Anem-nos preparant per a una guerra de trenta anys a l’Orient Mitjà

VilaWeb
Paul Rodgers
22.11.2015 - 02:00
Actualització: 28.11.2015 - 11:39

Fa dotze anys, el president dels EUA George W. Bush va pronunciar el seu discurs ‘Missió complerta’ des de la coberta del portaavions USS Abraham Lincoln, confiat i convençut que el règim de Saddam Hussein a l’Irac havia quedat fora de la història, s’havia posat fi al règim talibà a l’Afganistan, el grup al-Qaeda havia quedat dispersat (o destruït) i havia tornat el desesperadament necessari Nou Segle Americà.

És el que es pensava. Però durant la dècada següent, centenars de milers de persones han mort en les guerres a l’Irac, l’Afganistan i Líbia.

I els darrers dos anys, l’última manifestació de la ideologia d’al-Qaida, Estat Islàmic, ha crescut a bon ritme i la seva violència ha afectat milions de persones al nord-est de Síria i el nord-oest de l’Irac, fins i tot enmig d’una campanya aèria intensiva en contra seva. La guerra aèria dels EUA o Operation Inherent Resolve, segons les últimes xifres del Departament de Defensa nord-americà, ha comportat més de 8.125 atacs aeris i ha afectat més de 16.000 objectius. Es calcula que 20.000 partidaris d’ISIS hi han perdut la vida, però tot i això el nombre de combatents que aquest grup pot desplegar no ha variat i continua essent d’entre 20.000 i 30.000.

D’una altra banda, segons el càlcul de les agències d’intel·ligència dels EUA l’any passat 15.000 persones de 80 països es van sumar a ISIS i més grups extremistes, una xifra que ha augmentat a 30.000 de 100 països.

I és que la guerra és bona per a ISIS. Li permet de mostrar-se com un defensor de l’islam sota l’atac de les forces dels croats i justificar, alhora, la creació d’un califat rígid i decidit, amb una visió del món perniciosa i que és rebutjada per una aclaparadora majoria dels musulmans al món, tot i que en pot atraure una petita minoria, per a la qual encara paga la pena de fer proselitisme.

Fins la primavera, ISIS es concentrava principalment a desenvolupar i protegir el seu protocalifat. Però ara ha començat a seguir l’antic manual d’al-Qaida i ha ampliat les operacions a l’estranger.

Aquest canvi ha adoptat dues formes: d’una banda, establint connexions amb grups afins ja sigui a Líbia, Nigèria, el Caucas, l’Afganistan i l’Orient Mitjà; i, d’una altra, fomentant els atacs directes contra els ‘croats’, des dels turistes morts al Museu del Bardo i el complex turístic de Sousse a Tunísia fins a la bomba a l’avió Metrojet rus al Sinaí, passant pels terribles atemptats a París de fa una setmana.

Tal com ISIS s’esperava, França ha reaccionat amb nous atacs aeris a Síria. I a tot Occident es parla ja d’una guerra aèria ampliada fins i tot amb el desplegament de tropes terrestres. Aquesta és la música que arriba a les orelles dels dirigents d’ISIS. Alguns d’aquests acabaran morts, però què hi fa, això, si formen part d’un pla diví? D’una altra banda, si els seus seguidors poden dur a terme més atacs, aleshores hi ha una possibilitat real d’una creixent islamofòbia a França i més països, amb tot el potencial de reclutament que implicaria.

Què ha de fer Occident?

Si seguim la lògica d’ISIS de voler una guerra i suggerim amb veu fluixeta que potser no és una bona idea, aleshores la pregunta inevitable és: ‘Què hem de fer, doncs?’ No n’hi ha prou de dir, per exemple, que d’entrada no s’hauria d’haver envaït l’Irac, tot i que és cert. Sigui com sigui, hi ha alguns passos clars que es poden fer per a començar el procés, d’uns quants anys, per a frenar ISIS.

Una de les primeres prioritats és posar molt més èmfasi a aturar la guerra civil siriana, la prèvia necessària per a delimitar l’abast d’ISIS a Síria. Ja hi ha alguns petits signes de progrés, en aquest sentit, com ara les dues últimes reunions a Viena amb la participació de tots els grans poders que s’han implicat en la guerra (Rússia, l’Iran i l’Aràbia Saudita). Però el procés s’ha d’accelerar i, encara que sigui difícil, Baixar al-Assad i els principals dirigents de l’oposició d’alguna manera hi han d’acabar participant. És la més difícil de totes les tasques i requerirà els millors dots d’especialistes altament competents en la resolució de conflictes.

Just darrere en importància, cal fer un esforç enorme i immediat per a ajudar els tres milions de sirians i iraquians refugiats principalment a Jordània, el Líban i Turquia, molts dels quals s’encaren a un hivern terrible amb l’únic suport de l’ACNUR i algunes agències més. El focus principal ha de ser l’humanitari, però si no se’ls proporciona ajuda, aquests camps també poden convertir-se en zones de reclutament d’ISIS.

Un tercer element és treballar al màxim per a convèncer el govern del primer ministre iraquià Haider al-Abadi perquè s’acosti a la minoria sunnita, especialment en moltes parts de l’Irac on la negligència persistent en contra seva ajuda ara mateix a mantenir el suport a ISIS.

Finalment hi ha la qüestió de l’expansió territorial d’Estat Islàmic, sobretot a Líbia. Cal donar suport urgent a l’intent de l’ONU per a estabilitzar el país, ara mateix inexistent.

En aquest context, potser la necessitat més urgent per a qualsevol estat seriosament interessat a prevenir un creixement dels moviments islamistes extremistes és fomentar un canvi en la política repressiva del govern d’Abdel Fattah el-Sisi a Egipte. Amb més de mil partidaris dels Germans Musulmans assassinats i més de deu mil d’empresonats (molts dels quals condemnats a mort), Egipte és l’únic país prou madur per a l’expansionisme islamista extremista.

Cap d’aquestes mesures no ofereix res de semblant a una resposta completa respecte als nombrosos desafiaments que representa ISIS, però en conjunt apunten en una direcció diferent. Acabem d’entrar en el quinzè any del qua abans s’anomenava la ‘guerra contra el terror’, i aquella guerra és a punt d’intensificar-se amb ben poca reflexió sobre els efectes a llarg termini o les raons dels fracassos del passat. Si no adoptem una nova direcció, aleshores ens haurem de preparar per a una guerra de trenta anys.

Article de Paul Rogers, professor d’Estudis de Pau a la Universitat de Bradford, publicat originalment en anglès a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any