A voltes pense que la humanitat en realitat aprèn massa poc de l’experiència passada. Ho dic per l’augment alarmant de l’ús de la tecnologia, aprofitant-se del coronavirus, per a envair la privadesa dels ciutadans i mirar d’instaurar un estat policíac que no tindrà res a envejar al 1984 del visionari George Orwell.

Dic que no n’aprenem perquè cal recordar que l’autoritarisme sempre ha mirat d’aprofitar els ‘moments de xoc’, com molt bé els va definir la periodista i activista canadenca Naomi Klein, per a implantar mesures que en condicions normals serien simplement inacceptables. Mesures que després ja es queden per sempre o que, anant molt bé, costa molt de desfer.

Per això aquests dies creix raonablement la inquietud arran de les notícies –ara com ara molt confuses encara quants als detalls– sobre l’ús d’aplicacions per a vigilar els nostres moviments amb l’excusa de controlar la pandèmia. Per aquest motiu VilaWeb ha demanat a XNet que explique la seua proposta, que intenta conciliar l’interès general amb el dret de privadesa i de llibertat personal, que no haurien de ser restringits.

L’ús de dades privades a gran escala, compilades dels nostres telèfons de manera anònima, descentralitzada i oberta, exigint que no queden solament en mans dels governs i les grans corporacions, pot ser una eina especialment útil en el moment del retorn a una certa normalitat postconfinament. Però preocupa molt la temptació dels governs i dels monstres globals de la tecnologia d’anar més enllà i aprofitar el moment. Perquè ja hi ha massa exemples perillosos d’aquesta mena de pràctiques, justificades pel coronavirus, que no podem passar per alt i que ens haurien de posar en guàrdia com a societat.

Emparant-se en la pandèmia, molts governs del món han optat per fer servir la tecnologia d’una manera clarament intrusiva i agressiva, aprofitant-se de la comprensió que origina la situació d’excepcionalitat. No cal anar a parar a la Xina, la primera gran tecnodictadura de la història. Hong Kong, per exemple, obliga tots els estrangers que hi arriben a fer una quarantena i a portar un dispositiu que els identifica en tot moment i a tot arreu. A Tailàndia quan arribes a l’aeroport és obligat de descarregar-te una aplicació que vigila durant catorze dies tots els moviments que fas i n’informa el govern. Singapur ha creat una aplicació que fins i tot sap, per Bluetooth, si dues persones s’acosten més a prop de dos metres i ho registra. L’ús d’aquesta aplicació és obligatori en establiments sanitaris o dependents del govern, de manera que en qualsevol moment un funcionari pot repassar on has estat i com t’has mogut. És sabut que a l’Iran s’ha implantat una aplicació que en teoria serveix per a controlar la difusió del coronavirus però que en realitat és un arsenal d’espionatge de les persones. I també que Israel ha obert una eina secreta que feia servir el Shin Bet per a operacions policíaques definides com a antiterroristes i que ara controlarà tota la població, en una operació que el New York Times destaca que és ‘sense precedents‘.

Segons l’estudi COVID-19 Digital Rights Tracker, vint estats ja han aprofitat la pandèmia per introduir noves tecnologies de control multitudinari, especialment mitjançant els telèfons; set estats han introduït eines avançades de reconeixement físic, com ara càmeres que reconeixen cares; onze governs han introduït mesures de censura de la informació sobre la pandèmia; i fins i tot en quatre països s’ha tancat parcialment l’accés a internet.

I no parlem de països asiàtics o del Llevant i prou. A la Unió Europea, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Itàlia i Polònia ja fan servir eines per traçar digitalment els moviments dels ciutadans; i Bèlgica i l’estat espanyol han aplicat mesures de vigilància física que inclouen l’ús agressiu de càmeres en espais públics. Per exemple, els drons equipats amb càmeres de la policia espanyola ja han dut alguns mitjans internacionals a comparar Espanya amb la Xina.

L’emergència sanitària ha creat, doncs, un terreny fèrtil per a l’autoritarisme. La saó hi és i molts ciutadans semblen disposats a acceptar allò que siga per lluitar contra la pandèmia. I de resultes d’açò s’accepten acríticament estats d’emergència o les aplicacions parcials del 155. Com  s’accepta i fins i tot s’encoratja la presència dels militars als carrers i es lleva importància a les múltiples agressions policíaques que Kaos en la Red, entre més entitats, ha documentat parlant de pandèmia policíaca. O apareix, fins i tot, aquesta figura inquietant del vigilant des del balcó, disposat a denunciar i encarar-se amb qualsevol que faça una cosa que ell crega que no és correcta.

Tot plegat són símptomes molt perillosos, alarmants, d’un afebliment preocupant pel que fa a la defensa col·lectiva dels drets més elementals de la ciutadania. Afebliment que encara pot tenir conseqüències molts més greus i a més llarg termini si els nostres governs avancen, sense fre i sense control de la societat, en el camí de la tecnodictadura.

 

PS. Ahir VilaWeb va publicar aquest article(que després es va actualitzar amb noves dades) sobre l’empresa catalana Grup Met. Grup Met, establerta al Masnou i dedicada a la logística del sector tèxtil, s’ha reorientat durant la crisi del coronavirus cap a l’exportació i distribució de les proves PCR per a detectar el virus amb proves fabricades a Corea del Sud o Singapur. El diari econòmic Expansión n’havia parlat el primer d’aquest mes i n’havia destacat la reconversió industrial. A partir d’això VilaWeb es va concentrar en la qüestió que ni el govern català ni l’espanyol no s’hi havien posat en contacte. Després de publicar l’article, el nostre diari també va demanar explicacions a la conferència de premsa del govern. El govern va respondre que ignorava si s’hi havia posat en contacte, però immediatament ho féu i s’interessà per una possible adquisició de proves en massa. Tot això s’explica avui en aquesta entrevista que us oferim al propietari de Grup Met, Francesc Maristany, que dóna els detalls del cas i afegeix: ‘Els mitjans de comunicació heu fet la vostra funció social.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.