Anarquistes alemanys contra els nazis de Barcelona

  • El juliol del 1936 van desarticular la xarxa nazi i van lluitar a la columna Durruti · Rudolf Michaelis, marit de la fotògrafa Margaret Michaelis, va ser un home clau

VilaWeb
Carl Einstein, segon per l'esquerra, amb ulleres, encapçalant el seguici funebre de Durruti.
Xavier Montanyà
04.07.2021 - 21:50
Actualització: 05.07.2021 - 08:26

A Barcelona, l’estiu del 1936, per primera vegada a la història d’Europa, el nacionalsocialisme alemany va ser atacat obertament i a cara descoberta. La valentia d’obrir aquesta lluita correspon als anarquistes. Especialment al grup Anarcosindicalistes Alemanys a l’Estranger (DAS, en alemany) d’anarquistes alemanys que vivien a Barcelona. En aquells anys, bona part de les burgesies europees eren de tendència feixista o hi simpatitzaven dissimulant molt o gens.

Al carrer de Llúria de Barcelona, on hi havia la seu del Club Alemany, una de les tapadores dels nazis a la ciutat, es va lliurar una de les batalles del 19 de juliol. Els feixistes s’havien atrinxerat a l’edifici i disparaven al carrer intensament. L’alemany Rudolf Michaelis va demanar que li enviessin vint anarcosindicalistes catalans per a conquerir el bastió nazi. Ho van fer. El botí fou una metralladora pesant, que aviat seria al front d’Aragó, i uns quants fusells d’infanteria del tipus 1930. A la sala de reunions del Club hi havia una foto de Hitler. Michaelis la va llançar per la finestra. Es va trencar en mil bocins enmig dels aplaudiments de la gent congregada al carrer que havia seguit, expectant, la batalla.

Tots els documents que van trobar en arxivadors i escriptoris, els van carregar al camió que els havia duts fins allà. “Per què no cremeu aquesta merda?”, va preguntar algú. “Perquè entre aquests documents hi ha l’arxiu dels membres de les organitzacions nazis i més proves que demostren la xarxa que han muntat a l’estat espanyol”, van respondre els activistes alemanys. I era cert. Aquella era una de les primeres accions d’aquells dies fetes pels anarquistes alemanys que van menar a desfer la trama que els nazis havien muntat per tot l’estat espanyol des del consolat de Barcelona. L’episodi és explicat tal com el rememorava l’any 1966 Rudolf Michaelis, un etern lluitador clandestí que va ser a la presó a l’Alemanya nazi, a l’estat espanyol republicà i al franquista.

La seva història va ser rescatada de l’oblit en el llibre Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El grupo DAS: sus acividades contra la red nazi y en el frente de Aragón, publicat per Sintra Editorial l’any 2010 i reeditat per Virus el 2019. És una investigació àmplia i rigorosa dels historiadors Dieter Nelles, Ulrich Linse, Harald Piotrowski i Carlos García en arxius públics i privats de Barcelona, Madrid, Moscou, Amsterdam i Berlín. Un treball fonamental i molt ben contextualitzat que ens ajuda a contrastar i complementar la història oficial del relat dominant i, fins i tot, el de l’esquerra revolucionària europea del segle XX.

El recordem aquests dies arran de l’exposició de la fotògrafa Margaret Michaelis a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Solem honorar la fotògrafa, però oblidem, o esmentem només de passada, el seu marit, Rudolf Michaelis, el combatent revolucionari. Van venir junts a Barcelona l’any 1933 fugint de l’Alemanya nazi. Tot i que es van separar molt aviat, tots dos van formar part, sobretot ell, d’un dels molts grups que es van batre a Barcelona i al front, el grup DAS.

La majoria es van integrar a la columna Durruti i van rebre totes les persecucions i repressions d’aquell temps convuls. Van ser perseguits pels nazis al seu país i aquí per la policia republicana, els agents de la Gestapo i de Moscou, el Servei d’Informació Militar (SIM) i per confidents i agents provocadors feixistes, estalinistes i de tota mena. Malgrat totes les dificultats, la seva aportació a la causa revolucionària és memorable.

Es van lliurar moltes batalles a Barcelona el 19 de juliol de 1936. Molts combats contra el feixisme que es perllongarien durant tota la guerra. Hi havia un paraigua comú, una lluita conjunta local i universal. Molts combatents vinguts d’arreu que defensaven aquí la mateixa causa que als seus països d’origen, on el feixisme ja actuava o era una amenaça imminent. Els alemanys del grup DAS van obrir a Barcelona un front de lluita internacional contra el nazisme, que s’estenia per Catalunya i l’estat espanyol en col·laboració amb els militars espanyols sollevats contra la república espanyola.

Una vida de novel·la de John Le Carré

La vida i la història de Rudolf Michaelis traça un recorregut militant i humà pels camins difícils de la lluita antifeixista i anarcosindicalista de l’Europa del segle XX. És un home perdut als laberints europeus formats a conseqüència de tres guerres, un activista dispers dins la boira de la guerra freda i molt menystingut pels relats que la història oficial ha anat consolidant. Diu el tòpic que la història l’escriuen els vencedors. És lògic, malauradament, que ell sigui un desconegut fora dels cercles militants perquè sempre va perdre. Però mai no va abandonar. Al final de la vida, feia conferències sobre la revolució espanyola amb nom fals i va escriure unes memòries sobre l’experiència al front d’Osca que es van publicar a Alemanya.

Rudolf Michaelis va néixer el 1907 a Leipzig. Va militar a les joventuts anarquistes i al Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD), el Sindicat dels Treballadors Lliures d’Alemanya. A Berlín es va formar de manera autodidàctica. Hi va conèixer Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti quan van visitar la ciutat. Va treballar com a restaurador arqueòleg al museu estatal alemany i a les excavacions d’Uruk, a l’Irac.

L’any 1933, després de la victòria de Hitler, va venir a Barcelona amb la seva dona. Fugien del nazisme. La Gestapo ja l’havia empresonat: s’havia negat a jurar les lleis del Reich.

Coberta del llibre en l’edició de Virus.

Gràcies a la recomanació del director del museu de Berlín, Michaelis va entrar a treballar al Museu Arqueològic de Barcelona, sota les ordres de Pere Bosch i Gimpera. Després del 19 de juliol, quan la premsa denunciava que la Universitat de Barcelona era un cau de reaccionaris, Michaelis, que ja tenia un cert poder i prestigi al moviment anarcosindicalista, va defensar amb èxit el seu ex-director. Així ho reconegué Bosch i Gimpera a les Memòries (Edicions 62, 1980).

El 19 de juliol, Michaelis, militant de la CNT i fundador del DAS, va combatre al costat dels seus companys als carrers de Barcelona. Van desarticular tant com van poder la xarxa nazi que havia muntat el cònsol alemany, amb molts escorcolls, investigacions i ocupacions de locals i cases de nazis. Amb la metralladora i més armes requisades al Club Alemany del carrer de Llúria, van crear el grup Eric Mühsam, que va combatre a primera línia al front de l’Ebre amb la columna Ascaso. Michaelis va ser delegat polític del grup internacional de la columna Durruti i va ser empresonat després dels Fets de Maig del 1937.

El DAS contra els nazis de Barcelona

A Barcelona, Michaelis va ser un dels fundadors del grup DAS. Eren vora vint membres aquí i trenta a la resta de l’estat espanyol. Treballaven en allò que podien: feien de llibreters, impressors, fusters, tipògrafs, periodistes, fotògrafs –com Margaret Michaelis–, venedors ambulants, treballadors domèstics, etc.

Rudolf Michaelis treballa en una peça arqueològica. Berlín, anys 1930-1933 (fotografia: Senya Flechine).

D’entrada, a partir del 1936 tots tenien un carnet i una pistola Walther. El DAS era integrat a la CNT-FAI i tenia la missió de destapar i vigilar els nazis alemanys a Catalunya. A més, per encàrrec del Comitè de Milícies Antifeixistes, controlaven tots els estrangers de parla alemanya. El DAS va arribar a ser com una “policia d’estrangeria”, amb oficina a l’edifici de la Via Laietana (Via Durruti), seu de la CNT-FAI.

A banda l’ocupació del Club Alemany del carrer de Llúria, també van assaltar la seu del sindicat nazi, les oficines de la secció local i nacional del partit nacionalsocialista, la mútua alemanya i el servei d’intercanvi acadèmic, entre més locals. Van requisar la cerveseria Munich –freqüentada pels feixistes– a la plaça de la Universitat, on van trobar més llistes d’afiliats a organitzacions nazis encobertes. En total, després del 19 de juliol, el petit grup d’anarquistes alemanys va arribar a escorcollar i requisar catorze oficines de societats feixistes alemanyes camuflades com a associacions culturals o empreses, i un bon nombre de restaurants, comerços i domicilis particulars, que van ser intervinguts i posats a disposició de les organitzacions revolucionàries.

La documentació confiscada i estudiada minuciosament pels membres del grup mostra que a Barcelona hi havia uns tres mil alemanys, dels quals mil cent eren membres del sindicat nazi (DAF) i dos-cents del partit nazi.

Rudolf Michaelis, retratat per Margaret Michaelis, 1932.

Sense el DAS, aquesta xarxa que s’estenia per tot l’estat espanyol no hauria estat descoberta. Es van encarregar de denunciar-ho a la premsa local i europea, tot filtrant documents significatius. Primer, en articles de la premsa militant i generalista. Des de la Batalla i Mirador al The News Chronicle, on escrivia el corresponsal John Langdon-Davies. Després, en un llibre publicat en alemany i castellà per la CNT-FAI: El nazisme al descobert. La intervenció i ajuda als feixistes espanyols posada de manifest pels seus documents (1938).

Malgrat que el DAS sempre va actuar avalat per la Generalitat i el Comitè de Milícies, la seva tasca era molt complexa. Segons que explica el llibre, la Generalitat i el govern espanyol van tenir una actitud molt ambigua diplomàticament, tot i que el Partit Nacionalsocialista era prohibit per la república espanyola. Al principi van mantenir bones relacions amb el cònsol alemany, malgrat ser nazi i donar suport a Franco. La CNT tampoc no era transparent perquè es movia en la dualitat entre els despatxos institucionals i l’acció revolucionària.

L’ambigüitat inicial de la Generalitat amb els nazis

És molt interessant de llegir al llibre l’actitud reverent, provada i demostrada, envers el consolat alemany nazi, d’autoritats de la Generalitat com ara Josep Dencàs, Ventura Gassol i Josep Tarradellas, durant la república i els primers mesos de la guerra. Quan, oficialment, el 19 de novembre de 1936 Hitler i Mussolini van declarar el seu suport al govern de Burgos, van canviar d’actitud, evidentment.

Fins llavors, només la premsa antifeixista –Mundo Obrero, Catalunya Roja, Solidaritat Obrera i CNT– denunciava públicament la impunitat que tenien els nazis a Catalunya. El consolat nazi, a més, va comptar amb la sintonia de la policia catalana, especialment quan Josep Dencàs era conseller de Governació d’ERC. L’any 1934, per exemple, Dencàs manifestava per carta al vice-cònsol alemany: “Sento molt les molèsties i el perill que per les manifestacions i articles publicats al periòdic Catalunya Roja li han estat adreçades, presentant-li les meves excuses…”

Rudolf Michaelis fotografiat per Margaret Michaelis (c. 1932).

Era una actitud que s’havia anat gestant amb els anys. Als anys vint i trenta hi va haver onades migratòries importants provinents d’Europa. Van arribar molts obrers nòmades en cerca de feina, molts dissidents polítics revolucionaris, molts jueus i, també, tot un seguit d’aventurers, estafadors i espies que fugien de la tensió i repressió europea.

És de remarcar, per exemple, que el 1933 el diputat d’ERC Rossell i Vilar, en un debat al Parlament de Catalunya sobre les onades migratòries, declarà: “La raça, la raça catalana, ha de fer el propòsit de no deixar-se absorbir per l’element estranger.” Hi havia certs sectors polítics i culturals que, malgrat definir-se com a antifeixistes, es nodrien de vegades de tòpics nacionalsocialistes.

L’any 1933 va ser precisament el de l’ascens de Hitler al poder i el començament de l’aprovació de lleis repressives antijueves, homòfobes i antiobreres, que, de retruc, van intensificar el corrent migratori dels antifeixistes alemanys a Barcelona. Val a dir que aquell mateix any la República Espanyola va aprovar la llei anomenada “de Vagos y Maleantes” que serví per a empresonar molts refugiats.

Els anarquistes alemanys a la columna Durruti

A banda la gran gesta de desmantellar l’estructura nazi a Catalunya, la majoria dels antifeixistes alemanys que van anar al front es van integrar en la columna Durruti i alguns en la columna Terra i Llibertat. Rudolf Michaelis, com Carl Einstein, van ser figures destacades del grup internacional de la columna Durruti. Van combatre amb les armes i van influir en l’estratègia, com Carl Einstein, que havia participat en la Primera Guerra Mundial. També van tenir el seu paper en la censura de les comunicacions i la propaganda. No hi ha gaire herència del seu pas pel nostre país. Fins a l’aparició d’aquest llibre, l’any 2010, hi havia més aviat desconeixement i marginació. Després de la derrota del 1939 molts van anar a parar als camps de concentració francesos i es van fondre entre l’exili, la Segona Guerra Mundial i la mort.

De guerra en guerra i d’exili en exili

Quan va sortir en llibertat, mesos després dels Fets de Maig del 1937, Rudolf Michaelis ingressà en una unitat militar republicana fins a la fi de la guerra. Des de l’exili de París intentà de retornar a Espanya amb una identitat falsa per seguir el combat des de la clandestinitat, però fou detingut a la frontera i condemnat a trenta anys de presó. L’any 1944 va ser alliberat i durant dos anys va haver de viure a Madrid sota vigilància policíaca. L’any 1946 tornà a Alemanya i s’afilià al Partit Comunista de l’Est, el SED, la qual cosa li valgué no poques crítiques entre els seus vells camarades anarquistes. El nomenaren director administratiu dels museus estatals de Berlín fins que el 1951 l’expulsaren del partit. La Stasi no li perdonava el seu passat anarquista. La resta de la seva vida romangué a Berlín Est on treballà de mestre de primària. Morí l’any 1990.

La seva ex-dona, Margaret Michaelis, va abandonar Barcelona a final del 1937. Amb el temps es va instal·lar a Austràlia. L’any 1967 va visitar Rudolf a Berlín i es van escriure durant uns quants anys. Les seves fotografies de Barcelona i la guerra no van sortir a la llum fins el 1998 a l’IVAM de València i al CCCB de Barcelona, a l’exposició “Fotografia, avantguarda i política a la Barcelona de la República”. Ara es poden veure a l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Entre aquestes imatges hi havia algun dels retrats que havia fet del seu marit i que il·lustren aquest article.

Coberta del llibre en l’edició de Sintra.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any