Antiracistes, però poquet

Al camp de futbol del Cadis hi va haver diumenge una espurna d’alguna cosa semblant a la decència. L’espurna va ser tan efímera que va durar quinze minuts. 

La cosa va anar així:

En una discussió pel joc, el jugador del Cadis Juan Cala va dir “negre de merda” al jugador del València CF Mouctar Diakhaby. Encara que a la graderia no hi havia públic i a vegades es pogués percebre l’alè dels jugadors o els crits enutjats dels entrenadors, en aquesta ocasió no hi va haver sort i l’àrbitre no va sentir l’insult.

Es va intuir que alguna cosa no rutllava quan Cala i Diakhaby van continuar discutint i gesticulant aliens a tota jugada. I es va confirmar quan els futbolistes del València van advertir l’àrbitre sobre què havia passat. L’àrbitre va sancionar Diakhaby amb una targeta groga per protestar. 

L’equip valencianista va abandonar el camp com a protesta per l’insult racista del jugador del Cadis a un dels seus.

A les ràdios que retransmetien el partit hi va haver una mica de desconcert, però quan van poder escatir els motius de la parada en sec del joc, la reacció va ser unànime. Narradors i comentaristes van traure el manual del lèxic antiracista i van començar a dir que el València havia fet un gran gest, que no es poden permetre insults racistes en un camp de futbol, que això no es pot tolerar, que el futbol ha de donar exemple i que el València donava una lliçó de dignitat al món entre més adjectius. 

Les xarxes socials ho amplificaven. Valencianistes de tot el món deien que quin orgull de club. Es mostraven rendits a l’exemple que donava el seu equip. Ferms i satisfets. I amunt València i etcètera. 

Fins i tot hi va haver temps per a recórrer a l’hemeroteca per recordar el gest de l’entrenador Guus Hiddink, que en febrer del 1992 va manar llevar una pancarta amb simbologia nazi, amb una esvàstica, concretament, de les grades del camp de Mestalla. Es negava a jugar el partit si la directiva no la feia llevar. El gest d’Hidding va fer la volta al món i el València va ser contra l’Albacete aquell equip amb vocació de club gran creat l’any 1919 per uns companys de tertúlia al bar Torino.

Però la gesta d’ahir va durar poc. Va ser una gesteta xicoteta que va durar un quartet d’hora. Quinze minuts van resistir la pressió els jugadors i el València va tornar a ser un club que socialment es dessagna als despatxos. Una institució que perd la credibilitat cada volta que un presumpte príncep àrab o saudita amb xupa de cuir i descapotable diu que té un projecte per a reflotar-lo. O que fa el ridícul més espantós cada vegada que l’amo aterra a València rodejat de fanfàrries i gosa anar al Palau de la Generalitat amb un somriure i les mans buides. O cada vegada que promet a l’Ajuntament de València que convertirà el cadàver de formigó del nou Mestalla en el gran estadi que l’equip necessita. 

Un quart d’hora, va durar l’atac de dignitat. Per si de cas, per si la ferida sagnava massa, la ràdio oficial del club va fer un embolcall teòric a allò que, presumptament, passava dins els vestidors. Que si els han amenaçat de llevar-los tres punts. Que si no ixen a jugar, els donaran el partit per perdut i els llevaran més punts. Que si Diakhaby ha demanat als seus companys que isquen al camp i guanyen el Cadis. Que si… Qualsevol excusa per a tornar a ser petits.

I això van fer.

Un quart d’hora després, els jugadors del València van tornar a la gespa del Carranza per acabar la primera part del partit i per jugar tota la segona. Diakhaby es va quedar a la graderia. Qui li va dir “negre de merda” va continuar jugant. El realitzador es posava les botes cada vegada que oferia un pla tan tancat com podia del jugador del València enfonsat. “Està fet pols”, deia la ràdio oficial del València que argumentava que tres punts són tres punts i que el que calia era centrar-se en el partit i guanyar per a dedicar-li la victòria al company ofès. 

I el València va perdre el partit, els tres punts i l’oportunitat de tornar a ser gran. De fer una passa endavant contra el racisme. De demostrar que les amenaces de sanció no poden ser tan fortes com per posar-les per davant de la dignitat d’un company de vestidor. 

I el compte oficial del club va fer un piulet contra el racisme.

I encara ara no hem pogut escoltar la veu de cap protagonista. Diakhaby no ha explicat públicament què li va dir Cala, ni com de ferit es va sentir. Cala diu que parlarà demà. El València Club de Futbol no ha confirmat ni ha desmentit si la Federació els va amenaçar. No hi havia cap representant de la directiva a Cadis, diumenge. La Federació tampoc no ha explicat si va amenaçar, si farà res per a saber què va passar en aquest partit. 

Res.

Silenci i ridícul estratosfèric a Cadis.