No costa gaire de parlar clar: la qüestió que se’ns demana als independentistes, de l’1-O ençà, és si pensem que paga la pena que l’estat ens mati per la dèria de la independència. Dit d’una altra manera: si estem disposats a carregar amb els morts que l’estat vulgui ocasionar, amb el monopoli que té de la força, per la seua unitat i davant dels ulls grossos de la UE. Més o menys el dilema que va fer que el president suspengués la DI, diuen, però convertit en pregunta d’examen per a l’independentisme ras. I un cop col·locadets tots dins d’aquest imaginari pervers, retorçat, ja som dins del parany: que si morts amunt i avall, que si l’Ulster, que si els Balcans; que si en sou, d’irresponsables, els separatistes, que fins a on ens penseu portar. Però què collons és, això? Ens hem grillat tots plegats, o què?

Si el parany fa efecte és per una premissa incontestada: que el Regne d’Espanya estigui disposat a matar-nos és un detall menor, que no discuteix ningú. Margallo mateix ho va dir clar: l’estat no es retirarà pacíficament de Catalunya. Que no ho qüestioni l’espanyolisme –de l’Abascal fins a la Colau, del Bertín Osborne fins a la Sardà–, mira: ‘És el nacionalisme, estúpid!’ Però que una part important de l’independentisme hi hagi pujat de peus, que hagi assumit sense resistència la disposició d’un estat de la UE a assassinar civils seus, i que ho accepti com a argument vàlid per a renunciar al dret d’autodeterminació (que justament fou creat per a evitar-ho), diria que és la fi del moviment aquest nostre. Tanta fi com que si el feble s’alinea amb l’imaginari del fort, les possibilitats que se’n surti són –un moment, que agafo la calculadora–: zero.

Com que en aquesta columna no som periodistes ni tenim informació privilegiada, sempre parlem a nivell de carrer. I ‘el carrer’ és l’agent més temut en aquest moment, perquè un cordó policial trencat o una barrera d’autopista aixecada tenen la capacitat, en un cap de setmana, d’ennuvolar lustres d’una ofensiva político-mediàtico-judicial que envejaria qualsevol dictadura. Des del carrer veiem que ens renyen els adversaris, i també ens renyen els nostres per si els adversaris es veuen obligats a obrir-nos el cap, o a rebentar-nos un ull, o a fer el que els plagui amb la nostra rebel anatomia. I si fa un any presumíem de carregar-nos de raons, ara ens hem posat a competir amb l’espanyolisme per dotar-nos de desraons. Ho veiem a les xarxes, a les tertúlies, a tot arreu on arriba la veu dels generadors d’opinió: antiindependentistes furibunds i indepes de tota classe, els mateixos que temps enrere s’estiraven dialècticament els cabells, avui es repiulen els articles els uns als altres, comparteixen els mateixos editorials de diaris, es donen la raó mútuament: vostè primer; no, i ara: vostè primer.

Com és que ens hem deixat fer això? Com és que ens hem deixat escalfar el tupí d’aquesta manera? Com és que hem rebaixat els nostres estàndards democràtics fins al llistó podrit de l’estat autoritari? Si voleu tornem al president, però no pas per recriminar-li les decisions del 10-O o del 27-O, que ja hi ha articulistes que s’hi dediquen, sinó per recordar una jugada prèvia que hi va lligada, i que sembla que tothom, pels propis interessos, s’ha entestat a oblidar. Es tracta d’aquella interpel·lació a l’espanyolisme moderat quan els deia cada dia del món –mentre al carrer ens mossegàvem els punys– que fins a l’últim minut de la vigília del referèndum estava disposat a parar màquines i negociar-ne les condicions, la data, la pregunta i les majories per a validar-ne el resultat. Alguns innocents encara vam mirar el rellotge. Però un cop van tocar les dotze i els innocents vam respirar, aquell oferiment que ens havia donat tants mals de ventre passava a ser un capital estratosfèric que ens hem deixat perdre de la manera més idiota.

És tan fàcil com recordar aquest episodi, un de tants, per situar la responsabilitat de la violència al costat que toca. És tan fàcil com recordar qui va triar la via violenta, i la continua triant, abans que no negociar un referèndum en els termes més avantatjosos que l’espanyolista més murri no es podria imaginar. I amb tant d’oblit interessat, una part de l’independentisme ha decidit d’eixamplar la base, sí, però dels desmemoriats: els qui volen tornar a situar-se a la foto d’Herrera, Turull i Rovira al Congreso i tornar a començar el procés que acaba amb l’oferta-Puigdemont: data, pregunta, majories pactades. Spoiler: d’aquests quatre noms, només n’hi ha un que ha sortit indemne de la venjança del regne. Com va dir un savi: ‘Bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra i esperar-ne resultats diferents.’ Servidora no aniria ni tan lluny: ‘Bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb