06.07.2026 - 21:40
Ha arribat l’estiu i, alhora, les famoses vacances dels docents, sempre acompanyades pels comentaris ja tradicionals de tot cunyat.
Però, tal com Nadal no és Nadal sense llums de colors i regals, l’estiu no és estiu sense insults i retrets d’aquestes persones. De manera que… benvinguts altra vegada!
Aprofito que tinc temps, doncs, per explicar-vos per què continuem dempeus anant cada dia a treballar després de queixar-nos tant.
No estem d’acord amb la burocràcia que ens obliguen a fer, amb la manera d’ensenyar que va canviant cada dos per tres, amb les temperatures a les aules, amb les famílies que creuen saber-ne més que nosaltres, amb la inclusió mal entesa, amb la falta de recursos, amb la quantitat d’alumnes que hi ha per aula, amb la poca atenció que es dóna als qui també treballen amb els mestres i esdevenen invisibles als ulls del departament, i tantes i tantes altres raons que ja sabeu (i si no, atents a les notícies que, últimament, amb les vagues, ens deveu haver vist amb pancartes i lemes diversos).
Avui us escric des del cor perquè algú de vosaltres em podria preguntar –i amb raó- que, amb tanta queixa, què hi fem els mestres a les aules? Val més que ens busquem una altra feina, oi?
Doncs vinc a donar-vos les raons per les quals, tot i aquest caos educatiu, continuem dempeus.
La resposta és molt fàcil: els nens i nenes. O adolescents, en el cas dels professors d’institut.
Aquest és un article d’amor a la nostra professió.
Educar és un dels pilars fonamentals de la humanitat. És fer créixer intel·lectualment i emocionalment les persones. Acompanyar-les en aquest camí. És donar-los la mà i mostrar-los el món. És convidar-los a obrir els ulls a la realitat que ens espera, a tot allò que ens ofereix el futur.
En el meu cas, m’ha tocat (això va com va) educar alumnes de primer de primària. Parlem d’infants de 6 i 7 anys. Ja vénen amb moltes idees i amb el caràcter força format.
Potser no podreu copsar la grandesa del que us explicaré ara, però vosaltres sabeu què és explicar alguna cosa i que se’ls obrin els ulls com taronges? Que desbordin curiositat per tots els porus de la pell? Entenc que com a pares o mares ho heu pogut experimentar: aquest moment tan idíl·lic, no és espectacular?
Un cop deixes anar alguna informació amb tota la intenció d’atrapar-los, que ells responguin amb més preguntes i amb entusiasme és el millor regal que et pots emportar.
Us diria que hi ha moltes maneres de mirar el món: segurament tantes com persones hi vivim. M’agrada pensar que puc contribuir a aquesta mirada, a fer-los persones amb una ment divergent, crítics i observadors.
Actualment, vivim en un món on pots entrar al xat GPT, demanar-li el que necessites i obtenir la resposta en qüestió de segons. El contingut el tenim. Així doncs, quina és la nostra feina? Doncs destriar aquesta informació, posar-la en dubte, crear opinions.
Per exemple: que vivim en un món capitalista és evident, t’ho pot explicar la intel·ligència artificial. Però decidir si vols formar-ne part, si hi estàs conforme, si vols contribuir-hi o si, per contra, vols buscar alternatives, reivindicar-te o encadenar-te a un arbre per mostrar la teva antipatia vers aquest estil de vida, ja és decisió teva. La teva opinió personal. I aquesta opinió s’ha de formar i es farà amb l’educació de casa juntament amb la de l’escola.
És cert que a primer de primària no explicarem què significa conviure en un món capitalista, però sí que hi ha contes, relats o fins i tot notícies que podem compartir amb ells i que els facin reflexionar.
Educar és un acte transcendental, participes en la creació del futur. Potser ho fa més evident Elon Mask, no us ho negaré pas, però educar és un treball de formigueta que anem fent mestre rere mestre.
És un treball d’equip en què participem una bona colla de persones, moltes de les quals no ens arribarem a conèixer mai.
Quan tens alumnes de ben petits i els veus créixer, acaben formant part de la teva vida, de manera que (no sé, vosaltres, mestres que em llegiu) a vegades et planteges si t’agradaria continuar amb ells molts més anys.
La meva resposta és que sí. Per egoisme pur. Els vull veure créixer, vull saber com els va, com aprenen, com es relacionen entre ells, si són feliços o no ho són, ser-hi per a ajudar-los. Però és una molt mala idea.
La canalla ha de poder viure experiències i aprendre de molta gent diversa. Tal com he dit, el món està farcit d’opinions i cal que en descobreixin tantes com puguin. Els mestres també som diferents tot i que hi ha un motiu que ens uneix a molts de nosaltres: la vocació.
Ara mateix la vocació és un element clau i importantíssim per a la nostra feina, perquè, amb tot això que ha passat, necessitem alimentar-nos d’aquest sentiment.
El problema és aprofitar-se d’això. Moltes de les pancartes que veia aquests dies als carrers ho deien clar: “No podem viure només de la vocació”.
Suposo que estar tancat en una fàbrica envasant llaunes en cadena no és vocacional. Hi ha professions que sí i aquesta n’és una.
Només espero que tu, persona que em llegeix, si has tingut alguna mala experiència amb algun professor sàpigues que no tothom és igual, que a molts ens encanta la nostra feina i que ho donarem tot perquè puguem continuar fent-la amb tot el respecte i l’atenció que es mereix.
