Anar-hi i tornar-hi

  • «Hi ha gripaus, desconcerts, incomoditats, decepcions. I entre les poques certeses, la de continuar anant-hi i la de tornar-ho a fer»

Bel Zaballa
16.06.2019 - 21:50
Actualització: 16.06.2019 - 22:01
VilaWeb

Dies d’emocions estranyes, d’incomoditats. De contradiccions que potser sobrepassen les assumibles, que no totes es poden refugiar en les esperances de què parlava Joan Fuster. Bé, això em sembla ara mateix. Em moc incòmoda a la cadira. Els titulars destaquen pactes de tota mena i condició: remena i tria la justificació que més t’agradi.

La sensació de pintar poc, el desconcert que fins i tot els qui sents més propers han fet del teu vot allò que han volgut. Ah, benvinguda al joc de la democràcia representativa, filla meva.

L’única cosa bona que hi veig és que, si encara quedava cap careta per caure, ja ha anat a terra. Alguns ens entestàvem a aferrar-nos a l’esperança malgrat les evidències i el risc d’un hostiot que ja t’està bé, per naïf. Ja no hi ha l’excusa de pecar d’innocents. I sí, la decepció. Sentir que alguns s’han passat pel clatell la decència democràtica i la voluntat de milers de persones. Incòmoda, penso en qui s’ho mira sorneguer acaronant el gatet i confesso que sento pena.

Més enllà de la força a les ciutats capitals, no tinc gaire clara la suposada unitat independentista a escala municipal. Certament, cada terra fa sa guerra, i ara me n’estaré prou de posar-me a jutjar casos particulars per molt que no els entengui ni n’esperi res. Penso en veu alta, avui, ara, mentre paeixo pactes postelectorals que han fet empassar amb un embut.

Aleshores, escolto Dolors Sabater explicant-se, parlant del sentit de servei a la ciutat, de la coherència que s’espera dels polítics electes, de ser generosos i no fer política basada en el ressentiment. I penso que tant de bo més com ella. Que això que han fet els de la Badalona Valenta sí que és de valents. Assumir la responsabilitat atorgada i exercir-la amb generositat. Malgrat el gripau i l’actitud tan menyspreable del PSC.

I, tanmateix, la incomoditat, encara, sí. Deia Sabater que el republicanisme no té estratègia global de país. I ves que no hàgim arribat al cap del carrer.

I davant aquestes decepcions i el perill de llençar la tovallola, què? Quina és l’alternativa? Tornar-se uns incrèduls, uns nihilistes? Potser la necessitat del compromís, més encara. Em ve al cap Antoní Massaguer: ‘Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi’.

Contra la desafecció que alguns dies sembla inevitable, vull aferrar-me a l’afecte. Premo el reproductor del vídeo i torno a escoltar en Jordi Cuixart, perquè tot això passa quan el judici de la ignomínia ha quedat vist per a sentència. Es tanca el cicle, electoral i judicial, a l’espera de la resolució dels jutges. Hem estat tot aquest temps concentrats en la repressió, alguns establint estratègies basades només en aquesta repressió. Però això no ha fet pas que ningú baixés del vaixell, i ara faria un símil de rumbs i timons, però potser ja no són temps per a metàfores. I no, és clar que ningú no ha deixat de ser independentista.

Torno a escoltar en Cuixart, deia, i un al·legat final que és una crida a no perdre l’esperança, a continuar mobilitzats, a seguir la veu de la consciència. A no deixar de protestar, que és el motor de les societats. Els devem això, als nostres fills, com a mínim, oi? ‘Cal protestar fins i tot quan no serveix de res’, va escriure Manuel de Pedrolo, i sé que en Cuixart també hi deu haver pensat.

Que el problema no és la desobediència civil, sinó l’obediència civil, diu Cuixart, és tolerar que es cometin injustícies. I m’aferro al seu cant a la vida: ‘Em nego a viure sense esperança, a deshumanitzar la meva vida, em nego a odiar, no renunciaré a ser feliç, no deixarem de lluitar.’ Ho tornarem a fer, deia. I aquest pronom que obre tantes possibilitats d’un complement directe per concretar, avui és, com a mínim, sinònim de dir que hi som i hi serem.

La gent ha pres una determinació, i no hi ha judicis ni pactes que puguin tombar-la. Anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any