Il·lustració: Sarvatxo

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El primer vol parabòlic va ser un dilluns. Ho sé perquè els dilluns solien ser odiosos; sempre les classes de rus a dos quarts de vuit del matí, quan era impossible comprendre res dels casos gramaticals: datiu, genitiu, instrumental, tots barrejats en una lleganya mental indestriable, però que sí, Da, repetíem alguns; tu no, perquè eres rus i et tocava classe d’anglès, només devies dir Yes, absolutely. Ja se sap, si vols ser cosmonauta, has de passar per l’adreçador d’entendre’t en llengües marcianes.

Però aquell dilluns va canviar l’horari i us ens vau emportar amb l’avió. Aleshores encara fèieu servir el KC-135, el famós Vomit Comet; em costa imaginar un nom menys prometedor, però jo no vaig vomitar: feia massa que esperava, portava eons desitjant alliberar-me de la gravetat terrestre. Tu sí que vas vomitar; encara ara em sorprenc que et volguessis fer astronauta agradant-te com t’agrada tocar de peus a terra.

L’interior era blanc, i les parets estaven encoixinades com la cambra d’un manicomi. Els bojos de torn hi vam entrar amb l’ànsia de les primeres vegades: les mans suades, els ulls com ous ferrats, i vinga empassar-nos saliva i aquella set que teníem, però no podíem beure aigua perquè, clar: Vomit Comet. Érem aprenents de bojos passant el ritu iniciàtic. Coneixíem bé la teoria: serien trenta cicles d’un minut i, per cada minut, deu segons de microgravetat i deu de supergravetat; és allò de sempre, que tot té un preu i si vols flotar, també t’has de deixar esclafar una mica, qualsevol altra cosa són inversemblances ensucrades de Hollywood.

Per les finestretes rectangulars entrava una llum hivernal dissuasiva, però quatre fotons amb mala bava no ens podien aturar. L’avió es va enlairar i va començar a traçar la seva primera paràbola. Vuit mil metres d’ascensió, el nostre Everest fet d’aire. La paràbola literal dins de la paràbola figurada, com una matrioixca de sentits.

I de sobte: flotàvem.

Juraria que se’m va eixamplar l’esperit, com si de cop tingués més espai per expandir-se ara que per fi burlava la tirania gravitatòria. Érem una colla de criatures a l’hora del pati: xisclets, tombarelles, riallades. O un ramat de dements, tots uniformats amb les nostres granotes blaves talment camises de força.

Aquell febrer encara no es parlava de la Missió, i el Nou Mètode estava per descobrir. Aquell febrer només volàvem cada dilluns de nou a dotze i vam deixar de dir que sí.

No, niet, no way.

Va ser al cap d’un any que ens van triar a nosaltres. Les proves ni les recordo. Ara em sembla evident que havíem de ser nosaltres. Qui, si no? La coreana era massa dura per a una missió com aquella, ho hauria espatllat tot amb les seves maneres de generala; el francès, per contra, tenia l’ànima de formatge i se li hagués fos sense remei en travessar l’atmosfera; els altres dos candidats ja no sé ni quina cara feien: no devien tenir, per tant, el caràcter necessari per afrontar el projecte amb èxit.

Vam passar, doncs, unes proves que ja ningú no recorda i ens vau escollir. L’entrenament específic va començar de seguida: aquell vespre mateix ja em vaig trobar els totxos a la porta de casa. Eren uns llibrots vetusts, llavors ja em va semblar estrany. Com podia ser que si el Mètode era nou, els llibrots fossin tan tronats? Que ens fotien el pèl o què?

Et vaig trucar i em vas confirmar que els teus eren igual de vells. Vam decidir que devia ser una estratègia psicològica per fer-nos dubtar de tot o per estrènyer el nostre vincle. Tu sospitaves que el Nou Mètode no en tenia res de nou, que havien buscat a les arques de la història i l’havien tret d’allà, i vas arrencar a explicar-me allò que tot està escrit i que totes les vides i tots els pensaments no són més que una reelaboració de coses ja vistes, ja sentides, ja pensades. Que tot és més vell que la Maria Castanya, que Matusalem, que l’anar-a-peu.

Però els totxos ens els vam estudiar. Pàgines i pàgines de preceptes. Tots numerats. Perquè les coses si són comptables i finites semblen més abastables. Cent vint-i-nou preceptes. El tercer deia que durant el trajecte calia que els cosmonautes es besessin, i establia unes freqüències i intensitats mínimes en una taula de doble entrada. Nosaltres ens hauríem besat encara que el tercer precepte no ens ho hagués imposat. I també rèiem sense mesura com manava el seixanta-dosè.

Mentrestant, la família i els amics ens imploraven que ens féssim enrere. Per què hi voleu anar?, preguntaven, per què arriscar-s’hi si havien mort sense excepció tots els que hi havien anat abans? Els explicàvem allò del Nou Mètode — deblackholing, en deien, deforatnegració—, la teoria que plausibilitzava la possibilitat d’entrar en un forat negre i després fugir-ne amb vida; els desarmàvem conjugant Hawking i espaitemps en una mateixa frase; però ni davant de les suposades evidències empíriques no callaven. Els enemics vivien en l’heretgia de les intuïcions precientífiques.

I nosaltres dissimulàvem el que sabíem: que, abans de desaparèixer, els nostres precursors també creien haver trobat el Mètode.

I va arribar el juliol del llançament.

La nau es deia White Hole. No era rosa com esperàvem, sinó blanca, esclar, d’un blanc com d’enterrament hindú, s’hauria dit que ens enviàveu a la mort. Potser era també una qüestió estètica: volíeu imaginar tot aquell blanc espatllant la foscor universal. Una cagaradeta de gavina sobre el capó negre i infinit del firmament.

Però, de fet, era així: sí, ens enviàveu a la mort.

O us ho pensàveu. Malgrat tots els somriures que ens dedicàveu. Malgrat els estudis que esgrimíeu. Xifres i gràfiques, nosaltres no hi enteníem res, però sonaven tan convincents i els citàveu amb aquella seguretat a la mirada, que només havíem pogut dir amén i continuar entrenant-nos: quan torneu sereu de goma, massa temps vivint sense la gravetat debilita la musculatura i quan arribes a la Terra amb prou feines et pots aguantar dret sota aquesta força escruixidora que, tanmateix, els terrícoles suportem en tot moment sense ni adonar-nos-en.

Ens vam posar els trajos espacials en una saleta esterilitzada. Ens anaven petits i grans alhora: petits perquè no ens hi cabia tota la por que teníem a dins; grans perquè davant de la missió colossal ens sentíem insignificants. Ens creiem herois en miniatura.

Aquella saleta blanca –sempre blanc, tot blanc– va ser el darrer espai terrenal que vam trepitjar, no feia olor de res, era l’avantsala de la mort. Hi havia dos bancs llargs. Hi vam deixar la nostra roba, els vestigis de la vida anterior, i ens vam enfundar aquelles vestidures de conqueridors espacials.

Vam entrar a la nau carregada amb milers de tones de combustible i comburents: cal molta força per poder desenganxar-se de la superfície terrestre, per no defallir a mig trajecte i que la gravetat t’estiri cap a l’escorça altra vegada, com un gosset lligat amb una corretja elàstica que per un moment s’ha pensat que era lliure: jau, torna a casa, porta’t bé. Cal cremar quantitats monstruoses de combustible per assolir els onze coma dos quilòmetres per segon necessaris per fugir de la Terra.

Aturem-nos: això són 40.420 quilòmetres per hora. Fem-ho com als xecs, en lletres, que impressiona més: #quaranta mil quatre-cents vint quilòmetres per hora#. No basta amb un saltiró, amb una empenta, ni tan sols amb mil teragrams d’il·lusió per accelerar un cos fins a la velocitat d’escapament: cal una bona pira per abandonar el món que coneixes, altrament, la gravetat venç, gran humiliació.

I existia també la possibilitat d’esclatar a mig camí com un castell de focs de final d’estiu –el Challenger gravat per sempre a la retina–: tothom embadalit davant de la tele o clavat com una estaca al cap Canaveral, esperant la pluja macabra dels nostres cossos fets miques. «Ja els ho deia jo, que no hi anessin.»

Estàvem, doncs, en mans dels enginyers i dels seus càlculs. No va ser fins que ens vam enlairar que vam prendre plena consciència de fins a quin punt era així. La nau no tenia volant, era inconduïble. La trajectòria estava preprogramada per portar-nos a lloc i nosaltres no podíem fer res per modificar-la. Estàvem condemnats o redimits. Vam ficar-nos al forat de cuc que desembocava al cor de la Via Làctia. Però sempre la por d’estavellar-se, que conjuràvem obeint els cent vint-i-nou preceptes: besant-nos, gastronomant-nos, copulant.

Entre riallades de deliri, fantasiejàvem amb la idea que la White Hole era un fal·lus que fecundaria la vagina de la galàxia, el forat negre de Sagitari A*.

Sagitari-A-amb-asterisc –no confondre amb Sagitari-A-sense-asterisc–, un cos celeste supermassiu que ho devora tot: el temps, la llum, les civilitzacions. Vagina dentata o matriu creadora? Hi ha, de fet, cap diferència entre crear i destruir: no són dues cares d’una mateixa realitat? Si un forat negre s’empassa tota la llum, no serà des de dins la cosa més lluminosa mai vista? La creació de l’univers conegut no prové potser d’un punt voraç de densitat i gravetat infinites?

Mentre ens allunyàvem de la Terra, amorrats com criatures a les finestretes rodones, vam contemplar astorats com la vida que coneixíem s’anava empetitint fins a esdevenir un puntet blau i, després, desapareixia. Les emocions, com els cossos, també eren volubles, ingràvides; estàvem desoladorament alegres, alegrement desolats. I la por d’estavellar-nos. Amb la nau sense volant, avançant malgrat nosaltres, per nosaltres, amb nosaltres, contra nosaltres.

I un dia, de cop, un anell lluminós: la singularitat de l’espaitemps com una puta aliança d’or. Els petons que ens fèiem eren també com forats negres que ens xuclaven l’ànima.

Vam obrir una ampolla de vi blanc i ens vam asseure davant del finestral de proa mentre ens hi aproximàvem. De seguida ens va absorbir els pensaments: si pot absorbir la llum que no té massa, com no ha d’absorbir els desficis d’una cagarada de gavina?

I mentre l’univers continuava avançant a la mateixa velocitat, Sagitari A* va alentir una mica el temps per a nosaltres i per fi vam esbrinar per què els que abans s’hi havien aventurat no n’havien tornat mai, per què cada Nou Mètode que es descobreix acaba fracassant. Era obvi, ho teníem als morros, però no: ens entestàvem amb la narrativa dels pessimistes i el forat negre destructor. Que cecs que som quan no ens hi volem veure. O potser és la por que ens cega.

És ben simple: d’aquests cossos plens d’energia, petons, temps i rialles, no n’ha tornat mai ningú perquè un cop els trepitges, ja no els vols abandonar mai més, perquè a partir de l’instant que entres al seu horitzó d’esdeveniments tornar al món d’abans és meravellosament impossible.

Què és Mètode?

Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.