Avui és un dia de nervis. Els menuts són a punt de viure el dia més assenyalat de l’any, i ho saben. Tot són corredisses per a arribar a temps a la cavalcada. N’hi ha que enllesteixen els últims retocs a les cartes on es diposita il·lusió, esperança i una mica d’enganyifa en aquell agosarat i tradicional ‘he fet molta bondat’. El moment màgic arriba a tots els racons del país, amb vaixell, tractor, tren, avioneta, globus aerostàtic o dalt d’un ruc, tant se val com. El cas és que com cada any Melcior, Gaspar i Baltasar són puntuals a la cita. Ja ho van ser primer amb els avis, després amb els nostres pares, amb nosaltres i ara amb els nostres fills.

Les cavalcades omplen els carrers de creativitat, música, color, màgia i restem tots, petits i grans, embadalits davant la solemne passada de ses majestats els Reis de l’Orient davant els nostres ulls. La màgia s’ha fet realitat, han arribat els Reis i els hem vist! Poso èmfasi en aquesta acció de veure’ls perquè dins la historia de les tradicions nadalenques les arribades dels Reis i les cavalcades són relativament recents. Fins a les darreries del segle XIX, els Reis no es feien presents davant els ulls de la mainada, llevat que el neguit propi de la diada propiciés aparicions fantasioses.

Les cavalcades neixen com a fenòmens totalment urbans i lligats a la industrialització. La industrialització, que canviarà radicalment les formes de vida i, en conseqüència, la festa, també originarà transformacions i noves maneres d’entendre-la. Les cavalcades són el fruit d’un canvi, no tan sols de les formes de vida sinó sobretot de la manera d’entendre el món. Les cavalcades emergents són un indicador de la necessitat de creure exclusivament en allò que és tangible, de veure per creure. Avenços tècnics i culturals seran decisius en aquest procés de capgirament de les formes de pensament: la fotografia, l’alfabetització creixent, els nous mitjans de transport, com ara el ferrocarril, etc.

Així doncs, una pràctica festiva tan arrelada i assumida per tothom actualment era desconeguda pels nostres besavis, no existia. Però que no existís la cavalcada no vol dir que no es visqués amb molta intensitat la nit de Reis. El costumari és ric en expressions, cantarelles, formuletes que provenen de quan s’anava a ‘buscar els reis’, ‘trobar els reis’, ‘rebre els reis’, etc. Però, com passava també amb l’Home dels Nassos, mai no es trobaven.

Entre aquests costums anteriors a les cavalcades i que encara són ben vius a diversos indrets, hi ha les atxes de barballó (espígol) que eren enceses per indicar el camí als Reis, a fi que no es perdessin, i que en alguns indrets evolucionaren convertint-se en fanalets. En aquest sentit de guiatge, als pobles de mar era costum de fer fogueres que actuaven de fars per tal de dur els Reis a la platja de manera adequada. Com es pot veure, el foc hi feia –i hi fa encara– un paper important.

Hi ha més costums de la nit de Reis, que s’inscriuen en l’àmbit domèstic i també són força antics: per exemple, el fet de posar les sabates al balcó. La tradició diu que cal posar-hi la del peu dret, perquè és una demostració que hem fet bondat; en canvi, posar-hi la del peu esquerre és propi dels qui han estat dolentots i fins i tot que tenen tractes amb el diable. El fet de posar el calçat té una funció pràctica d’indicar als Reis i als ajudants quantes persones viuen en una llar determinada, quina edat tenen i si són nens o nenes.

Sobre aquests usos i costums domèstics, Lluís Marmí, de la Tradillibreria, va convidar-me a participar en una recerca directa fent ús de les xarxes socials com a eina de recollida de testimonis. L’objecte d’estudi en qüestió era el costum de l’ús de canyes de riera a Cardona per rebre els Reis. El ritual és ben senzill i cada família el fa amb unes particularitats que el fan únic.

Dies abans es van a collir canyes a la riera o en un canyissar de la vora. Se cerquen, com és natural, les més altes i boniques. N’hi ha que valoren que tinguin fulles, n’hi ha volen que tinguin plomall. Un cop escollides, se’n tallen tantes com infants hi ha a casa. Hi ha qui relaciona l’alçada de la canya amb les edats del infants. Un cop tallades, es pengen al balcó, finestra, o façana, segons cada casa. El ritual de la canya per a rebre els Reis de Cardona també té una cantarella pròpia.

La canya de rebre els Reis s’inscriu, segons les informacions que hem pogut recollir, en l’àmbit geogràfic estricte de Cardona. És una de les tradicions vives, perquè encara hi ha famílies que la mantenen, d’abans que els Reis es fessin visibles, amb rebudes i cavalcades, i que té una funció molt similar a la de posar sabates al balcó.

Que els reis ens passin moltes coses.

[Podeu veure els testimonis de la recerca en aquest aquest enllaç. I podeu escoltar la cantarella de la canya de rebre els Reis en aquest aquest altre.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb