El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Junts pel Sí i la CUP van aprovar ahir la moció de ratificació del compromís amb la ruptura i la desconnexió al parlament. L’aprovació de la moció presentada per la CUP va ser el desenllaç d’un altre període d’estira-i-arronsa entre totes dues formacions independentistes. Hem parlat amb Anna Gabriel, portaveu del grup parlamentari de la CUP, sobre aquesta tensió amb Junts pel Sí, la manca de coordinació entre independentistes, la valoració dels gairebé tres mesos de Puigdemont, l’estratègia per encarar el conflicte amb l’estat espanyol, l’aprovació del pressupost de la Generalitat, els insults masclistes i la divisió interna de la CUP.

—S’ha salvat un nou escull a l’últim minut. La moció d’ahir al parlament. Sempre serà així?
—Nosaltres no hem amagat mai que assentar les bases d’una nova república no serà cosa fàcil. És una tasca molt complexa. D’esculls, se n’hauran de salvar moltíssims. A més, el conflicte no ha de fer por perquè precisament volem resoldre el conflicte democràtic amb l’estat espanyol. Per tant, faríem bé de deixar de magnificar determinades diferències entre independentistes. En aquest cas hi havia una lectura restrictiva de la mesa del parlament en relació amb l’admissió a tràmit d’una moció. Nosaltres entenem que en aquesta legislatura no pertoca de fer aquesta mena de lectures. S’ha salvat aquest escull: entendre que no podem fer lectures restrictives en un moment com l’actual. A partir d’ara, veurem que Junts pel Sí i la CUP no sempre votarem en el mateix sentit.

—Quina és la diferència?
—Nosaltres som partidaris d’instar a no respondre davant els tribunals espanyols com ahir feia la nostra batllessa a Berga. Junts pel Sí interpreta que aquesta no és l’estratègia que cal. Crec que no assistirem a un ‘pressing Junts pel Sí’, perquè tothom llegirà que la seva estratègia de desconnexió va per una altra banda. I la nostra propugna un embat més directe justament de resposta a l’embat de l’estat espanyol contra el procés democràtic.

—Tenint en compte que l’objectiu és complicat, no hi hauria d’haver una estratègia conjunta? Dues estratègies separades es poden perjudicar entre elles. Si comença a haver-hi inhabilitacions…
—Ui! A veure. Això que volem fer és molt gran i es farà si hi ha una activació de la gent, al carrer, de caràcter popular, que estigui a l’altura. Això no ho pot negar ningú. De fet, no ho nega ningú. Ningú no pensa que això es farà amb l’acord de dos grups parlamentaris mentre la gent es queda esperant inactiva a casa. Ningú no ho defensa això. Amb l’embat que ha activat l’estat contra els plenaris d’ajuntaments i càrrecs electes, tenim una oportunitat per a aquesta activació popular. En clau local. Els càrrecs electes municipals tenen sovint una relació molt directa amb la gent. Creiem que és una bona oportunitat perquè hi hagi una activació.

—A la recerca d’un gran conflicte obert?
—Res no fa pensar que ara començaran a inhabilitar de manera indiscriminada tots els electes que han donat suport a una moció de suport al 9 de novembre. Vaja, si fos així, tindríem un conflicte democràtic inaudit en el context actual europeu. M’atreviria a dir que superaria l’apartheid que va tenir l’esquerra abertzale perquè amb l’excusa del ‘terrorisme’ tot quedava justificat. Però en aquest cas… no seria així. Amb tot, això és dibuixar escenaris que no s’han produït i que de moment res no fa pensar que es puguin produir, però que es podrien arribar a produir. Nosaltres podem ajudar que hi hagi activació popular. Treballarem perquè hi hagi mobilització.

Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).
Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).

—Teniu la impressió que s’ha desactivat la gent ‘del carrer’?
—Els últims anys hi ha hagut una dinàmica de mobilitzacions molt multitudinàries en dates molt concretes i no s’ha acabat de trobar la pulsió pel manteniment d’aquesta mobilització. Si realment s’estrena una legislatura d’excepcionalitat, pensem que el nivell de mobilització també haurà de ser excepcional. No hi és. I és cert que no és fàcil que les mobilitzacions siguin sostingudes. Ni aquí ni enlloc. També les mobilitzacions de caràcter social passen un moment baix. Com que nosaltres som carrer i som expressió institucional a la vegada, és normal que no perdem de vista en cap moment aquestes dues pulsions.

—La CUP cerca el penal a l’àrea contrària? La inhabilitació. El xoc. Fer surar el conflicte democràtic…
—Nosaltres no cerquem el conflicte democràtic. El conflicte democràtic el posa damunt la taula l’estat espanyol. I convé identificar bé qui genera un conflicte democràtic. Perquè encara semblarà que és la CUP que porta problemes. El problema és la falta de democràcia de l’estat espanyol. Un cop constatada la mancança democràtica de l’estat espanyol, nosaltres pensem que cal actuar amb una dosi de valentia, coherència i contundència que uns altres agents polítics i socials no comparteixen. Però trobaria injust que es conclogués que som nosaltres que anem a cercar el problema. El problema hi és. Nosaltres no anirem a declarar davant una jutgessa per no haver despenjat una estelada. No tenim cap problema. No reconeixem el sistema judicial espanyol com a àrbitre. Creiem que la justícia espanyola és part i que fa persecució política. Un sistema que persegueix amb contundència determinades expressions polítiques mentre l’extrema dreta campa lliurement. Nosaltres plantegem tot un paquet de denúncia. És veritat que no tenim por de la nostra inhabilitació. Això no ens preocupa. No hem vingut a fer dels càrrecs electes una professió. No hi som pas per això. És veritat que ens preocupa molt poc que ens inhabilitin perquè hem estat coherents amb el nostre compromís. No cerquem inhabilitacions perquè sí? Qui inhabilita és l’estat espanyol. No som pas nosaltres.

—Si la desobediència té tres fases —protesta, no-cooperació i suplantació—, ara hem d’entrar en la segona?
—Seria molt oportú d’iniciar la fase de no-col·laboració. Per això, la moció d’ahir demanava que els mossos no cooperessin com a policia judicial en els casos relacionats amb la desconnexió. S’entendria perfectament. Hem dit moltes vegades que no seria situar els agents en una actitud individual d’eventual desobediència, sinó que s’hauria de fonamentar en la directriu del responsable polític de la conselleria. Els indicaria que quan arribessin aquests requeriments, responguessin al jutge que ens abstenim de col·laborar en aquests casos. Algun sindicat dels mossos ha qüestionat aquesta cadena de comandament dient que l’obediència deguda respon més a règims feixistes o nazis. No sé a qui ha d’obeir, sinó a la conselleria, el cos de Mossos d’Esquadra… Inquieten bastant, aquestes declaracions. En definitiva, sí que és l’hora d’entrar en la fase de no-cooperació en el camp de la persecució judicial dels càrrecs electes locals.

—Els mossos, com qualsevol funcionari, podrien ser suspesos de sou i feina si desobeïssin una instrucció judicial.
—Crec que ens avancem molt. És curiós que anem sempre a cercar el pitjor escenari per al funcionari concret en clau individual. Nosaltres parlem d’un altre paradigma. Que l’últim responsable polític es faci responsable polític d’una ordre. Si arribessin a fer un requeriment a  un funcionari a títol individual, que aquest pogués demostrar que hi havia una circular interna que ordenava de no actuar. Jurídicament, tot és molt discutible. I cada jutge es mira les coses diferents. Presentar ara aquest escenari últim pot respondre a la manca de voluntat d’avançar per un camí concret. I no ho dic per la pregunta. Però aquest camí encara ni tan sols l’hem iniciat. I ja ens anticipem a la pitjor de les conseqüències possibles. Nosaltres demanem valentia política.

Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).
Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).

—Sovint critiqueu la manca de gests de ruptura del govern. Què havia d’haver fet el govern o el parlament i encara no ha fet?
—Han passat molts mesos des del 9 de novembre. S’havia d’haver començat a desplegar l’annex de la declaració. Hi havia diversos punts que instaven a obeir la legalitat pròpia. Tenim el deure de desplegar, concretar, fer desplegaments reglamentaris, emetre circulars internes… Per exemple, cal emetre una circular en l’àmbit sanitari en relació amb els avortaments; en l’àmbit de l’emergència energètica som a la porta de desencallar-ho, però ens falta aprovar un decret; sobre els refugiats, hem insistit a desplaçar-nos allà on són i anunciar al món que tenim una proposta d’acollida molt diferent de la de l’estat espanyol… Hi ha un calendari de desplegament de compromisos que no l’ha decidit la CUP, sinó que va ser aprovat per la majoria parlamentària el 9 de novembre. Han passat mesos i creiem que cal avançar més. La nostra funció com a grup parlamentari és instar el govern a complir allò que s’ha aprovat.

—No us fieu del govern de Puigdemont?
—No es tracta de fiar-nos del govern o no fiar-nos-en.

—La confiança és important en un procés com aquest…
—No som aquí per a fer actes de fe. Som aquí per a assumir compromisos. Per a ser acceleradors d’aquest procés de desconnexió. Dotar-lo de més contingut social, que és l’única cosa que farà possible que les bases del projecte siguin majoritàries. I això fem. No es tracta de fiar-se de ningú. Vam assumir un compromís públic. I fem tant com podem per complir-lo. Ningú es pot sorprendre del nostre paper.

—N’esteu satisfets, de l’acord que va implicar el pas el costat d’Artur Mas?
—La satisfacció no ha de ser orgànica.

—Demano si valoreu positivament el canvi. Si el resultat és bo. No parleu de satisfacció si no voleu.
—Ningú no pot negar que és positiu haver demostrat que era possible una altra presidència. Ningú no pot negar que hem silenciat totes aquelles boques que des de la caverna espanyola vinculaven el procés amb una persona determinada. És evident que qui deia que no trobaríem un perfil tan ocurrent com el president Mas, que encarava tan bé les sessions de control, ha pogut comprovar que el senyor Puigdemont les entoma amb molta solidesa des del primer dia. Hem demostrat també que hi ha un perfil de gent compromesa amb l’independentisme des de fa molts anys que segueixen amb coherència aquesta trajectòria, com el cas de Puigdemont. Continua essent un president de Convergència i nosaltres proposàvem inicialment que era millor un perfil independent. No sé si dir que valia la pena de provar un canvi, però s’ha constatat que el canvi no era el cataclisme que se’ns dibuixava. Que el canvi de Mas per Puigdemont no era la fi del procés.

—En una ponència política de l’assemblea que farà la CUP el maig, es proposa de posar un ultimàtum al govern quan faci un any de la investidura de Puigdemont. Quina serà l’exigència?
—És un document base que s’ha de debatre en l’assemblea. Ara l’han de replicar totes les assemblees locals i territorials. S’hi hauran de presentar esmenes i es farà un debat que serà molt ric. Els debats de ponències estratègiques de les assemblees nacionals de la CUP són molt rics. Ningú no s’ha de sorprendre que se sotmeti a debat la possibilitat de fer un canvi d’estratègia si al cap d’un any veiem que no s’avança en el mandat de la desconnexió. La nostra cultura política no ens permet de signar xecs en blanc. No ho hem fet mai. Si no es compleixen els compromisos, actuarem en conseqüència.

—Aquest paper d’accelerador que us doneu és coherent amb la voluntat de sumar sensibilitats que ara han votat CSQP o En Comú Podem i que no ho veuen clar?
—Sí. Nosaltres defensem la ruptura com a sinònim d’obertura de portes a la transformació social. Sempre hem dit que en el marc de l’estat espanyol, de la seva constitució, de l’estatut d’autonomia i d’aquest sistema econòmic no es poden aconseguir les polítiques socials que determinades formacions diuen que volen. La resposta s’escriu en clau de ruptura amb l’estat. Per poder fer determinades polítiques socials, necessitem un terreny de joc nou. És en aquest camí de ruptura on creiem que es poden recuperar sobiranies. I és així com podem convèncer o seduir la gent que vol recuperar sobiranies en clau social i democràtica. Accelerar aquesta ruptura és una manera d’acostar la possibilitat a determinats sectors.

—L’acord pel qual Mas es va enretirar implica que heu d’aprovar el pressupost?
—Depèn. D’aquell acord se’n poden fer lectures diferents. Hi ha qui diu que sí que hem de donar suport al pressupost i que no fer-ho seria motiu per a trencar el pacte. Nosaltres diem que no ens podem comprometre ‘a priori’ amb un pressupost que no hem vist. És normal que hi hagi interpretacions diferents com passa en qualsevol contracte. Els jutjats mercantils estan ben enfeinats resolent conflictes d’interpretació de contractes entre dues parts. Trobem més interessant d’obrir els debats sobre la sobirania pressupostària amb l’actual endeutament o quins aspectes cal reforçar en el pressupost. No veiem l’interès en el debat sobre si la CUP hi està obligada o no. Cal tornar a centrar l’atenció en el contingut del pressupost.

Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).
Anna Gabriel (fotografia: Jordi Salvia).

—Si ha de fer possible el pla de xoc, les estructures d’estat i el desplegament de l’annex de la declaració del 9-N, caldrà fer-lo possible?
—Sí, és clar! Però això ja ho hem dit. Si el pressupost s’atreveix a reestructurar i a no pagar deute, si s’atreveix a desobeir determinades imposicions del TC que prohibeix alguns impostos… Si el pressupost supera la lògica autonomista i mira cap a l’emergència social, evidentment que estarem disposats a aprovar-lo.

—Fa uns mesos vau denunciar una onada d’insults masclistes. Després de parlar-ne i d’expressar aquella indignació, ha canviat res? Encara rebeu insults?
—M’agradaria molt poder dir que va servir. Que aquella conferència de premsa de denúncia i les veus de denúncia que es van alçar van posar fi als insults masclistes. No és cert. Desgraciadament, el problema de concepció patriarcal i masclista de la nostra societat és molt més profund i té un abast que molts no en som conscients. Aquella campanya d’insults que tenia un punt d’orquestració, amb voluntat clara d’atacar en clau masclista, estic convençuda que es tornarà a activar. En el moment que convingui reeditar el ‘pressing CUP’, una part del ‘pressing’ s’expressarà amb una campanya orquestrada d’insults.

—I no provoquen un efecte contrari? D’empatia per la persona atacada?
—No ho crec. Perquè l’efecte contrari no seria l’empatia amb la persona atacada, sinó una presa de consciència que tenim un problema social molt profund. Que s’expressa en forma d’insults a diputades, però de moltes altres maneres cada dia i cada minut. No desactivarem l’alerta feminista que tenim sempre activada perquè això no s’ha acabat.

—Fa uns mesos també vam veure una CUP dividida en dues meitats. S’han cicatritzat les ferides o continuen obertes?
—Hi va haver un debat. Sobre si les condicions que ens posaven per a la investidura s’assumien o no. L’assemblea es polaritzava perquè ens havíem de pronunciar sobre una opció o una altra. No hi havia terme mitjà. Si tots els partits o agents polítics haguessin volgut sotmetre a debat entre les seves bases el mateix fet, parlaríem de divisió interna a tot arreu. N’estic convençuda. Potser no seria de 1.515 a 1.515. Nosaltres tenim una militància molt petita comparada amb la que deuen tenir uns altres partits polítics. Ells podrien fer assemblees molt més massives. Potser no hi veuríem un empat com aquell [somriu]. Però la divisió segur que hi seria. I la diferència és que nosaltres vam decidir de fer-ho públic i socialitzar la presa de decisió. Vam obrir en canal l’organització i vam mostrar tots els nostres debats. Altres no ho han fet i potser per això pensem que estan més cohesionats. Si toca tornar a sotmetre a les bases una decisió de sí o no, segurament tornarem a assistir a preses de posició diferents. La CUP no és monolítica i no ho serà mai. Hi ha molta diversitat i, a mesura que anem creixent, n’hi ha més. Hem passat d’una vintena de regidors fa uns anys a tenir-ne 385.

—A l’assemblea que es farà d’ací a poc més d’un mes no hi haurà cap trencament?
—Hi haurà enfrontament dialèctic. Hi haurà intervencions amb una oratòria brillant. Hi haurà passió. Sí. Amb això, ja hi podeu comptar. La CUP és així. És passió pura en la intervenció política. Al carrer i a les institucions. Però no pronostico en cap cas un trencament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.