Julio Manrique estrena ‘L’habitació del costat’ a la Villarroel

La Villarroel estrena el 21 de novembre L’habitació del costat (The vibrator play), de Sarah Ruhl, en la versió traduïda per Joan Sellent i sota la direcció de Julio Manrique. Ambientada en l’època victoriana a Nova York, l’obra parla d’un metge entusiasta del progrés tecnològic que experimenta amb un aparell insòlit per a guarir disfuncions i neurosis sexuals –l’embrió del vibrador– i la seva dona, com més va més encuriosida pels experiments secrets que ell fa a l’habitació del costat.

Per defensar aquest text ‘escrit amb la lògica dels contes de fades’, Manrique compta amb un repartiment format per Alba Florejachs, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Ivan Benet, Carlota Olcina i Adeline Flaun. La funció és una coproducció de la Brutal i la Villarroel.

Manrique ha explicat que el text el va sorprendre per ‘la manera diferent de narrar’ de l’autora i el seu món particular i original, ‘irreductiblement personal’. A l’obra, un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings (Ivan Benet), experimenta amb l’ús d’un aparell elèctric insòlit que hauria de servir per a guarir tota mena de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la versió més primitiva). Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings (Carlota Olcina), té serioses dificultats per a alletar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la preocupa molt. I, alhora, sent cada vegada més curiositat per les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat.

‘Resultaria difícil, i probablement inútil, de definir aquest estrany conte de fades victorià, una espècie de vodevil poètic, tan còmic i tan trist al mateix temps com probablement ho és, al cap i a la fi, la vida’, ha explicat Manrique. Ha subratllat que, més enllà de l’argument, Ruhl i la seva manera d’entendre l’escriptura ultrapassen el conflicte com a mecanisme dramàtic i s’interessen més per la idea de transformació personal. ‘En aquesta obra l’aspecte argumental és relativament important, i el que hi ha és sobretot estats dels personatges que es transformen. La possibilitat de la transformació és una idea preciosa i molt inspiradora, hi hem treballat i ens ha transformat també una mica a nosaltres, i esperem que a aquells que vinguin a veure l’obra’, ha afegit.

A banda, Manrique ha confessat que quan van descobrir el text va ser com ‘obrir una caixa de llum’ que els va ‘esquitxar’ a tots. Ha elogiat així l’escriptura de Ruhl: ‘En el seu teatre la narrativa passa per les lògiques que regeixen els contes de fades, és a dir, que bàsicament no hi ha cap lògica i tot passa per art de màgia; i això és meravellós’, ha dit. També ha admès que la seva primera incursió en una obra ambientada a final del segle XIX en un entorn burgès era en si mateix un repte estimulant. ‘Era un material molt nou per a mi: disfressar-nos de victorians, passejar-nos per l’escenari com qui balla un vals, les formes i la solemnitat eren una carcassa que em semblava fascinant’, ha dit.