El primer pagament de l’ingrés mínim vital (IMV) es va fer divendres passat, tal com va confirmar el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol, José Luis Escrivá. Va dir que els primers beneficiaris de la nova prestació serien famílies perceptores de prestacions per fill a càrrec, als quals aquest dret ‘els ha estat reconegut d’ofici’. És a dir, van cobrar l’ajuda sense d’haver-la haguda de sol·licitar. Unes 75.000 famílies van percebre la prestació en primer lloc, i, d’aquestes, la gran majoria eren monoparentals. També n’hi ha un 7% on viuen persones amb discapacitat. Amb tot, el ministre va assegurar que la Seguretat Social i el ministeri treballen per ampliar el nombre de beneficiaris tan de pressa com poden. Quan l’IMV funcioni a ple rendiment, va calcular que arribaria a unes 850.000 llars, amb un cost aproximat de 3.000 milions d’euros.

Cal recordar, a més, que la prestació es percebrà mensualment i en dotze pagues. Es pot demanar d’ençà del 15 de juny, tot i que, per a les sol·licituds presentades els tres primers mesos es concedirà amb efectes retroactius al primer de juny. Recordem també que per a poder accedir a aquesta prestació, els ingressos totals percebuts l’any anterior han de ser inferiors als llindars fixats de renda garantida. Això vol dir que en el cas d’una unitat de convivència conformada per dos adults i dos nens, el límit serà d’uns 10.500 euros.

Quan es va anunciar l’IMV, va rebre crítiques perquè s’havia promès que posaria fi a la pobresa del país. En aquestes línies ja vam dir que això era impossible, però que significava un ajut. Així mateix, es va criticar la forma de càlcul, que podia significar un menysteniment per a la gent menys afavorida de Catalunya.

Bé, ja en tenim les primeres dades. Evidentment, no són extrapolables al futur de l’IMV, quan ja s’hagi desenvolupat, però sí que ha estat una mica sorprenent el repartiment territorial que s’ha fet entre aquestes primeres 75.000 famílies, amb prestacions d’ofici: gairebé 26.000 són d’Andalusia. És a dir, que el 35% del total de l’estat ha anat a aquella comunitat. El País Valencià, en segon lloc, en rep un 12,5%. Segueix Madrid, amb el 10%, i després Catalunya, amb el 8%.

També és sorprenent de veure com, si baixem la unitat territorial a la província, la primera més afavorida es Madrid, amb gairebé 7.500 famílies, seguida de Sevilla, Cadis i València. En cinquè lloc hi ha Barcelona, amb 4.000 famílies, gairebé tantes com Alacant i Màlaga. Vistes així les xifres, no sembla que segueixin cap correlació amb cap de les variables que serien previsibles, però un primer cop d’ull sembla apuntar que les famílies menys afavorides d’Andalusia i Madrid serien les més beneficiades en aquest primer repartiment.

És massa aviat per a dir res? Si, sense dubte. Els mesos vinents veurem qui s’hi apunta, a l’IMV –sempre que reuneixi les condicions requerides–, d’on és i quin repartiment final se’n fa. Ja he assenyalat que un dels problemes per a més endavant pot ser la forma de càlcul, concretament en el concepte i quantificació del nivell de pobresa.

Seguint els criteris d’Eurostat, el llindar de risc de pobresa es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum. Diguem, per a qui no estigui gaire avesat amb els conceptes estatístics, que la mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menor ingrés a major, en té la meitat a sobre i l’altra a sota. Per tant, el valor depèn del nivell de renda i de la manera com es distribueixi la renda entre la població. I cal afegir, perquè és molt important, que quan creixen els ingressos per persona, també augmenta el llindar de risc de pobresa. És a dir, a Madrid o a Catalunya hom pot ser qualificat de pobre amb un cert nivell d’ingressos, que si els tingués a Andalusia o Extremadura no ho seria.

I això per què és important? Doncs molt simple: aplicant el concepte d’Eurostat, els ingressos mitjans a tot l’estat són 11.412 euros per persona, mentre que a Catalunya són 13.338. Això significa que el llindar de la pobresa (el 60% de la mediana) és més alt aquí que en algunes altres comunitats. I, com ja acabem d’apuntar, això vol dir que els pobres de Catalunya o de Madrid són menys pobres (en termes monetaris, no pas reals, perquè són comunitats més cares) que els d’algunes altres comunitats. Però aquest aspecte corrector, que és clau, i que s’anomena paritat del poder adquisitiu, aquí no s’aplica, amb la qual cosa es penalitzen els pobres de les comunitats més riques. Segur que en coneixeu casos. Una persona de Terol, per exemple, ha viscut i ha treballat a Barcelona molts anys i quan s’ha jubilat ha tornat al poble amb la mateixa pensió, de la qual treu molt més suc, perquè la vida allà és molt més barata. Doncs això el mateix amb l’IMV.

Concretament, segons els càlculs que es fa l’INE per a tot l’estat, a Catalunya hi ha un 13,6% de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, és a dir, si fa no fa un milió de persones. Ara, segons els càlculs fets per l’Idescat, hi ha entorn d’un 20% de pobres, aplicant la mediana d’ingressos catalana en lloc de l’espanyola, la qual cosa fa pujar el nombre de persones en aquesta situació al milió i mig. Sense fer més elucubracions, aquest sol aspecte ens diu que l’aplicació de l’IMV deixa fora de joc mig milió de catalans que ho passen malament.

Caldrà veure què passa els mesos vinents, com ja he dit abans. Però de moment, a Andalusia hi ha hagut quatre vegades més de famílies que a Catalunya el primer mes. Per si voleu saber la diferència que hi ha entre els ingressos mitjans d’un català i un andalús és d’1,4 a 1. En definitiva, ara com ara, poc més es pot dir. Esperar i veure…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.