Els cinc flotadors que fan surar Sánchez malgrat la llosa de la sentència d’Ábalos

La sentència contra José Luis Ábalos és un cop molt dur per al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Previsible, però molt dur. Ábalos és el primer ministre espanyol condemnat a presó per corrupció mentre el president que el va nomenar continua en exercici. No hi ha manera que Sánchez se’n pugui desentendre: hi ha hagut corrupció, acreditada i condemnada per sentència ferma, durant el mandat d’un home de la seva màxima confiança, l’home que encapçalà la moció de censura que el va dur al poder, l’home que va tenir cura del partit durant els tres primers anys de govern, l’home que dirigia el ministeri amb més pressupost de tots. 

La sentència és demolidora: considera provat que l’empresari Víctor de Aldama, que s’ha deslliurat de la presó perquè ha confessat i ha col·laborat, pagava una “despesa fixa” de deu mil euros mensuals al ministre i li feia favors personals en canvi que ell i el seu assessor Koldo García intervinguessin per ajudar-lo a beneficiar-se de contractes públics. El jutge diu, per exemple, que van delinquir en l’adjudicació a una empresa vinculada a Aldama per al subministrament de tretze milions de màscares a Ports de l’Estat i ADIF, però també subratlla que Ábalos, en general, va facilitar a Aldama “una interlocució privilegiada en les seves relacions amb el ministeri, amb alguns altres departaments ministerials i amb diverses administracions públiques”. Un avís del Tribunal Suprem espanyol: la trama anava més enllà d’això que s’ha jutjat aquí. 

El rei ha perdut una segona torre. La mà dreta –vint-i-quatre anys de presó– s’afegeix al fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, que va perdre el càrrec al desembre (en un judici llampec, sense proves concloents i amb testimonis de periodistes que, sota jurament, asseguraven que la filtració que es jutjava no havia sortit del despatx de García Ortiz). Amb les circumstàncies de Sánchez, qualsevol president hauria caigut. La dona, en espera de judici; el germà, en espera de sentència; la mà esquerra, amb l’alè del jutge instructor al clatell; la directora de la Guàrdia Civil, sota sospita. I una condemna per corrupció al govern nomenat per lluitar contra la corrupció. Per què no cau, doncs, Sánchez? Perquè hi ha cinc circumstàncies especials que li fan de flotador. 

Primera. No hi ha les condicions per a una moció de censura. El cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, va reaccionar a la sentència amb paraules gruixudes. “Som en una situació límit per a la democràcia espanyola”, va dir. Però no vol una moció de censura. “D’aquesta situació de col·lapse tan sols en sortirem si es convoquen eleccions generals immediatament”, va afegir més tard. El PNB, que governa amb els socialistes al País Basc, va demanar eleccions fa uns quants dies, però ha atenuat el to. No vol tibar massa la corda. Junts va dir a Feijóo que si en vol els vots, els hauria de demanar en persona al president Carles Puigdemont. A Waterloo. Una manera de dir-li que potser més endavant, però no pas en aquesta legislatura. Ahir, dia de la sentència, cap piulet de Puigdemont, ni de Míriam Nogueras ni de Jordi Turull.

Segona. La resta de socis donen oxigen a Sánchez perquè també el necessiten. La vice-presidenta segona, Yolanda Díaz, que ja ha dit que es retirarà quan s’acabi la legislatura, ha criticat la decisió del jutge de perdonar Aldama. Gabriel Rufián, valor en alça per als votants de l’esquerra espanyola, es va demanar en un piulet quin sentit tenia fer durar la legislatura, però no va exigir responsabilitats, ni dimissions, ni explícitament eleccions. En canvi, va destacar també la situació d’Aldama. “Tres roben en un banc. Un els denuncia. En surt lliure. I, a més a més, es pot quedar els diners. Entenc la tírria que els teniu, però posem-hi una mica de vergonya, en tot plegat”, va piular. 

Els socis de l’ala esquerra no volen eleccions. Encara no han trobat la fórmula i no sembla que la troballa sigui gaire imminent. Rufián va fer l’altre dia un acte amb Mónica Oltra a València amb molt poques novetats respecte dels actes anteriors, amb Emilio Delgado a Madrid i amb Irene Montero a Barcelona. La posició tàctica a l’esquerra del PSOE la va resumir bé Arnaldo Otegi després de publicar-se la sentència: “Eleccions generals perquè resolguin què? Resoldran el problema de la corrupció? No. Portaran un govern del PP i Vox. I a nosaltres no ens agrada aquest joc de ‘PP sí però Vox no’. El PP governarà amb Vox, perquè forma part del mateix bloc.”

Tercera. Sánchez no té relleu natural dins el partit i, per tant, no hi ha soroll de sabres. Les crítiques de la vella guàrdia semblen neutralitzades. El trencament amb Felipe González o amb Emiliano García-Page, president manxec, fa massa temps que és públic perquè ara tingui efecte. Les baronies són plenes de noms de confiança de la Moncloa, com la candidata del PSPV a la Generalitat, Diana Morant. Aquest cap de setmana, amb el compromís que les pròximes eleccions espanyoles no coincidiran amb les municipals i les autonòmiques, Sánchez ha calmat el neguit dels quadres territorials perquè una patacada històrica de Sánchez no els arrossegui, també. Més marge. 

Quarta. Hi ha una campanya per a enderrocar el govern que, oportunament, cohesiona Sánchez i els seus socis. En la conversa pública, s’ha anat imposant el consens que, del cúmul de casos, n’hi ha que tenen fonament. El d’Ábalos mateix, o el de José Luis Rodríguez Zapatero. Però els excessos del jutge Juan Carlos Peinado contra Begoña Gómez, dona del president, ajuden Sánchez a introduir matisos en el relat: no és solament un home amb l’entorn corromput, també és un president perseguit. L’opinió que hi ha una guerra judicial esbiaixada contra Sánchez és com més va menys marginal. La comissió permanent del Consell General del Poder Judicial espanyol va votar ahir la tramitació d’un expedient a Peinado per la interlocutòria contra Gómez. El zel persecutori del jutge delata massa intencions.

Cinquena. Les eleccions han de ser, tanmateix, d’aquí a ben poc, i això paradoxalment atenua el sentit d’urgència. A tot estirar, hi haurà urnes d’aquí a una mica més de mig any, pels volts del febrer. És el càlcul generalitzat als partits. Sánchez ha marcat un full de ruta a curt termini per a canviar la conversa: la presentació d’un nou pressupost. La Moncloa és conscient que no s’aprovarà, però en proposa la tramitació com una manera de canviar la conversa. Un programa electoral quantificat i anticipat. Heus ací el pla. Una altra cosa és que se’n surti. El setge judicial continuarà: aquests dies vinents se sabran més detalls del cas Zapatero i de la trama de Leire Díez. Sánchez té cinc flotadors, però la calor de l’estiu encara els pot rebentar.