L’anivellament lingüístic, el preu a pagar de l’estandardització

Hi ha una regla d’or de la lingüística: les llengües canvien. Sovint fins i tot es diu que evolucionen, com si aquest terme impliqués una mena de progrés, quan en realitat els canvis lingüístics no tenen cap direcció predeterminada. Sabem que les llengües canvien constantment, però no podem predir cap a on ho faran. Algunes tendeixen a esdevenir més analítiques, és a dir, a formar conceptes a partir de morfemes lliures –com el francès–, mentre que d’altres evolucionen en sentit contrari i desenvolupen estructures més sintètiques, és a dir, que agrupen en una mateixa paraula les relacions sintàctiques mitjançant flexions o aglutinacions de morfemes.

Però hi ha un fenomen de canvi lingüístic recent que, amb més o menys intensitat, passa en totes les llengües amb un estàndard àmpliament difós, i és el de l’anivellament lingüístic. Es tracta del procés pel qual totes les parles que s’han englobat normalment dins d’un mateix conjunt lingüístic, és a dir, tots els dialectes d’una mateixa llengua, tendeixen a convergir (per aclarir la diferència entre llengua i dialecte, podeu consultar aquest article anterior). De vegades és cap a l’estàndard o cap a la varietat més notable (per prestigi, per demografia…), però en qualsevol cas provoca la pèrdua de trets dialectals propis de moltes de les varietats. Tenim constància d’aquest procés en totes les llengües europees plenament normalitzades com l’anglès, el francès, el neerlandès, el suec, el castellà o l’alemany, i sabem que també passa en català.

El cas del francès és especialment visible quan veiem com occitans –o en general persones de la meitat sud de l’hexàgon– pronuncien les paraules a la parisenca i eliminen els trets característics de la seva. El grup tolosà Zebda, de fet, en va fer una cançó, “L’accent tué” (“l’accent assassinat”). En català ens ho podem trobar també amb exemples com la convergència cap a la paraula juí en lloc de judici en parlars tortosins o de vinarossencs que conjuguen la primera persona del singular d’indicatiu amb -e, seguint l’estàndard valencià.

Podem afirmar que aquest fenomen és directament causat per l’arribada dels mitjans de comunicació massius, per la facilitat de les comunicacions actuals, l’increment de la mobilitat, l’escolarització universal i en general pels canvis socials i demogràfics que vivim. Aquesta facilitació del contacte, conjuntament amb la generació de comunitats lingüístiques (i molts cops també nacionals), és el causant del fenomen.

L’estàndard no provoca per si sol l’anivellament, però en facilita la difusió en una societat cada vegada més connectada. Els estàndards fa segles que existeixen, i no ha estat fins ara que han començat a tenir efectes homogeneïtzadors sobre la parla.

Arribats aquí, podríem concloure que els estàndards lingüístics són perjudicials perquè afavoreixen la pèrdua de diversitat dialectal. Tanmateix, aquesta seria una visió incompleta del problema i és important que ens ho mirem amb perspectiva.

En el cas de les llengües minoritzades, l’establiment d’un estàndard ha estat sempre una manera de guanyar prestigi per evitar ser considerada una llengua menys “prestigiosa” que la llengua dominant. Un estàndard dóna certeses a qui escriu en aquesta llengua, garanteix seguretat jurídica a qui legisla i permet el desenvolupament normal de la llengua a internet o en la intel·ligència artificial. D’alguna manera, podríem entendre un estàndard com un mal necessari.

Totes les llengües minoritzades que estan en procés de normalització han hagut de recórrer a un estàndard, des del basc a l’irlandès, passant per l’ucraïnès o l’estonià. De fet, llengües com l’occità o el sard ens serveixen de contraexemple de casos que encara no han aconseguit tenir un sol estàndard per al conjunt de la comunitat lingüística, o que no el tenen del tot definit. Això no vol dir que la manca d’estàndard sigui el que provoca la seva situació, però sí que n’és, sens dubte, un símptoma i possiblement una de les coses que els impedeix avançar cap a la plena normalització.

Amb tot, cal saber que els estàndards poden ser més o menys flexibles, i recollir més o menys la diversitat existent. Per exemple, en estàndard català es permet i és normatiu fer servir les formes verbals mallorquines o valencianes (servisca, jo dorm, etc.). És així que els agents responsables de desenvolupar aquestes normatives intenten ser inclusius, tot i mantenir el sentit de l’estandardització.

De vegades aquest procés d’anivellament pot no ser tan visible o explícit, però el podem percebre quan veiem que les innovacions lèxiques d’una llengua són idèntiques en el conjunt. També la prosòdia, habitualment més resistent als canvis, mostra certa tendència a l’homogeneïtzació, com explica el lingüista occità Rafèu Sichel-Bazin al pòdcast País invisible a partir del minut 19 d’aquest capítol.

Per acabar, hi ha el cas extrem dels parlants que canvien del tot l’accent: és possible que conegueu catalanoparlants de Mallorca o de les Terres de l’Ebre que quan arriben a Barcelona modifiquen l’accent i passen a parlar un català central més pròxim a l’estàndard. Aquestes mateixes persones, però, quan parlen amb altra gent dels seus territoris d’origen, s’adapten altre cop a la seva parla inicial. Això, que té a veure amb l’anivellament, és de fet una diglòssia a petita escala.

En definitiva, l’anivellament lingüístic sembla un efecte difícil d’evitar en societats cada vegada més connectades. Això no vol dir, però, que no es pugui limitar. Uns estàndards flexibles, la presència de les varietats dialectals als mitjans i una valorització social de la diversitat interna de la llengua poden contribuir a preservar una riquesa que forma part del nostre patrimoni lingüístic.

Ernest Montserrat, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.