Antoni Bassas (fotografia: Albert Salamé).

Bon dia, són les vuit‘ (Destino, 2018) és el relat en primera persona d’una veu que va despertar bona part del país durant catorze anys. Entre el 1995 i el 2008, Antoni Bassas va conduir ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i ara, deu anys després d’haver-ne estat acomiadat, explica aquella experiència radiofònica. Hi repassa l’experiència d’haver de rellevar Josep Cuní, els col·laboradors i l’equip que va formar, la relació amb el poder polític, la polèmica de la ‘crosta nacionalista’ i, entre més, la seva estada posterior als Estats Units d’Amèrica, com a corresponsal de TV3. Hem parlat amb Bassas, actualment al diari Ara, per mirar de gratar encara algunes coses més i saber també com veu el moment polític actual, com a ciutadà i com a periodista. L’ofici no l’abandona ni un sol moment i, quan vol, comenta una pregunta i, quan acabem, ens anuncia: ‘Aquí em sembla que tens un bon final.’ Escoltem-lo.

Per què heu fet aquest relat deu anys després d’acabar el programa?
—En bona part, perquè em vaig adonar que passaven els anys i la gent encara el recordava. I el recordava amb afecte. Probablement també perquè la vida del periodista d’un programa de ràdio de cinc hores d’actualitat és d’una intensitat tan gran que no es paeix. No es paeix. Te’n vas a dormir sense haver paït el dia. I acabes la temporada i encara paeeixes episodis bons, dolents i com siguin, de molts mesos. Suposo que l’he escrit quan ja ho he tingut paït. I quan ja m’ha fet profit. Quan he estat capaç de veure-ho amb distància i sense neguit.

Necessitàveu explicar-vos?
—Sempre escrivim per explicar-nos. Per ordenar les idees i poder dir-nos a nosaltres mateixos ‘això va ser important, això va ser sobrer, això va estar bé, o això hauria pogut estar millor’. I després, l’he escrit ara perquè, encara que avui no hi ha cap paraula que s’emporti el vent i tot queda en algun lloc d’alguna manera, jo volia que un programa de ràdio quedés escrit en un llibre. Que es pogués dir: ‘Una vegada hi va haver un programa.’ No és gaire freqüent escriure sobre ràdio. Jo volia que quedés escrit. Que els meus records tinguessin forma de llibre.

La distància temporal era necessària per a fer aquest repàs sense contaminació, rancúnia o passar comptes?
—Sí. Per mi, és com decantar una ampolla de vi en un recipient. Finalment, cau el vi que beuràs i les impureses queden al fons. El temps és un sedàs. La perspectiva del temps t’ofereix la serenitat que normalment no et permet la feina periodística. Per això estic tan content d’haver-ho fet anys després.

Fotografia: Albert Salamé.

Dieu que hi ha algunes coses d’aquella època que ajuden a entendre què passa avui.
—Sí. Per exemple, la relació difícil dels mitjans públics amb el poder polític. Però si parlem de la història del país, tenim que els anys de majoria relativa de Felipe González i Aznar van permetre que Pujol negociés millores per a l’autogovern. I allò ens va fer la impressió que, més enllà dels protagonistes, l’autogovern era una work in progress que aniria millorant i augmentant a mesura que passessin els anys. L’any 2000, quan Aznar guanya per majoria absoluta, aquesta idea s’acaba de cop. Es va tancar l’aixeta que possibilitava augmentar i millorar l’autogovern i Aznar decideix ‘renacionalitzar’ Espanya. No tan sols busca la victòria electoral, sinó que té un projecte polític nacional espanyol: ‘S’ha acabat d’anar amb el cap cot els que venim del franquisme o de la dreta franquista familiar o sociològica; no hem de demanar perdó de res, això s’ha acabat.’

Allò és el principi de la situació actual?
—Es fan molt forts en la lluita ideològica i sentencien que l’estat de les autonomies ja ha acabat de desenvolupar-se. A partir d’aleshores, la constitució és un punt final. Això queda posat en dubte quan el PP perd el poder el 2004 i Maragall i Zapatero pacten que faran un estatut. Però ja sabem com va acabar aquesta aventura. Evidentment, el 2010 amb la sentència de l’estatut i tot el que ha passat després. Tothom ja ho coneix. El 2001 i 2002 la gent ens comença a dir que pot sentir coses a Catalunya Ràdio que no es diuen enlloc. Hi ha gent que deia que començava a notar que la relació entre Catalunya i Espanya anava canviant.

‘La ràdio es fa estimar perquè no et demana que deixis de fer res per acompanyar-te.’ Ho dieu al llibre. L’enyoreu?
—Sí. Però no. No he viscut mai del passat. Treballar en un diari, avui, no és només escriure. Jo passo el dia davant la càmera i el micròfon. I continuo fent producció audiovisual, que en algunes coses s’assembla a la ràdio. No hi ha el directe ni la immediatesa. D’altra banda, he fet coses molt diferents al llarg de la vida. He fet entreteniment a la televisió, davant i darrere de la càmera; he fet de guionista; he fet informació esportiva; de corresponsal als Estats Units… He fet moltes coses i cada etapa ha estat un enriquiment. Home! És cert que en comunicació deu haver-hi poques coses més gratificants que un programa de matí a la ràdio. Perquè ets al centre i tothom vol venir al teu programa. I el teu programa és influent. I allò que es diu a les entrevistes i tertúlies del teu programa pesa i crea opinió. Aleshores, has de distingir si allò que enyores és la ràdio o aquell programa de ràdio.

I què enyoreu?
—Jo, aquell programa de ràdio, ja no el trobo a faltar. El vaig fer durant catorze anys i aquest llibre és la història d’una passió. Dono gràcies per haver-ho pogut fer. No estic gens ressentit de ningú. I el meu estat d’ànim, quan hi penso, és de profund agraïment. I ara faig unes altres coses. Si aquestes coses són al diari Ara, perfecte. Si en el futur són a la ràdio, perfecte també. Perquè aspiro a fer alguna cosa que encara no hagi fet. I probablement serà així perquè jo ja no sóc el que era. Quan vaig començar ‘El matí’ tenia trenta-tres anys. Quan vaig acabar, en tenia quaranta-sis. Ara en tinc cinquanta-sis. Per tant, la ràdio que jo pogués fer ara, la faria una persona amb la meva experiència. Ja no seria la mateixa persona.

També ha canviat la manera de fer ràdio i l’audiència?
—Continua havent-hi tertúlies, portades o davantals, com en diu en Basté. La Terribas fa el racó de pensar i jo tenia en Panikkar, per exemple. Encara hi ha l”Enigmàrius’. Hi ha una tertúlia esportiva que ja feia el Cuní. Hi ha clàssics que van passant. Sempre hi ha coses noves, però sempre hi ha coses que es mantenen. Aquests canvis no em preocuparien gens si hagués de tornar a fer ràdio.

Fotografia: Albert Salamé.

Un dels capítols el dediqueu a recordar els col·laboradors més destacats. Raimon Panikkar, Emili Teixidor, Fabià Estapé, els tres tenors… Són gent d’una certa edat. I ara hi ha aquesta obsessió per rejovenir-ho tot…
—És probable que arraconem la gent amb més experiència. Diria que al programa vam aconseguir una bona alineació. La gent que feia l”APM’ era molt jove. Però segurament el meu interès per posar veus amb experiència tenia a veure amb un parell de coses. Per una banda, les persones que ja són en una etapa de màxima maduresa de la seva vida ja no necessiten demostrar res. I entre elles són capaces de crear un ambient procliu al sentit de l’humor i a l’intercanvi esportiu de discussions. Per altra banda, jo vaig començar a fer el programa que era molt jove. I era conscient que no podia aportar per mi mateix una opinió de gruix. I que necessitava envoltar-me de gent que tingués una opinió i una veu consolidada. Que tingués una paraula discutible, però indiscutible. Vull dir que se’ls podia discutir tot, menys la seva trajectòria. La gent gran té aquest avantatge.

Recordeu cap moment de màxima plenitud o satisfacció durant el programa?
—Quan vam anar a Moçambic a fer el programa, per exemple. No hi vam anar perquè hi hagués un terratrèmol ni una crisi de fam. Hi vam anar a fer periodisme. A posar-hi la nostra mirada i descobrir realitats que habitualment no apareixen als mitjans de comunicació. Aquest va ser un moment de plenitud. N’hi ha de més íntims. Quan descobreixes talents de gent com el de la Mònica Planas o del Víctor Correal. O la creació del Manolo, o l”Enigmàrius’. O quan ajuntes els tres tenors. Perquè Foix, Sanuy i Portabella tenien vida separada. Però la gràcia era ajuntar-los. Si la pregunta és sobre la felicitat, he d’admetre amb tota la vanitat que em vaig emocionar quan ens van donar l’Ondas per ‘Alguna pregunta més’. Perquè té alguna cosa de somni fet realitat. Confesso que he tingut la sort de veure molts somnis fets realitat. I quan treballes a la ràdio, somnies que guanyaràs un Ondas.

També hi ha aquell moment de ‘Interrompem l’emissió…’
—Ah, sí, això és molt dur. Això és molt dur perquè saps que amargaràs la vida a la gent. Ara ja no passa tant. Ara ja tothom rep la notícia al moment per molts canals diferents. Però hi va haver una època que la ràdio era la primera que donava la notícia. O la mala notícia, normalment. I fins i tot teníem una sintonia per a les males notícies. Bé, per a les notícies urgents… però que habitualment eren males notícies. I en aquella època eren els atemptats. Quan tocava dir ‘hem d’interrompre aquesta entrevista’… Déu meu! Allò m’amargava a mi perquè notava que amargava la vida de la gent.

Alguna que recordeu especialment?
—El dia que van matar el guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla uns metres més amunt de Catalunya Ràdio, al lateral de la Diagonal. Perquè era en el marc d’un seguit d’atemptats del comando Barcelona d’ETA, que no hi havia manera de detenir-lo. Era tremend. Aquell atemptat acabava de passar feia cinc minuts. Evidentment, també haver-se de referir a l’assassinat d’Ernest Lluch és terrible. Això és terrible…

La vostra trajectòria ha continuat com a corresponsal de TV3 als Estats Units. Hi dediqueu un capítol… Us va influir aquesta experiència.
—Sí. No me’n parlen gaire els periodistes quan m’entrevisten aquests dies. Em va impactar molt. Ha estat fonamental per a mi. En la vida professional, però sobretot en la vida de tota la meva família. El meu fill va estudiar la carrera allà, la mitjana s’hi va quedar per acabar els estudis, quan nosaltres vam tornar. La petita hi va arribar sense parlar ni un borrall d’anglès i va tornar mentalment i culturalment com una nena americana. Ara és catalano-americana. Però dels vuit anys als dotze li van formatar el cervell des del punt de vista cultural, lingüístic, d’usos i costums, d’ambicions. Aquella experiència els ha obert el món. Ha fet que el seu món sigui el món.

Fotografia: Albert Salamé.

—’Quan la realitat no ens agrada, el millor és carregar-se el missatger.’ Aquesta màxima que assenyaleu al llibre ens fa pensar en els atacs de Cospedal i l’estat espanyol contra TV3. Creieu que en passarà alguna de grossa?
—Sí. Això ja fa temps que dura. Alguns responsables polítics de l’estat espanyol, o s’han cregut la seva pròpia mentida, o saben que menteixen, però els és igual. O s’equivoquen completament en el diagnòstic. Ells diuen que a Catalunya hi ha dos milions d’independentistes perquè escolten Catalunya Ràdio i miren TV3. I pensen que, si liquiden TV3 i Catalunya Ràdio, tot això anirà a la baixa. Això ja es veu que és equivocat. Perquè… què va ser primer? Primer va ser Catalunya i després Catalunya Ràdio. La raó per la qual existeix una televisió i una ràdio públiques a Catalunya és la mateixa per la qual existeix a Espanya, als Països Baixos o a Itàlia. Hi havia un país i un bon dia, al segle XX, la tècnica va permetre de crear televisions i ràdios. I a Catalunya igual. Per què té èxit? Doncs perquè és ben feta, té mitjans… però sobretot perquè respon a una realitat. Per exemple, una realitat lingüística. Parafrasejant Ovidi Montllor, a la gent que li molesta Televisió de Catalunya, és la mateixa gent que li molesta Catalunya. Aquest és el principi fonamental. Perquè TV3 permet que ens informem del món sense passar per Madrid. Per això volen tancar TV3. Fins ara no s’hi han atrevit, però ara ja són a punt. Tancar-la vol dir perjudicar-la i escanyar-la tant que no pugui ser competitiva.

L’embrió d’això va ser la ‘crosta nacionalista’?
—La ‘crosta nacionalista’ no era exactament això. Era més una batussa de partits i un intent del control ideològic del relat. Jo me’n guardaré prou de dir que al PSC el molesta Catalunya. Això jo no ho diré mai. Per tant, no parlem de la mateixa cosa. Però sí que naturalment, si els mitjans públics catalans informaven desacomplexadament, amb una perspectiva nacional i no regional, potser sí que hi havia gent dins d’aquell partit que això la molestava. Per això va aparèixer aquesta metàfora, que és molt punyent, molt feridora i insultant, justament perquè és molt hàbil. Té aquesta capacitat de deshumanitzar allò que toca. Et converteixen en una crosta. I la crosta s’ha d’arrencar. Que és un verb que incorpora una certa agressivitat.

Més enllà dels mitjans públics, vivim un moment en què s’intenta limitar la llibertat d’expressió, d’informació i de premsa. Fem allò que cal fer per defensar-nos?
—Hem de fer la nostra feina i alguna cosa més. Cruyff sempre explicava que, quan Helenio Herrera deia que es juga millor amb deu que amb onze, tenia raó. Perquè quan t’expulsen un jugador, tothom ha de córrer un metre més, deia. Doncs ara ens expulsen jugadors. En tenim a la presó, a l’exili, inhabilitats… I ens tocarà a tots córrer un metre més. Hem de cobrir un metre més. Però, això quina forma té? Com es fa? I aquesta és la resposta difícil. Suposo que a tu també et deu passar que la gent et pregunta ‘què podem fer’. Què pots respondre? Què podem fer davant l’exercici del monopoli de la violència que té l’estat espanyol… I de l’abús de la presó preventiva, per exemple. Amb el llaç groc n’hi ha prou? Doncs el llaç groc és necessari perquè s’ha de visualitzar aquesta anormalitat. No podem normalitzar l’abús de llei. Ara, després d’això, què? Jo crec que hem de pensar permanentment ‘després d’això, què?’. I proposar alguna cosa.

Quan i com es fa independentista Antoni Bassas?
—Mmmmm…

Bé, ho dono per fet, que ho sou.
—Això ja entenc que és la provocació. Has fet bé de formular-la així. Jo també l’hauria feta així, aquesta pregunta. Jo també ho hauria fet.

El mestre m’aprova la pregunta…
—Perdona… És que jo també l’hauria feta així, la pregunta. A veure, jo formo part d’aquests centenars de milers de catalans que durant molt temps van voler pensar que Espanya era un estat plurinacional. Potser perquè tenia catorze anys quan es va morir el Franco, era un adolescent, però ho recordo una miqueta encara. Recordo valorar el món que se’ns va obrir al cap de poc. No feia ni dos anys que s’havia mort el Franco que va tornar Tarradellas. I van restaurar la Generalitat. I al cap de poc, vàrem votar el parlament. I després es va crear TV3 i després es van desplegar els Mossos. I per tant, podies pensar que aquella era una Catalunya que s’anava reconeixent ella mateixa. Era lògic de pensar que valia la pena. Jo no vaig ser escolaritzat en català, però els de darrere meu, sí. Perfecte. I van passar moltes coses que permetien d’entendre que dins Espanya el progrés nacional de Catalunya era possible. Hi va haver diversos moments que tot això es va frustrar. I  que molta gent va dir que, si l’estat espanyol continuava comportant-se d’aquesta manera, no hi havia res a fer aquí dins.

Sou un d’aquests.
—Jo pertanyo a aquesta gent. Però ja fa molt de temps que el concepte ‘nacionalista’ o ‘nacionalisme’ no m’agrada. Crec que tots els ismes tenen alguna cosa d’emergència o de necessitat davant una estructura oficial sòlida, indiscutible i homologada internacionalment. I no m’hi sento còmode. M’he sentit més còmode intentant viure la meva catalanitat exactament igual que un espanyol viu la seva espanyolitat o un italià, la seva italianitat.

Fotografia: Albert Salamé.

Voluntat de normalitat?
—Absoluta. L’independentisme és un estat tan transitori que no m’agrada. Aspiro a la normalitat com a català. Jo què sóc? Ho dic al llibre. Hi ha un moment que faig un petit homenatge als meus pares. Són morts tots dos. Què eren els meus pares? Eren catalans. Van viure la joventut sota el franquisme. Van patir la guerra com a nens. Eren de famílies catòliques que van patir molt a Catalunya en l’etapa de la guerra civil. Potser van despullar la seva identitat de qualsevol reivindicació nacional per por, potser. O senzillament perquè el franquisme havia aconseguit imposar el seu relat. Si ho miro fredament, a casa no érem altra cosa que catalans. No tan sols perquè parlàvem l’idioma. Els meus pares, els anys cinquanta, van fer el seu recordatori de casament en català. No ho van fer com una heroïcitat. Ni com cap acte de reivindicació. Era la llengua que parlaven entre ells. Érem catalans. Amb naturalitat. Em permeto de dir que vivíem com a catalans fins i tot durant el franquisme. Una altra cosa és que tinguessin por de trepitjar terrenys que sabien que els podien costar cars. Les dictadures ja ho tenen, això. Són màquines de fer por.

I aquesta pregunta que dieu que ens fan al carrer… Quin és la sortida de tot això que passa a Catalunya?
—És complicat. A vegades tens la temptació de dir ‘formem govern d’una vegada i deixem enrere el 155’. Després saps que amb gent a la presó, intervinguts financerament i havent de cedir davant del fet que un diputat que té els vots per ser-ho no pugui ser president de la Generalitat, probablement es farien concessions massa grans… No ho sé. Admeto que en l’anàlisi del cost-benefici passo estones de tot. Per tant, potser és millor que no faci més anàlisi política, que ja en faig una mica cada dia. Des del punt vista periodístic, passem un moment molt difícil. Molt apassionant, també. Hi ha un consum extraordinari d’informació a tot arreu. És apassionant des d’aquest punt de vista. Però és veritat també que aquesta emergència nacional, aquest estat d’excepció no declarat, aquesta bel·ligerància d’Espanya contra més de dos milions de persones fa que a vegades puguis perdre la serenitat o l’equanimitat a l’hora de jutjar. Que pugui més la teva condició de ciutadà que no la de periodista.

Ho trobeu més difícil?
—Ho vaig veure clarament l’1 d’octubre. Vaig anar al meu col·legi electoral a les cinc del matí. Va venir la policia a veure’ns. No ens va pegar. Però vam estar a dos minuts potser de la situació. Pel que fos, allà no van atacar, però s’hi van presentar. Jo prenia notes perquè al vespre havia de fer un article per a l’endemà. Fins i tot, vaig fer algunes gravacions durant el dia. Però un periodista sempre és ciutadà. I aquell dia el ciutadà va percebre que havia de protegir amb el seu cos unes urnes. A la Unió Europea del segle XXI! Era una humiliació molt gran. Al mateix temps, era d’una dignitat extraordinària. Tenies la clara convicció que protegies drets civils. Jo em sentia com els negres d’Alabama. Quan vaig veure passar les urnes… Va parar un Mini al xamfrà de l’escola. Van baixar dues persones. Van obrir el maleter. Van treure dues urnes… Quan les vaig veure passar, em vaig emocionar i pensava: ‘T’emociones perquè passen unes urnes.’ Home, això té un simbolisme, una força i una dignitat extraordinàries. L’objecte de la nostra lluita eren unes urnes. Jo crec que això ens dignifica com a país. Aleshores, com vols que tot això no influeixi en la meva visió i en la meva feina com a periodista? És impossible… és impossible…

Fotografia: Albert Salamé.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]