Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“És sobretot quan tot és fals que hom s’estima la veritat.” La frase és de Diderot, i també aquesta altra: “De mi es pot esperar que cerqui la veritat, però no que la trobi.” La veritat és esmunyedissa i no sol rendir-se a les impressions, sobretot les primeres. No és prostitueix per les cantonades; això és l’especialitat de la propaganda. Un exemple ben actual. Durant l’ocupació del Capitoli es veieren imatges de policies fraternitzant amb els assaltants i de seguida es va parlar de complicitat dels responsables de la seguretat amb els fets d’aquella jornada. Amb la irrefrenable dèria de sotmetre-ho tot a les imatges que el cinema i la historiografia-espectacle ens han gravat al cervell i aprofitant que els brètols van trencar uns quants vidres, s’ha trobat normal de comparar l’entrada a l’edifici amb Kristallnacht o fins i tot amb la crema del Reichstag, per més que ningú calés foc al Capitoli. No hi fa res que l’incendi del parlament alemany fos una acció secreta i no una passejada a cara descoberta. El perill d’aquestes comparacions no és que no s’aguantin ni com a metàfores, sinó que la gent no en detecti la tautologia. Si Donald Trump és una reencarnació de Hitler, per força els setanta-quatre milions d’americans que el van votar han de ser nazis i unes finestres trencades a plena llum del dia ens transporten a Kristallnacht. Cau pel seu propi pes. Canvien els llocs, però els referents són eterns, com les idees platòniques.

És una manera de dir que el nostre imaginari s’imposa als fets i en mediatitza el sentit. Tothom sap que les ideologies d’extrema dreta tenen molt predicament en les forces armades i en la policia. Una mentalitat autoritària i pobra de matisos predisposa a vestir-se amb l’uniforme. A Espanya i a Catalunya mateix, l’evidència és tan abundant que la coincidència d’aquests trets amb les dites professions gairebé sembla la regla i és normal que s’accepti com un dogma de fe que la policia americana és tostemps racista i brutal. I que no sigui notícia l’agent Matt Lima, de la policia de Somerset, Massachusetts, que el dia 20 de desembre proppassat va acórrer a una botiga on havien enxampat dues dones que se n’anaven sense pagar alguns dels articles que havien posat a la cistella. D’antuvi, Lima va tenir la delicadesa de dur les dones a part per interrogar-les mentre els treballadors entretenien les dues criatures que les acompanyaven. Elles li van explicar que no tenien prou diners per al menjar de Nadal i que allò que havien pres era per al dinar de les filles. El policia comprovà al rebut que tot el que havien comprat era menjar. Essent pare de dues nenes de la mateixa edat, va entendre el dilema de les dones i en lloc de detenir-les va pagar de la seva butxaca els articles manllevats. Empatia o capacitat interpretativa, digueu-ne com vulgueu; el desenllaç sols s’explica per l’obertura de Lima als elements de la situació que trencaven les premisses de la seva presència. Per la fotografia sabem que el policia era blanc, però sols podem especular sobre l’etnicitat de les dones.

En canvi, sabem la raça del policia que va ser captat en vídeo amb una gorra de MAGA (Make America Great Again) sortint del Capitoli entre aplaudiments de la turba i que ha estat suspès de feina arran dels esdeveniments. És de raça negra. Els aplaudiments, doncs, més que racisme devien indicar complaença amb la complicitat d’un policia de raça negra amb la multitud que veu els Estats Units segrestats per les elits polítiques; una visió, per cert, que no és privativa de la ultradreta però desconcerta la progressia europea, que posa el crit al cel perquè el “populisme” americà li dóna la raó. La imatge és clara. però la interpretació ja no ho és tant. N’hi ha unes quantes i difereixen segons els prejudicis amb què es miri allò que ha captat l’objectiu. L’una, ja ho hem dit, prova la complicitat de la policia en l’atac a la democràcia; l’altra en demostra el patriotisme. On és la veritat? Segurament en cap d’aquestes dues interpretacions. Un altre policia va explicar al Washington Post que la cofa d’aquell agent la hi havia posada un dels assaltants i que no se l’havia treta per a poder convèncer els amotinats que deixessin passar uns altres policies que tenien encerclats. La veritat és més difícil d’encalçar que no creuen els qui disparen amb cartutx de perdigons.

Qui vulgui entendre qualsevol cosa que no sigui mecànica –unes imatges, unes declaracions, una novel·la o un article– no pot fiar la comprensió a les opinions que ja tingui formades. Com Matt Lima, ha d’aparcar-les si no vol defugir allò que ens diu l’altra persona, situació o text: en aquell cas, l’explicació de les dues dones; en l’afer de Washington, la del company del policia del Capitoli, i també, per més que vagi contra corrent, la versió dels fets de molts que hi van participar, als quals s’ha fet entrar amb calçador dins la bota del nazisme. Entrevistats l’endemà de la presa del Capitoli, alguns dels qui han estat titllats de terroristes se sorprenien de ser qualificats de violents. Fins i tot negaven haver forçat l’entrada. Segons ells, havien trobat la porta oberta i senzillament hi havien entrat. Així ho havien viscut ciutadans d’edat avançada que hi eren, amb el mòbil a la mà, pensant-se defensar unes llibertats que molts consideren escapçades. Alguns preguntaven, potser ingènuament: “Què havíem de fer, sinó?” 

Hi ha imatges de gent provant de rebentar les portes, certament. Però si les mirem bé, les imatges, veurem que en aquella gernació no tothom duia la cara pintada ni banyes de búfal a la testa. Ni tothom es va endur el faristol d’algun diputat, ni va fer llaços intimidatoris, ni atacà periodistes de la CNN. Com gairebé a tots els aldarulls, s’hi havien aplegat els provocadors i els de bona fe o els de fe relativa. Podem lamentar que la gent es deixi manipular tan fàcilment, plànyer la ingenuïtat que sobta o fins i tot neguen els qui tot ho veuen clar; però faríem bé de mirar-nos nosaltres mateixos des de la seva perspectiva i preguntar-nos si no som també víctimes voluntàries d’alguna manipulació. Aferrant-nos als nostres apriorismes, ens barrem la possibilitat de comprendre. Saber escoltar és primer de tot voler escoltar. Saber llegir és voler ser informat pel text en lloc de fer-li dir el que creiem saber que diu o, pitjor encara, el que voldríem que digués. Llegir, escoltar, interpretar una imatge no consisteix a descontextualitzar-se per assolir una objectivitat impossible, sinó a fer cabal de les opinions que ens defineixen, dels prejudicis que aportem a la intel·ligibilitat, sovint sense adonar-nos-en. Aquest acte profilàctic és el que féu espontàniament Matt Lima, extrapolant el fet humà de l’esquema que el situava com un agent de l’autoritat davant unes dones enxampades en una situació aparentment inequívoca.

Fer cabal de la perspectiva que imposa la pròpia condició social, nacional, racial, de gènere, professional o de la mena que vulgueu, és la manera més efectiva –i potser l’única– d’obrir-se a l’alteritat d’una comunicació que altrament seria redundant. És l’única manera que l’altre –text, imatge o adversari– posi a prova la seva veritat en el joc dialèctic amb l’opinió que hi duem a l’encontre; i a la inversa, és l’única manera que nosaltres posem a prova l’opinió amb què jutgem el relat aliè, contrastant-la amb les dades de la situació o objecte del qual cerquem la veritat sense mai trobar-la del tot, com deia Diderot.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.