Andorra tanca el cicle polític i encara un 2020 cabdal

  • El tripartit de dretes entre Demòcrates per Andorra, Liberals d'Andorra i Ciutadans Compromesos posarà la directa a l'hora de governar

Andrés G-Nandín
02.01.2020 - 21:50
Actualització: 03.01.2020 - 10:25
VilaWeb

Després d’un any marcat per la doble cita amb les urnes –les eleccions generals de l’abril i les comunals del proppassat 15 de desembre–, Andorra ha tancat un cicle polític. Acabats els càlculs polítics i les prudències pre-electorals, el tripartit de dretes entre Demòcrates per Andorra, Liberals d’Andorra i Ciutadans Compromesos posarà la directa a l’hora de governar i encarar a fons qüestions que fins ara s’havien abordat tangencialment i que no són pas menors.

Els desafiaments que té damunt la taula el 2020 són cabdals per al futur d’Andorra. El primer és de país: enguany s’ha de tancar el gruix de la negociació amb la Unió Europea (UE) per a l’acord d’associació. Andorra haurà de convèncer Brussel·les per mantenir les quotes migratòries actuals, fonament de la identitat nacional i el sistema socioeconòmic andorrà: permisos de residència i treball en funció de les necessitats dels sectors econòmics. Oportunitats de futur en canvi de la força de treball. Tot plegat, acompanyat d’uns fràgils mecanismes d’integració i participació en la vida social i cívica de les Valls.

Possiblement es reservarà per al 2021 la negociació per a mantenir els monopolis estatals en telecomunicacions i energia, fonts d’ingressos importants per a unes arques públiques massa dependents del turisme i que han vist com la fi del secret bancari debilitava el sector financer, un dels pilars econòmics. Per tot plegat, és d’esperar que aquest nou any, quan arribaran els minuts decisius de la negociació amb la UE i totes les cartes seran damunt la taula, hi hagi un debat públic –polític i social– fins ara ajornat: el de quines reformes s’està disposat a acceptar en canvi d’accedir al mercat comú. I quina és l’alternativa si la cessió de sobirania que s’hauria de pagar en canvi és inassumible per a les elits dirigents.

Mentrestant, i en clau interna, l’executiu haurà de trobar una solució a les dues principals emergències socials que s’han fet paleses el 2019: la manca d’habitatge de lloguer i la desigualtat creixent entre una classe nacional majoritàriament benestant i una de treballadora immigrant que sent cada vegada més que les oportunitats decreixents de progrés socioeconòmic no compensen la manca de drets polítics. Hi ha en joc aturar la descohesió social, i també la nacional. Aquests han estat –i ho continuaran essent– els dos grans ariets del Partit Socialdemòcrata contra el govern, a partir dels quals es reivindica com l’alternativa política que vol superar la dicotomia entre nacionals i residents per aprofundir en el concepte de ciutadania.

Tot plegat duu a un debat de fons: lliure mercat o més regulació, blindatge del dret de propietat o més drets socials. En un país en què l’ordre econòmic, polític i social consagra els primers, hi ha poc marge per a esperar grans revolucions. A més, dues dades per a reflexionar: unes 14.000 persones amb dret de nacionalitat (després de vint anys de residència) no volen fer-se andorranes. I només un 36% de les 75.000 que hi viuen han tingut dret de vot als darrers comicis.

En les comunicacions, Andorra ha copsat novament com n’és, de vulnerable, amb tan sols dues vies de sortida per carretera. A l’est, la que l’uneix amb l’estat francès s’ha tallat unes quantes vegades, fos per esllavissades o per vagues a l’altra banda. Ha passat igual al sud, amb la via que connecta amb Catalunya, que s’ha tallat arran de les protestes independentistes i, sobretot, per l’esllavissada de l’estiu a la Portalada, en territori andorrà. Hem sentit a parlar d’aeroports a Andorra, d’heliports que s’aparquen definitivament per l’oposició veïnal, i d’aeroports urgellencs que mai no acaben de rebre el vist-i-plau de Madrid per a poder aixecar el vol. Enguany en continuarem parlant.

El 2020 també ha de ser l’any dels drets de les dones. El 2019 ha servit per a avançar tímidament en la despenalització de l’avortament, a força de dur el debat més enllà dels fòrums nacionals i implicant-hi organismes internacionals. Com passa amb algunes altres qüestions, s’ha aconseguit de fer palesa la doble moral. Si bé el govern és conscient que ha de moure fitxa per canviar aquest anacronisme que perjudica la imatge exterior, l’amenaça del copríncep episcopal de renunciar i posar en crisi el model institucional l’obliga a anar amb peus de plom. La visita del copríncep Macron a la tardor, amb un gest cap a les reivindicacions feministes, va regalar arguments als qui creuen que, en aquest debat, els coprínceps s’han de cenyir al paper que els disposa la constitució: el d’arbitrar, i no pas el d’influir en l’acció política.

Finalment, l’any que hem tancat ha deixat un tast del principal desafiament institucional del 2020: l’organització de la cimera iberoamericana. Amb una primera reunió de ministres d’Afers Estrangers, el govern ja ha pogut copsar l’envergadura d’acollir aquest esdeveniment i la necessitat d’ajuda per part dels veïns en matèria de seguretat. D’una altra banda, el copríncep francès no amaga la simpatia per a fer l’acollida institucional als caps d’estat i de govern a final d’any. Caldrà veure si a Espanya li’n fa tanta, bo i tenint en compte que el ‘príncep francès’ podria eclipsar una hipotètica presència de Felipe VI a les Valls.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any