que ho ha fet. De cada quadre sé quan el comence, quan l’acabe, a quina sèrie pertany, on el vaig pintar… Ara acabe el catàleg raonat i són més de 4.500 quadres. Encara falta l’escultura i l’obra gràfica.

Òbviament, també escriviu un dietari.
—Sí, des d’aquell temps, també. Ho apunte tot. Tota la gent que passa per ma casa, on he anat, amb qui m’he vist, a quin hotel he dormit…


—La documentació se’ns menja, és clar, però ara aprofita per a fer altres treballs. Hi ha estudiosos que s’han centrat en els dietaris o en la correspondència, o en dades d’aquestes per a fer treballs sobre temes concrets. Per exemple, és en via de publicació un recull de totes les exposicions que he organitzat d’altres pintors. I en són moltíssimes.

És aquesta organització que us deixa tant de temps per a produir tanta obra?
—Treballar organitzadament fa molt, i treballar de nit, també. Jo comence un grup d’obres juntes, vaig fent en espais diferents i quan arriben ací ja és per a acabar-les. D’ací se’n van allí i les envernissen. Les fotografien, classifiquen… En general, els pintors en aquest terreny són un desastre. No saben com es diu el quadre ni li han posat títol, o el canvien tres voltes i no s’aclareixen… Si les coses no les fas al dia no sabràs ni quan les has començades ni quan les has acabades.

No us aturareu mai de pintar?
—Mentre no em mora, no. Tot això ha d’arribar. Espere viure, com a màxim, cent vint anys, que és el màxim que diuen que pot viure una persona [riu]. Jo en faré setanta-set. Quan era xicotet, un home de cinquanta anys era un vell. A seixanta, era vellíssim. A Alcoi, al segle XIX, els treballadors vivien trenta-cinc anys.

Com veieu el futur?
—Ni molt negre ni molt claret. Una miqueta fotut. Però jo sempre veig les coses amb molta esperança. Les coses sempre poden millorar. I anem millorant a pesar de tot. Passa que la possible millora es produeix al mateix temps que destruïm el planeta. El món l’hem convertit en un abocador. Som depredadors.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Ovidi Montllor, l'amic, vist per Antoni Miró.
Isabel-Clara Simó, l'amiga. Les obres més recents de Miró.
Antoni Miró en una de les sales del mas Sopalmo convertides en sala d'exposicions.
La pobresa, un dels motius recurrents en l'obra de Miró.
Les sales del mas recullen obra de totes les èpoques i sèries del pintor.
Miró juga amb els personatges.
Una pala de ferro. Escultura d'Antoni Miró.
Miró amb una calaixera de tipografia.
Miró en un dels magatzems on preserva les obres.
L'aportació de Miró a l'exposició d'homenatge a Isabel-Clara Simó a la Llotja Sant Jordi d'Alcoi.
L'escultura d'Isabel que dóna la benvinguda a l'exposició d'homenatge.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any