El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El PSC avança sobre les espatlles del PSOE per a intentar de convertir-se en la primera força no independentista a Catalunya. Miquel Iceta serà reelegit dissabte com a primer secretari del PSC i el congrés del partit consagrarà diumenge el seu projecte per a provar de renéixer de les cendres de Ciutadans. El partit espera cautelosament els resultats de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, però fa mesos que prepara el terreny per a les eleccions catalanes. Preveu de sortir beneficiat d’una nova etapa d’hegemonia socialista a la Moncloa i d’un nou intent de diàleg amb Catalunya, encara indefinit i d’abast incert, que de moment acapara també els esforços de l’independentisme.

Iceta somnia el trencament de la política de blocs que ha condicionat la quotidianitat parlamentària d’ençà que començà el procés i que va portar tensió a les seves files, amb desercions i escissions. El PSC només podrà pescar abundosament si es remouen les aigües del parlament. Sigui com sigui, els documents congressuals, que es debatran aquest cap de setmana, també consoliden el partit en el bloc dels anomenats constitucionalistes, encara que el PSC se situï fora de qualsevol ‘bàndol’. No hi ha cap concessió programàtica a l’independentisme, sinó crítiques esmolades. En canvi, s’hi poden veure flirteigs reiterats als conceptes amb què Ciutadans ha bastit la seva actuació política aquests darrers anys, tot i que amb una aproximació matisada: una diagnosi de divisió social, l’obertura del debat sobre la immersió lingüística i la reforma de la llei electoral per a fer-la més representativa. L’estrella del debat pre-congressual ha estat, precisament, el de la immersió.

Al PSC ningú no qüestiona el lideratge d’Iceta, l’únic que va presentar candidatura per a la primera secretaria del partit. I ell sembla haver pres finalment una opció sòlida per romandre en la política catalana. Iceta ha declarat que vol mantenir-se com a cap de cartell a les eleccions al parlament i convertir el PSC en una força amb aspiracions de governar. Fa mesos va ser a punt de fer el salt a Madrid. Hauria pogut ser president del senat si el parlament no hagués respost a la proposta del PSOE amb un revés històric al seu nomenament com a senador. Però, passat aquest tràngol, ja ha declarat que no preveu de sucumbir a la temptació de cap cartera en el repartiment de ministeris entre el PSOE i Podem, si és que la investidura de Sánchez reïx.

De manera que el PSC aparca definitivament les tensions amb el PSOE i s’acosta a Sánchez per resituar-se en el tauler català. Els socialistes no tornaran a ser el partit que van ser ni ho pretenen. Els llegats de Pasqual Maragall, i fins i tot de José Montilla, són lluny. No plantaran cara als seus socis espanyols amb un projecte més ambiciós per a Catalunya del que semblen disposats a acceptar. Al PSOE hi ha qui veu en la reforma de l’estatut el començament de tots els mals, com l’històric José Bono; al capdavall va ser José Luis Rodríguez Zapatero qui va optar per pactar la retallada de l’estatut amb Artur Mas en canvi d’un compromís perquè CiU pogués governar Catalunya, compromís incomplert per Montilla. Ara hi ha una corretja de transmissió que no falla mai entre Ferraz i la seu del carrer de Pallars. Això sí, no han faltat les veus de barons socialistes i velles guàrdies que pretenen de dinamitar la via oberta del diàleg amb ERC que, alhora, dóna aire al PSC. El president de l’Aragó, Javier Lambán; el de Castella – la Manxa, Emiliano García-Page; i Alfonso Guerra ja pressionen perquè el PSOE cerqui un acord amb el PP i Ciutadans.

De ‘llast’ a ‘trumfo’

La direcció del partit declara en la proposta de ponència estratègica que la seva coherència en el camí emprès per Iceta el 2014 –un camí recorregut mentre el PSOE es regenerava amb un triple salt mortal de Sánchez– li ha servit per a ‘mantenir viu i reforçat’ el projecte polític. ‘Allò que primer podia semblar un llast ha resultat ser un trumfo’, diu el text. En l’informe de gestió que es votarà al congrés, la direcció constata igualment que el PSC n’ha sortit reforçat, ha recuperat l’autoestima i ha guanyat centralitat. ‘El 2016 estàvem encara en una situació molt fràgil i encara corríem el risc de deixar de ser percebuts com un instrument útil pels treballadors i les classes populars de Catalunya. Avui podem dir alt i clar que aquest risc ja no existeix’, diu.

Sobre Catalunya, el diagnòstic del PSC és simple: hi ha una consciència col·lectiva compartida de ‘l’empat infinit’ entre els independentistes i els qui no ho són (dos blocs que anomena ‘bàndols’) i s’ha de deixar pas a una nova etapa de superació de l’enfrontament. Per això propugna de refer els pactes trencats que havien sorgit de la transició espanyola, incloent-hi el de la llengua; proposa d’encapçalar un discurs d’unitat civil i cohesió social i territorial i insistir en la igualtat d’oportunitats.

Lluny de cercar tensió amb el PSOE, el PSC circumscriu a Catalunya la resolució del conflicte: ‘Primer entre catalans i després amb la resta d’espanyols.’ Proposa una millora de l’autogovern i del sistema de finançament basada en el pacte amb Madrid. Un acord inspirat per una visió federal d’Espanya que faci visible la pluriculturalitat, reconegui políticament Catalunya i hi impliqui les institucions espanyoles. Aquest acord hauria de ser avalat després per la població, segons el PSC. Els socialistes insisteixen que allò que s’hauria de votar és un acord, no pas un desacord.

El debat pre-congressual: llengua i nació

La cúpula d’Iceta arriba al congrés amb la placidesa de la consolidació d’un projecte, convençuda que els canvis de conjuntura l’han revalorat. Arrossega dos debats de pes oberts, però molts confien que acabaran amb un acord final: el de la immersió lingüística i el de la definició de Catalunya com a nació dins un estat plurinacional, ja consagrada en la literatura del partit, però que ara qüestionen i volen eliminar militants de Barcelona, Badalona i del corrent intern Rojos. Quant a la immersió, diverses agrupacions han presentat propostes en sentit divers. Alguns, com la Joventut Socialista de Catalunya, defensen el model d’immersió perquè ha garantit l’èxit i la coexistència del català i del castellà. Uns altres demanen que es blindi el català com a llengua vehicular. El cas més paradigmàtic és el de l’esmena de l’agrupació de Castellar del Vallès, promoguda per Pepe González Navas, que fou ponent de la llei de normalització lingüística amb Marta Mata: diu que el català ha de ser ‘llengua vehicular prioritària a l’escola’, però que s’ha de ‘renovar i millorar’ el pacte lingüístic adaptant els ‘objectius inicials’ del model a la realitat actual. El debat obert ha portat la direcció del partit a decantar-se per una flexibilització del model que equipara amb la que va proposar el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, l’any passat.

La reobertura del debat sobre la immersió i les acusacions a l’independentisme d’haver instrumentalitzat políticament la llengua també han estat interpretades com un acostament a l’electorat de Ciutadans. Una intenció que la direcció ha negat amb insistència, recordant que la ponència es va fer pública al setembre. Sigui com sigui, el PSC aprofitarà el congrés d’aquest cap de setmana per a agafar embranzida en la cursa per a esdevenir el partit constitucionalista de referència al Principat.

El fracàs electoral de Ciutadans a les eleccions del 10 de novembre sembla deixar-li molt camí obert a Catalunya, però el PSC compta sobretot amb el rèdit de la victòria espanyola de Sánchez i la confiança que la seva connexió amb el govern de coalició que es gesta li acabarà de donar l’impuls necessari per a renéixer. Si el PSC va obtenir els pitjors resultats d’ençà del restabliment de la democràcia amb l’esclat del procés i l’ascens progressiu de Cs, la patacada d’Albert Rivera i l’estancament estratègic de l’independentisme el poden ajudar a remuntar. I tot plegat, sense moure’s d’allà on és.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.