L’informe d’Amnistia Internacional (AI) sobre la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el procés pot no complaure tothom, però té una importància i un impacte que pot ser determinant per a defensar els drets vulnerats per la justícia espanyola a Europa. En resum, l’organització de defensa dels drets humans més reconeguda a internacionalment ha dit en un text de sis pàgines que la sentència és excessiva, que la condemna per sedició és desproporcionada, que amenaça l’exercici de drets com ara la llibertat de reunió i de manifestació i, sobretot, que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart haurien de sortir en llibertat immediatament. Amnistia Internacional també diu que el judici no fou injust, malgrat alguns fets esporàdics que poguessin ser preocupants, passa per alt abusos flagrants i mesura en tot moment la crítica a l’ordenament jurídic espanyol. Però l’acaba fent, aquesta crítica, i d’una manera rotunda.

Malgrat que els mitjans espanyols rebaixin, menystinguin, ataquin o amaguin l’informe, té un gran valor, perquè la denúncia que fa és internacional i, doncs, l’apagada mediàtica espanyola tindrà poc efecte. A més, d’aquests reports se’n deriva una certa ‘jurisprudència’, entre cometes, perquè són documents que pot tenir en compte el Tribunal Europeu dels Drets Humans quan li arribi la carpeta catalana. L’ex-magistrat del Tribunal d’Estrasburg Josep Casadevall deia en aquesta entrevista que els pronunciaments que facin sobre un cas concret organitzacions amb el prestigi i reconeixement d’Amnistia són importants: ‘Es tracta d’ONG reconegudes internacionalment que, sense ser part en el procediment, poden ser admeses a presentar observacions al TEDH coadjuvant amb una de les parts o una altra. Si ho demanen, solen ser admeses pel president de la sala a participar-hi amb la consideració d’amicus curiae.’

Contundència sobre Sànchez i Cuixart

I Amnistia deixa clar que amb aquesta sentència s’han vulnerat drets fonamentals. El cas que ha vist més clar de bon començament, ja a la fase d’instrucció, és el de Cuixart i Sànchez, com a dirigents d’entitats socials. Diu que no havien d’haver estat mai empresonats i que haver-los privat de llibertat i haver-los condemnat a nou anys de presó ‘els trepitja els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica’. Recorda que ‘la desobediència civil pacífica és protegida per la legislació internacional sobre drets humans’. I rebla: ‘Com a ciutadans particulars i presidents d’aquestes organitzacions [ANC i Òmnium] de la societat civil, les autoritats tenen l’obligació de garantir-ne el dret d’expressar opinions contràries a la decisió del Tribunal Constitucional que prohibia la celebració del referèndum i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya, sempre que no s’utilitzessin la violència ni s’incités a l’ús de la violència o la discriminació.’

La sentència, una amenaça

L’argumentació que fa és important en aquest punt, el de la violència, perquè és una de les grans contradiccions de la sentència del Suprem. ‘El tribunal considera acreditada l’existència d’alguns fets violents –tot i que cap no és atribuït de manera directa als acusats–, però no es basa en aquest element per a la condemna, sinó que afirma que la violència no és necessària per al tipus penal de sedició.’ Què fan, doncs, Manuel Marchena i la resta de magistrats? Parlen d’un ‘alçament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica’, i afegeixen que ‘una oposició aïllada i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-nos a unes altres tipicitats’.

Amnistia ho critica, això. Troba preocupant que ‘la gravetat de la conducta imputada […] es vinculi directament al fet que l’oposició sigui multitudinària o generalitzada’. És a dir, que el càstig penal sigui degut al fet que fos molta gent a molts llocs alhora que es manifestés o participés en el referèndum. És un element d’arbitrarietat que permet la definició vaga i imprecisa del tipus penal de la sedició en la legislació espanyola i que l’organització critica. Amnistia Internacional, en resum, diu que veu ‘amb preocupació que la sanció, tant als membres de la societat civil com als qui exercien un càrrec oficial, es basi en el delicte de sedició, vagament definit i interpretat de manera extensiva, que ha derivat en l’actual sentència i podria obrir la porta en el futur a una criminalització més gran dels actes relacionats directament amb l’exercici pacífic dels drets de llibertat d’expressió i de reunió pacífica’.

Fan èmfasi en aquesta amenaça, en la possibilitat, amb el text de la sentència a la mà, que en el futur puguin ser perseguits penalment els milers i milers de ciutadans que van participar en els fets del 20 de setembre i de l’1-O que el Suprem qualifica de tumultuaris. Perquè és estrany, tal com destaca Amnistia, que d’acord amb el delicte de sedició hagin estat condemnats aquells que són considerats els instigadors d’aquest delicte, però no pas aquells que el van dur a terme de manera efectiva, és a dir, els manifestants. Per a aquests, el codi penal preveu penes de quatre a vuit anys de presó. És alhora una incongruència de la sentència i una amenaça, de la qual alerta.

El cas dels dirigents polítics… inclosa Forcadell

L’organització diferencia, això sí, entre Sànchez i Cuixart i la resta de presos polítics. En el cas de les autoritats públiques, no és tan rotunda, tot i que assenyala clarament la vulneració d’un dret fonamental, que és el principi de legalitat. El principi de legalitat estableix que qualsevol conducta ha de ser clarament definida, de manera que sigui previsible d’un punt de vista penal. I això, segons Amnistia, no ha passat en aquest cas. Ho expliquen així: ‘La previsibilitat implica que les persones puguin saber quins actes els faran penalment responsables i quina serà la pena per aquests actes.’ La manca de definició del delicte de sedició a la legislació espanyola ho impedeix –diuen–, i ‘permet la imposició de restriccions indegudes als drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica perquè criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans’.

Tot i aquesta vulneració clara d’un dret fonamental i de la desproporció en la pena de sedició contra els dirigents polítics, no n’exigeix l’alliberament immediat, sinó que demana a la fiscalia espanyola i al Tribunal Constitucional que ho tinguin en compte quan hi arribin els recursos d’empara que presentaran els presoners condemnats. És sorprenent que no diferenciï entre Carme Forcadell, que era presidenta del parlament i no tenia responsabilitats de govern, i els ex-membres de l’executiu. Forcadell no tenia, com a presidenta d’una cambra parlamentària, unes prerrogatives que li van ser vulnerades, com ara la de permetre el debat parlamentari? Segons Amnistia, això no queda clar, des d’un punt de vista normatiu ni de jurisprudència internacional; els fets que li són atribuïts segons l’acusació podien ser constitutius d’algun tipus delictiu, però la condemna per sedició és excessiva. Tracten el cas de Forcadell com els d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn.

Un judici just?

Hi ha uns altres aspectes que poden ser desconcertants. A l’hora de justificar l’argument d’un judici just al Tribunal Suprem, els responsables de l’organització llevaven importància, ahir, a la compareixença que van fer a Barcelona, a abusos del president de la sala, Manuel Marchena, contra la defensa de Jordi Cuixart i la seva estratègia jurídica. Ho consideren un fet aïllat i que no va marcar el to general del tribunal. Segons ells, incidents d’aquesta mena poden ser més o menys habituals, si són esporàdics, en els procediments judicials. Van minimitzar també el fet que el tribunal no permetés de contrastar les declaracions dels testimonis de l’acusació amb els vídeos i documents que els desmentien. Sobre això, Amnistia diu que la sentència ja lleva valor a tots aquests testimonis quan diu que són contradictoris.

Tot amb tot, el valor de l’informe d’Amnistia Internacional sobre la sentència està en les peticions concretes amb què s’adreça directament a l’estat espanyol. La primera, que es revisi d’una manera substancial el tipus penal de sedició al codi penal, ‘per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica ni imposa penes desproporcionades per accions relatives a l’exercici de la llibertat d’expressió i de reunió pacífica’. La segona, l’alliberament immediat de Sànchez i Cuixart, i que es prenguin les mesures pertinents per a anul·lar-ne la condemna per sedició. I la tercera, que la fiscalia del TC o el TC mateix tinguin un respecte pel principi de legalitat, ‘d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans’, quan els arribin els recursos dels presos contra les condemnes per sedició. I si Espanya (com és previsible) no en fa cas? Amnistia respon que és una entitat no tan sols d’anàlisi, sinó també d’acció i combat, i que farà campanya i emprendrà accions de pressió perquè totes aquestes peticions siguin ateses.

Vegeu ací l’informe sencer:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb