Per celebrar la cosa aquesta he fet un exercici de lingüística aplicada. Aplicada, per començar, als superlatius. I doncs? Doncs perquè des de la nit dels temps (la negra nit d’aquesta transició-engalipada presentada com l’únic espai-temps possible) ens han trepanat les orelles amb desplegaments del concepte (Tribunal Constitucional per aquí, decreto anticonstitucional per allà…), i vés per on, en canvi, ells que són tan ampul·losament retòrics, o tan retòricament ampul·losos, han escatimat l’aplicació superlativa de l’objecte: La constitucionalísima cabra de la legión, Hablar catalán fuera de la intimidad constituye un delito anticonstitucionalísimo… El meu parer és que no ho fan perquè s’ennueguen, car costituciong és un mot malparit per a les manxegues glotis: la primera ena els fa ensopegar i la del final els obliga a nasalitzar. Imagineu-vos qualsevol d’aquests cafres que esputen als micròfons pel carrer, o el de la porra i els galons en un discurs televisiu, intentant pronunciar tantes síl·labes seguides… Servidora, que com a bon aspirant a balear tinc una flaca pel superlatiu, començaré doncs l’autòpsia per aquí.

El primer que xoca és que la superlativitat tampoc és gaire estimada en la lexicografia oficial. La Bíblia, vull dir, el DIEC, només entra una quinzena de mots amb aquest sufix, però això sí, tots ben significatius. Distribuïts en vuit de porciolescos o nacional-catòlics (cristianíssim, excel·lentíssim, generalíssim, il·lustríssim, sacratíssim, santíssim, sereníssim, sumaríssim), quatre de valoratius (simplicíssim, gravíssim, antiquíssim, brevíssim), dos d’itàlics (fortissimo i pianissimo) i un que se’ls devia escolar sense voler, meritíssim (‘digne de premi o d’estima’). Per als qui no sabríeu com fer-lo anar, vet aquí un exemple de la Viqui, a l’entrada ‘Gouden Harp’ (que és un guardó per a músics): ‘Dins dels nous Buma Awards queda un premi amb el nom nou Buma Gouden Harp per reconèixer l’obra completa d’un compositor meritíssim, el Lennaert Nijgh Award per a l’obra completa d’un lletrista’. De tots quinze, el meu preferit és el femení de santíssim, per aquella expressió tan bonica de ‘fer la santíssima’ (que una mica ja és el que ens fa la constitucionalíssima, no?).

El Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, com a obra laica ma non troppo que és, n’arreplega set més: altíssim (i aleshores et demanes com pot ser que falti al DIEC?!), beatíssim (ídem!), reverendíssim (i davant d’aquesta evidència retires allò de ‘laica’), amicíssim, eminentíssim i, per completar la triada musical, prestissimo. En són sis, ja ho sé. N’he deixat un per al final perquè el trobo fascinant: novíssims. Així, en plural i sense flexió de gènere (tots els altres, descomptant els itàlics, hi surten en masculí i femení). I resulta que no són pas aquells poetes progres antologats per en Castellet sinó, atenció perquè la cosa té el seu què, ‘les darreries de l’home’. Darreries que cal entendre, suposo tot atenent a la indicació que acompanya l’entrada (CATOL), no pas com a l’incorrecte postrimeries, tal com sembla suggerir el pare Bragulat al seu interessant escrit a Església plural, ans com a postremitat, que ja em diràs tu. Si és que aquestes ‘darreries de l’home’ no van per una altra banda, que vull pensar que no. I deixeu-me sortir del bucle, que si no no sé pas si m’arribareu a la postremitat de l’article.

Per sortir-ne m’ajudaré de l’etimologia, la millor amiga del filòleg autòptic. Ara passo a l’arrel del nostre mot monstre de vint-i-vuit lletres, allà on es concentra el significat. Constitució és un derivat de… tatxan tatxan… d’estar, un verb que en temps de Ciceró significava ‘estar dret, aguantar-se ferm’. Cosa que, ben mirat, no deixa de ser una mica això que volen els constitucionalistes, unionistes o espanyolaires en general. Aguantar la mòmia ben dreta perquè sembli que respira. La gràcia del verb estar, filològicament parlant, és que deté el rècord mundial de derivació en català: hi ha ni més ni menys que dos-cents fills seus corrent pels diccionaris. Entre els quals alguns de tan il·lustres com, a més de la sacrosanta esmentada, estat i estatut. El llur i el nostro, per dir-ho amb una imatge de Far West. L’estat llur, amb tots els seus decrets, canonges i canons, i l’estatutet nostro, amb les seves nafres i embenatges de zombi. Qualificar-lo de duel desigual és dir poc.

Ara reculo fins al començament de tot. Si estar és un verb prolífic, què no direm de la partícula ‘anti-‘? Un prefix sense rival, apte per a tots els públics i manejable com pocs. Darrerament es va deixant veure molt a cavall dels antifeixistes, però d’antis n’hi ha de tota mena i condició. El DIEC n’aplega prop de tres centenars, i el GDLC l’estira fins als quatre-cents. Antipoètic, antiputrescent, antipestilencial, antinomisme, antigalàctic, antivibrador (què deu ser?)… Per a tots els gustos. Qui no posa un anti- a la seva vida és perquè no vol. Crema antiarrugues, paella antiadherent, línia anticiclònica… Tota cosa té el seu contrari, des d’un clímax emotiu fins a la més magna de les cartes. Els Eskorbuto, sempre lúcids, ja ho van anticipar fa més de trenta anys amb el llegendari Antitodo.

Això sí, com tot en aquesta vida, els plaers reclamen moderació, perquè l’excés és la mare de tots els vicis. I amb això passo a les darrera síl·laba de les dotze, l’única que ens queda per esventrar. Si anti– és un prefix tan adaptable que es deixa posar pràcticament a tot arreu, –ment ho ha dut efectivament (ho veieu?) a la pràctica. Un sufix tan promiscu que es col·loca universalment, unilateralment, abusivament. Tot és susceptible de ser adverbialitzat amb –ment. És barat i fàcil d’usar. I el resultat és que no hi ha manera de saber quants adverbis amb aquesta terminació pul·lulen pel diccionari. Si sou valents podeu provar de comptar-los aquí, però us aviso que ho haureu de fer un per un, perquè la coincidència formal amb la terminació dels substantius que indiquen ‘acció i efecte de’ (encariment, ajornament, arranjament) fa que hi surtin barrejats. I ara no parlem de centenars sinó de milers d’entrades.

Acabada l’autòpsia, què tenim damunt la taula d’operacions? Una mortalla nacional-catòlica, que només aspira a mantenir-se de peu dret, contrariada o contrariable i banalitzada pels afegitons (escassos i impersonals). I, encara pitjor, que ens pot arrossegar al deliri, tal com prova aquest escrit mateix.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.