Anna Rosselló, el segle de resistència que el menyspreu d’El Mundo no pot esborrar

  • En un article, li van dir 'Matusalem' i 'mascota independentista' · La seva vida ha estat marcada per la repressió i el compromís polític

VilaWeb
Oriol Bäbler
07.11.2019 - 21:50

Anna Rosselló va néixer a les beceroles de la dictadura de Primo de Rivera. La seva figura diminuta, amb el cabell lleugerament esbullat, es confon amb la cadira de rodes. Sembla fràgil, però la seva espatlla carrega un segle d’història, en què ha conegut totes les cares de la repressió i la misèria. I tanmateix, no ha perdut mai el compromís.

Si la salut li ho permet, Rosselló va a totes les mobilitzacions independentistes. Dilluns, acompanyada de la seva filla Carme, va ser a l’avinguda Diagonal de Barcelona. A primera línia, entre milers de manifestants, va protestar contra Felipe VI amb una estelada i un cartell antimonàrquic. Una protesta més a l’historial, si no fos pel diari El Mundo.

En mans del diari espanyol, Rosselló es va convertir en la ‘Matusalem indepe’ i la mascota de la manifestació. Les referències a la lluita antifranquista, a l’exili i al patiment van quedar reduïdes sota una bona dosi de menysteniment. ‘Va ser, en definitiva, l’element més pintoresc d’aquest parc temàtic “indepe” en què s’ha convertit cada mobilització a la Catalunya de la tardor post-sentència de l’1-O’, deia l’article.

Una història de repressió, amor i exili

Rosselló, nascuda a Flix (1923), va conviure amb un entorn molt polititzat des del bressol. Els seus germans van lluitar amb l’exèrcit republicà i tots dos van ser condemnats per consells de guerra franquistes. Un va passar set anys a la presó i l’altre es va exiliar a Catalunya Nord. Per forçar-ne el retorn, les autoritats franquistes van fer xantatge a la família i van empresonar el pare. El 1940, l’home va morir entre barrots. L’explicació oficial de la defunció va ser: ‘Ha caigut per unes escales.’ I cap més detall.

En els primers trams de la postguerra, Rosselló va tenir poques alegries, però una va ser conèixer Josep Travesset. Un parent llunyà de Balaguer amb qui es va trobar a Andorra. La reunió no va ser pas fortuïta. Travesset era l’enllaç per a fer arribar una carta de la família al germà exiliat a Perpinyà. Allò que havia de ser un favor es va acabar convertint en una història d’amor.

Travesset havia arribat a Andorra després del final de la Segona Guerra Mundial. Com tantes altres víctimes de l’exili republicà, Travesset va passar de les trinxeres militars al camp de concentració d’Argelers. Però el patiment no es va acabar allà. Amb l’ocupació nazi, va ser forçat a treballar en una fàbrica a Alemanya, d’on va escapar al final de la guerra.

A més de l’afecte personal, Travesset i Rosselló compartien anhels i ideals. Ambdós eren esperantistes i tenien sòlides arrels polítiques. Després de casar-se es van instal·lar a Barcelona, però les noces no van ser dolces. El règim els tenia en el punt de mira i el marit va ser empresonat pel seu passat republicà. El 1956, ja amb la Carme a la família, van decidir d’anar-se’n a l’exili. La situació política i econòmica els havia submergit gairebé en la misèria.

A Sao Paulo, la principal ciutat del Brasil, els Travesset i Rosselló van trobar l’estabilitat que necessitaven. Tanmateix, amb el temps, la curiositat per aprendre s’imposà a la comoditat i van començar un periple per l’Amèrica del Sud i Central. L’objectiu? Conèixer les nacions ameríndies subjugades pel colonialisme espanyol. La família va recórrer més de 15.000 quilòmetres a cavall –amb un carruatge llit construït per ells mateixos– i a peu.

La consciència política dels Travesset i Rosselló es va anar enfortint en cada etapa del trajecte. Duien una vida senzilla, fins i tot precària. Combinaven els ingressos que treien de conferències i exposicions de pintura amb l’hospitalitat de la gent. A més del Brasil, van visitar i viure a Bolívia, el Perú, l’Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua i Hondures.

El llibre L’Amèrica marginada, publicat el 1978, és el testimoni d’aquells anys de recerca i convivència amb els nadius americans. Però no és el seu únic rastre literari, Rosselló ha escrit més d’una vintena de llibres.

El 1965, els Travesset i Rosselló van tornar a Barcelona. A les acaballes del règim, van intensificar l’activitat antifranquista, a la qual també es va afegir la petita de la casa. La Carme s’involucrà amb el PSAN provisional i va ser empresonada diverses vegades. El 1975, va ser torturada durant cinc dies a la comissaria de la Via Laietana.

En una carta signada el gener de 1976, Roselló va denunciar-ho:

«Li practicaren immediatament el sistema de tortura anomenat de la barra. Aquest consisteix a passar-li una barra de ferro entre les cames i els braços, prèviament emmanillades les mans a l’altura de les cames, sostenint la barra entre dues taules, de manera que el cos quedés penjant de cap per avall.

En aquesta posició li fustejaren bàrbarament els peus descalços amb barres de ferro i corretges. Quan els peus estaven suficientment inflats i quasi insensibles, li anaven clavant l’extrem d’una barra de ferro que acabava amb punxa, produint-li intensíssimes i vives fiblades.

Cada vegada que es desmaiava, la despenjaven llençant-la per terra, i amb la finalitat que retornés, li assotaven tot el cos amb les mateixes barres de ferro i corretges, estrenyent-li ferotgement l’estómac.»

Per a alguns, Anna Rosselló serà l’enèsim gargot estrafolari en una manifestació independentista. L’àvia ‘de la cabellera platejada al vent que cantusseja “els carrers seran sempre nostres”‘. Però la seva figura és un exemple de resistència. Memòria viva d’un passat molt fosc i una inspiració per la generació del 14-O.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any