Andrea Motis: “Si ofereixes jazz a l’escola, moltes nenes s’hi queden”

  • Entrevista a la trompetista i cantant

VilaWeb
Andrea Motis. (Fotografia: Jean-Marc Viattel.)
Bel Zaballa
13.02.2021 - 21:50

No gaires músics poden explicar que Quincy Jones n’ha dit que són algú tocat per les bones muses. La trompetista i cantant Andrea Motis (Barcelona, 1995) tot just tenia setze anys quan el productor nord-americà la va apadrinar a Peralada. Però no s’ha cregut mai l’etiqueta de “nena prodigi”, ha anat fent sense pressa i pas a pas, ha omplert escenaris de mig món i ha enregistrat amb grans noms del jazz, defugint l’exposició pública i la fama. Tot i que jove, ja no és cap nena. Després de sis discs, el 2017 va començar en solitari amb el segell Impulse Records (John Coltrane, Art Blakey, Freddie Hubbard…) amb el qual ha enregistrat dos discs més. La mouen la sensatesa i una idea molt clara de què vol fer. En la música i a la vida. Sap que la llibertat professional que té ara se l’ha guanyada i ha de continuar treballant per no perdre-la (“Faig allò que em ve de gust, sense pensar a satisfer ningú: ho he de cuidar molt, això”). Aquests darrers mesos ha preparat un disc que diu que és un caprici, A Swingin’ Story, que va presentar fa uns dies al Palau de la Música, i en té a mitges un altre que haurà d’esperar que la pandèmia afluixi. Parlem amb Andrea Motis per telèfon, i a l’altra banda de l’aparell se senten de tant en tant alguns gemecs de nadó, perquè també ha estat mare fa poc: diu que sempre n’ha tingut vocació, tot i que també hi posa peròs i peus a terra.

Fa temps que és inevitable començar les entrevistes demanant a l’entrevistat com està.
—Prou bé. Amb la baixa maternal i una mica de feina, que ens permet tenir una certa motivació. En el meu cas particular, tinc l’ocasió d’estar més a casa, i la veritat és que gaudeixo molt del temps. Però també he tingut pèrdues molt importants. La meva àvia es va morir de la covid-19. I a escala global, hi ha moltíssima gent que pateix. En el cas del jazz, és un sector molt afectat. Com tota la cultura…

Fa uns dies vau actuar al Palau, tot i que el disc que hi vau presentar no és el que teníeu previst de fer ara…
—El disc ha nascut a causa del confinament. Jo tenia previst un disc que ja teníem arranjat, que vam fer al novembre, Guitar Storm. M’hauria estat molt fàcil, perquè ho tenia tot a punt, i amb la maternitat i tot plegat ja preveia no invertir-hi gaire temps. Però com que comptava amb músics internacionals, no vam poder-lo presentar. I al final he tret aquest segon projecte, que és una cosa que tenia ganes de fer algun dia i que m’ha tingut força entretinguda. És tot amb músics nacionals –en Randy Greer viu a València. Segurament el disc sortirà a final d’any.

Teníeu ganes de fer un disc de swing?
—Sí. Així com el darrer disc i el que volíem fer tenen un toc més personal, i no sé si també més arriscat, aquest altre és un caprici. Tenia moltes ganes de cantar swing, i de cantar amb en Randy en algun moment de la vida, i ara l’he trobat. No té més pretensió que fer música bonica, per a posar-te-la a casa i alegrar-te.

Necessitem dosis d’aquesta mena, aquests dies…
—Molta gent em diu que és un bon moment, que s’agraeix, ara mateix, un disc així.

Vau començar amb la trompeta per casualitat, perquè era la plaça lliure que hi havia a l’escola i el vostre pare en tenia una. I us hi vau quedar enganxada. Què té, la trompeta?
—És un instrument meravellós! Cada cop m’adono més que tocar la trompeta és una cosa molt sacrificada, però que connecta molt amb la realitat. És pura vibració. És molt poderosa, la trompeta. El volum, el so… També és meditatiu. Vol rutina, fer un treball similar cada dia. Tota la vida fas el mateix treball, cada dia comences pel principi. Et construeix la paciència: t’enfades amb tu mateix quan no pots fer alguna cosa, i ho has d’acceptar… És un treball que vol esforç, segurament cada instrument té el seu què, i construeix una mica la personalitat. Requereix continuïtat i responsabilitat.

Digueu-me alguns trompetistes que tingueu de referent.
—Tom Harrell, Avishai Cohen, Ingrid Jensen. Del passat, Clifford Brown, Freddie Hubbard. D’aquí, Mireia Ferrer. Per dir-ne alguns.

Quina música escolteu, a banda de jazz?
—Sobretot escolto jazz, però també m’agrada el funk, la música dels setanta i dels vuitanta, a vegades posem clàssica, i també brasilera. M’agrada molt que em passin música i descobrir-ne.

És un món molt d’homes, el del jazz, no trobeu?
—Tradicionalment, sí. Avui, cada dia menys. L’altre dia vam ser a Almeria, amb un projecte que es deia Valparaíso Big Band, una banda formada tota per dones. Només en coneixia la meitat! Hi ha moltes dones, avui, al jazz. Però sí que tradicionalment ha estat un món absolutament d’homes. És una qüestió cultural, com totes les professions del món. Les dones han anat entrant a tots els sectors, i en aquest, el procés ha estat més lent. Perquè no és una feina tan evident com tenir un sou fix i aquestes coses. Com en totes les arts passionals, cada cop n’hi ha més. Moltes noies s’hi troben com jo, que ho fan a l’escola i s’hi queden perquè els agrada. Tampoc té més misteri. Quan s’ofereix a les escoles, hi ha moltes nenes que hi arriben. És qüestió d’oferir-ho de joves.

És el vostre cas, i expliqueu que durant uns anys anàveu fent amb el pensament que si un dia us en cansàveu, ho deixaríeu estar. Quan vau decidir que finalment era això a què volíeu dedicar-vos?
—M’he anat trobant amb les circumstàncies. Vaig començar a fer concerts professionals quan tenia quinze anys, amb qui era el meu professor, en Joan Chamorro. I arran d’això, vaig veure que estava immersa en un món que m’agradava molt, en el qual tenia portes obertes, també. Hi ha molta gent que vol dedicar-se a la música. Per a mi, sempre ha estat com un conte de fades, això, una professió d’aquestes que vols ser quan ets petit però sempre pensant que no serà mai de debò. Quan vaig veure que hi començava a treballar, vaig decidir que continuaria, que em volia esforçar fins que pogués, i el dia que no pogués més ja ho deixaria. Però ara ja no ho veig com unes portes obertes, ara ho veig com una responsabilitat: tinc aquesta posició, tinc la sort que el públic ve als concerts, que em programen, estic en una posició molt privilegiada com a músic, perquè no és gens fàcil, i no considero que sigui un mèrit tant com una sort, i ara m’ho prenc com una responsabilitat, que realment he de complir i estar a l’altura. Em motiva molt saber que tinc la sort de ser programada i que faig allò que em ve de gust, sense pensar a satisfer ningú. Això ho he de cuidar molt, per continuar-ho fent. Sóc molt jove i, si vull continuar treballant amb aquestes condicions tan privilegiades, m’ho he de guanyar.

Sentiu que l’Andrea Motis adolescent va haver de fer gaires renúncies?
—No ho veig com a renúncies. Moltes amistats les vaig fer arran d’entrar a formar part d’una orquestra, la Sant Andreu Jazz Band, quan tenia onze anys. I als catorze, quan vaig començar els concerts amb en Joan, ja m’hi vaig trobar. Feia ESO i pensava què voldria ser de gran, què voldria estudiar, i en aquell moment ja treballava. Al final vaig triar carrera: vaig decidir continuar amb això, perquè pensava que si ho deixava per estudiar alguna altra cosa, em perdria un moment molt bonic. Aprofitem-ho mentre duri, vaig pensar. Òbviament, vol esforç, però per a mi al principi era una afició, un afegit de l’escola, i ja va prendre forma abans de ser professional.

Vau començar a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu. Com vau continuar la formació? Encara estudieu?
—Vaig fer un batxillerat que és una combinació de grau professional de música i batxillerat. Al centre públic Oriol Martorell, que diria que és l’únic que hi ha. És molt especial, el nivell musical és molt alt, i és un centre molt exigent. És formació clàssica, bàsicament, i vaig haver de preparar-me-la més, per entrar-hi. M’interessava molt perquè s’hi feia molta música i, alhora, s’hi feien les assignatures de batxillerat. Després vaig anar a l’ESMUC, el centre públic de música de Catalunya, vaig fer-hi un parell d’anys i ho vaig deixar. Va ser quan vaig signar per Impulse. És una formació molt completa, jo estudiava trompeta jazz, i la carrera abraça moltes coses, amb assignatures comunes amb altres carreres, no t’ho acabes mai si ho vols fer bé. A mi em van permetre de fer-hi mitja jornada, però ni així ho podia fer tan bé com volia. A mi el títol m’era igual, volia estudiar i aprendre. Quan vaig signar per Impulse, vaig decidir aprofitar l’oportunitat i fer el disc bé. No vaig acabar la carrera.

Heu portat una trajectòria força assenyada, i imagino que hi tenen a veure els vostres pares i Joan Chamorro, qui explica que vau rebutjar una oferta del segell Blue Note, i després d’Universal, perquè vau considerar tots plegats que éreu massa jove i que calia anar pas a pas.
—Si no hagués estat per en Joan, segurament, no m’hauria dedicat a això. Jo pensava fer altres coses, m’imaginava anant a la universitat i estudiar alguna altra cosa, i pensava en la música com una afició i prou. Amb els meus pares sempre hem treballat com un equip. Sobre això de la discogràfica, crec que el contracte que hauria pogut signar amb quinze anys era més aviat un llançament d’aquests de personatge juvenil estil Disney Channel. En canvi, quan en tenia vint i vaig signar per Impulse, ja no tenia res a veure. Era un contracte amb una artista que tenia un perfil concret i tota la llibertat musical. Si hagués estat sola, vés a saber què hauria fet. Però sempre hem treballat amb els pares i en Joan, que m’ha fet de mentor. I des d’aquell primer disc que tinc concerts i continuïtat.

Al documentari La trompeta silenciosa, de Ramon Tort (2018), hi ha una imatge molt tendra i crec que força simbòlica: esteu asseguda a l’ampit de la finestra cantussejant, practicant amb els dits la trompeta imaginària, mentre el vostre pare us sargeix un vestit…
—En la crisi del 2008, el meu pare va perdre la feina i va entrar a treballar amb mi. Ens ha fet la producció de molts discs, ens ha fet de management, ha filtrat correus, ha fet aquesta mena de feina que, al capdavall, també és una manera de fer-me costat. Ells sempre han volgut que estudiéssim música, tant la meva germana com jo, des de petites. Sempre ens han donat suport en allò que hem volgut, m’he sentit molt acompanyada, i això és fonamental.

(Fotografia: Jean-Marc Viattel).

Fins ara us heu mogut entre el jazz i la bossa nova i els seus vasos comunicants, com us projecteu en el futur com a músic?
—M’agradaria continuar com faig ara, que en cada projecte sóc completament lliure de fer allò que m’agrada. L’anterior disc crec que és el més personal que he fet. Aquest d’ara, un caprici sense més pretensió que fer música bonica. I el que tinc pensat fer després és més personal, potser no és tant per a tots els públics… Em veig així, anant a les arrels i tornant-ne i fent allò que m’agrada.

Aquests darrers mesos han estat força intensos. Heu enllestit el disc, heu fet algun concert, heu tingut una criatura… Tot enmig de la pandèmia mundial.
—Hem estat molt a casa, però també hem tingut projectes, a llarg termini i curt. I la maternitat em té molt entretinguda, el meu nen té quatre mesos, tot això m’ha enganxat amb l’embaràs i el naixement.

De mica en mica, es van trencant tòpics i tabús sobre la maternitat. En el vostre cas, és com us la imaginàveu?
—He tingut tot el confinament per preparar-me, amb llibres i tota la pesca, i no, mai no és com t’ho esperaves. Amb el meu company ho comentem: res no et prepara perquè et facis a la idea de què és. A més, tu pots imaginar-te com és estar amb un nen en un moment, però són totes les hores del dia, dia rere dia. És una situació completament nova, una responsabilitat. És un nou membre a la família. Cosa molt òbvia, sí, però segons com sigui, pot canviar-t’ho tot de dalt a baix. I sotmet la parella a unes condicions molt més fortes.

Mare jove, feu baixar les estatístiques…
—Sempre he sentit que tenia una vocació per a ser mare i em feia molta il·lusió, m’encanten els nens. Sempre he volgut ser una mare jove i dedicaria la meva vida a cuidar nens. Però tampoc no vull convertir-me en una publicitat de ser mare. Contradictòriament, penso que no calen tants nens, que hi ha molta població i el món se’ns en va en orris. Tampoc no és una cosa fàcil, ni et millora la vida ni arregla la parella ni res de tot això. Avui estem acostumats a viure molt bé, a no fer tants esforços com antigament. Tenir un fill et canvia la pel·lícula, i segurament hi ha moltes depressions postpart per això, perquè la maternitat està massa idealitzada, i no ho és, d’ideal. De fet, tant jo com la meva parella, havent tingut el fill, ens hem adonat que realment no és millor que no tenir-ne. En això estic d’acord amb molts companys meus amb qui n’he parlat. Quan el tens, evidentment, te l’estimes més que res, però no tenir fills no et fa més infeliç que si en tens. Si hi ha gent que vol un fill, que no sigui per millorar la seva vida o sentir-se més ple, perquè això és molt perillós, crec. Has de sentir-te molt complet i realitzat amb tu mateix, i a partir d’aquí pensar si et ve de gust o no. Que no? Doncs no. I si tens aquesta vocació que jo sento, endavant. Si no, no ho hauria fet.

Sou de les qui ho va considerar decidida que això no li canviaria la carrera o, al contrari, pensant que les vostres prioritats vitals i professionals canviarien?
—Abans de ser mare, vaig fer l’exercici de pensar que havia d’estar preparada per acceptar qualsevol cosa: tu no saps com serà, pot anar tot com una seda o pot ser una cosa molt complicada, pot haver-hi problemes. Et pot complicar molt la vida, no ho saps. En el meu cas, he tingut un nen que no és gens complicat, ha estat força fàcil. He pogut continuar, tinc el suport de la família, tinc una parella que tampoc té gaire feina ara, perquè també és del sector, i estem tots dos a casa tenint-ne cura per igual, l’única diferència és que jo dono el pit. Però és un equilibri molt delicat. El nen ha d’estar bé, però amb la parella també cal que estiguis confortable, perquè és un treball en equip. A cada concert comentem com serà la cosa i anem arribant a acords. Cada època serà diferent. No condiciono la maternitat a la carrera. Al contrari, ara mateix dic que no a coses perquè no em compensa, no em ve de gust o perquè hi ha aquesta altra prioritat. Visc la maternitat i, a partir d’aquí, s’arriba fins on es pugui arribar. Amb molt d’esforç i també amb molta alegria.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any