Antoni Castellà: “Partits i entitats quasi vam arribar a un acord sobre estratègia”

  • Entrevista al portaveu de Demòcrates i membre del Consell de la República sobre les reunions secretes que hi ha hagut entre independentistes

VilaWeb
Antoni Castellà, en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)
Andreu Barnils Albert Salamé
23.01.2023 - 21:40
Actualització: 23.01.2023 - 21:41

Antoni Castellà (1970) és portaveu de Demòcrates i membre del Consell de la República. Ex-diputat, fora del parlament, es dedica a la consultoria en temes d’innovació. Però continua fent política. I en una entrevista recent a la televisió va recordar que Junts, ERC, la CUP, Òmnium, l’ANC i el Consell per la República s’havien estat reunint dos anys seguits per acordar una estratègia conjunta dins l’independentisme. Contra el tòpic que tot el dia es barallen, cada setmana, reunió. I que havia faltat molt poc per a arribar a un acord total. Però no va arribar. En aquesta entrevista feta ahir per telèfon, Castellà en dóna uns quants detalls.

Dieu que hi ha hagut reunions del G6 (ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i Consell per la República) durant dos anys per a cercar una estratègia conjunta?
—Des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 vàrem intentar de fer l’esforç tots plegats (CUP, Junts i ERC, ANC, Òmnium i Consell). I vàrem decidir de reunir-nos un cop per setmana per veure com ens podíem coordinar i com consensuar una estratègia conjunta. I amb l’objectiu que res del que passés en el dia a dia afectés aquestes reunions.

Hi éreu?
—Sí.

Què s’hi debatia?
—Veure i contrastar cadascú l’estratègia per a esdevenir un estat independent, a mitjà i llarg termini.

Quines eren les estratègies debatudes?
—La millor manera és no anar fent públic quins eren els àmbits de debat. Però es debatia punt per punt allò que cadascú crèiem que s’havia de fer a cada moment des del punt de vista intern, internacional, jurídic. Sóc optimista i no renuncio a fer que tingui continuïtat. Així com en el dia a dia tenim el defecte de no posar-nos d’acord en l’estratègia, i sembla que sigui insalvable, quan vas al moll de l’os, partits i entitats quasi vam arribar a un acord majoritari sobre estratègia, d’un 80%. I això és quasi estar d’acord amb tot. La resta eren matisos no rellevants.

I per què es va parar el gener del 2022, doncs?
—Perquè va arribar un moment que la decisió que s’havia de prendre, un cop teníem prou consens, era posar-ho en marxa. Engegar-ho. Definir-ho. I això volia dir donar-li una estructura determinada, una taula estratègica, una direcció estratègica. I això, el gener del 2022, no va ser possible.

Junqueras i Puigdemont es veuen?
—Ho desconec.

Ens arriba que potser un dels punts de conflicte era el paper del Consell per la República. Pot ser que algú no el veiés bé?
—Això és instrumental, i crec que és una excusa. El Consell va establir que la seva voluntat era ser la institució que aglutinava la direcció estratègica, que podia ser l’autoritat nacional. Però per nosaltres era tan important veure que sí que avançàvem, i molt, a l’hora de posar-nos d’acord en l’estratègia, que a les darreres reunions el Consell va dir que l’instrument no era important. I, per tant, que la direcció estratègica no havia de formar part del Consell. Ni de bon tros. Vam posar qualsevol opció perquè el Consell no fos l’excusa.

És Òmnium qui permet els espais on tothom es troba còmode?
—No faré públic què va passar allà. L’única cosa que vull expressar és que, de sis organitzacions, cinc van estar d’acord i una va dir que no era el moment.

—I em deixareu amb el dubte de saber qui era aquesta sisena…
—No en faig públic el nom per responsabilitat. També us dic que la sisena va expressar simplement que no era el moment. No va dir “no volem continuar jugant”. Doncs continuarem treballant perquè sigui el moment.

Noms que em pugueu dir que eren a les reunions?
—Gent de màxim nivell empoderada per les seves organitzacions.

Coses en què sí que us poséssiu d’acord?
—En la majoria.

Taula de diàleg?
—No entraré en aquests detalls. La majoria i el gruix de les estratègies eren compatibles.

I per què creieu que és útil explicar-ho ara?
—Ho he explicat altres vegades. Fa uns mesos, recordo declaracions de la secretària general d’ERC sobre aquest tema. Això ha anat sortint. Si ho vaig expressar és perquè l’altre dia un tertulià [Sergi Sol, d’ERC] m’interpel·lava dient: “De quina estratègia parles que sigui possible, si no hi ha hagut mai cap debat sobre estratègia?” En política, hi ha moments en els quals, perquè les coses surtin bé, has de deixar-ho en l’àmbit privat, però quan es nega la major i es diu “no hi ha hagut mai una aproximació per a tenir estratègia”, doncs això és mentida. I és un bon missatge a la ciutadania. Les organitzacions polítiques i la societat civil donem una imatge horrorosa dient que no hi ha hagut mai entesa. Doncs, en positiu, vull expressar que durant dos anys, i malgrat el soroll i aquesta guerra fratricida entre independentistes, partits i entitats, ens hem estat reunint per consensuar una estratègia conjunta. I no hi renuncio. Crec que serà possible. Les organitzacions de la societat civil tornem ara a un punt d’inflexió, i a tenir un acord entre les entitats. La implementació perquè això sigui més sòlid pot començar per les entitats, i acabar amb els partits polítics.

Hi ha hagut cap substitut d’aquestes trobades?
—Un substitut directe, no. Però no hi ha hagut un trencament. Aquestes trobades arriben a un límit on el següent pas era executar estratègia. Queda congelat en aquell moment. Ara la continuïtat ha estat la relació normal, bilateral, entre les organitzacions. Però no tots en una taula.

Una altra reunió de tots sis pot tornar a passar? Sou optimista?
—Ho sóc. És desitjable i imprescindible. I aquest 2023, després de cinc anys de repressió, difícilment reeixirà l’estratègia majoritària, i soc optimista de poder reconduir la situació.

L’estratègia només preveu eleccions, diputats, parlaments? O és combinada?
—L’estratègia de l’independentisme ha de ser la que va fer possible el Primer d’Octubre. Estratègia transversal. I global. Els processos i partits són una peça. N’hi ha més: partits, eleccions, institucions, societat civil, ciutadania. Hi ha d’haver una discussió amb la societat civil i els partits.

Parleu del sacrifici necessari, entre vosaltres?
—Sí. Molt més i per part de totes les organitzacions. Actualment, la consciència que la independència costarà sacrificis col·lectius i individuals està plenament socialitzada. Un procés d’independència amb l’estat espanyol, evidentment, porta costs elevats personals i col·lectius. Però l’alternativa és desaparèixer com a poble. Aquest és el càlcul.

Fins a quin punt és millor no explicar-ho, i no donar idees al rival?
—Cert. Perquè som davant un estat que no és un estat de dret. Matiso. L’estat espanyol, probablement, és un estat democràtic i de dret, homologable en l’àmbit europeu, sempre que no siguis català. Si ho ets, no t’apliquen l’estat de dret. Com que és així, hi ha una part molt important que no ha de ser pública.

Voleu afegir res més sobre aquesta qüestió?
—Una opinió particular meva. Una de les maneres de desencallar aquesta situació és veure que en realitat no hi ha tanta distància quan planteges estratègies. Aquests cinc anys de repressió, una de les mancances que hem tingut és que les forces polítiques han competit les unes amb les altres. Legítim. Però utilitzant quina estratègia fer servir en clau electoral. Crec que és un error. Potser estaria bé que la manera d’arribar a la independència no formés part d’un programa electoral autonòmic. No dic que no hi sigui. L’estratègia ha de ser-hi, i consensuar-se. I quan arribi a les eleccions el capítol d’estratègia, que es pacti entre tots.

Canviant de tema: la quarta llista independentista, com la veieu?
—Si em demaneu per la proposta de l’ANC, jo espero, i crec que és el sentit que li volen donar, que sigui un element de pressió perquè les formacions polítiques avancin i es posin d’acord. Ara l’ANC ha arribat a la conclusió que la pressió és l’amenaça d’una llista. L’objectiu és que les formacions ens posem d’acord en allò que en aquestes reunions teníem prou madurat. Si això no fos així, i l’ANC hagués de fer una llista, seria un fracàs col·lectiu.

Suposem, hipotèticament, que Puigdemont aconsegueix la immunitat i torna a Catalunya durant el 2023. Què haurien de fer partits i organitzacions per aprofitar-ho?
—El president Puigdemont torna, i no passa res. Aquesta hipòtesi ja puc fer públic que no passarà. El president Puigdemont ha expressat diverses vegades que les seves decisions no seran una solució personal. Seran per a avançar en la causa col·lectiva. El debat que tenim és en funció de la resolució, i de quines decisions prenem.

Quines podrien ser?
—Moltes i variades. La reforma del codi penal no ajuda gaire. És una reforma que puc entendre buscant solucions particulars, però en un procés d’alliberament nacional és molt difícil fer que les solucions particulars siguin compatibles amb la col·lectiva. Si Luxemburg dóna la raó, hem d’estar preparats per a les següents decisions.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any