Autopista C-58 fins a la sortida 50. Peatge de 4,31 euros els dies laborables i 7,84 els festius. Enllaç amb la carretera C-55 que va de Manresa a Solsona. Al quilòmetre 37, una rotonda i una petita carretera plena de llaços grocs i pintades sobre l’asfalt et porta al centre penitenciari dels Lledoners. Com tota bona presó, i aquesta ho és, és al mig del no res. Un no res pertanyent al municipi de Sant Joan de Vilatorrada, comarca del Bages, Catalunya central.

Allà hi tenim, en el dia d’avui, tancats a la presó, set homes plens de raó, com cantava Raimon. Set presoners polítics, set ostatges. A Figueres i a Tarragona, dues dones igualment plenes de raó i igualment segrestades. Coincideix que en una setmana he anat dues vegades als Lledoners a veure Jordi Cuixart. La primera vegada, quan arribem al pàrquing, se sent una veueta tota excitada des de la cadireta del darrere: ‘Papà, papà!’ És el seu fill, que aquell dia fa un any i mig, que sap que aviat podrà veure una estona el seu pare. La seva mare se n’alegra amb ell i mira de calmar-lo. A mi se’m trenca el cor, però miro de recompondre’l com bonament puc.

Controls de seguretat, salutacions als familiars d’altres presos, identificacions, mòbils i qualsevol element metàl·lic, incloses les claus del cotxe, tancat a un armariet. Tot té un aire de rutina i de normalitat, la gent que fa cua per accedir al mòdul 15, que és el de comunicacions, ho deu haver fet un munt de vegades. Jo no. Jo em sorprenc que les portes corredisses siguin de vidre i silencioses i no pas aquelles reixes que fan tant de soroll als films. Els funcionaris que ens acompanyen tampoc no són malcarats, sinó que somriuen i fins i tot amanyaguen les criatures més menudes. El petit Cuixart no entén de cues i es col·loca el primer davant la porta.

El Jordi Cuixart i nosaltres entrem alhora al locutori número 28, el petit cubicle que ens acollirà durant quaranta minuts. És una petita gàbia amb un vidre ben sòlid que ens separa, però quan poses la teva mà contra la seva és gairebé impossible no sentir-ne l’escalfor. El somriure del Jordi no s’apagarà ni un moment i els ulls li brillen quan canta al fill una bonica cançó infantil amb un elefant de protagonista. Mentre Cuixart canta, veig com Joaquim Forn saluda els seus familiars. Una mica més enllà hi ha Jordi Sànchez i Oriol Junqueras.

Cuixart explica que els primers dos mesos van ser durs, però que després va decidir ser feliç, que li podien prendre la llibertat però no la capacitat de viure amb intensitat i fins i tot plaer les activitats i vivències de la presó. I et parla dels ocells que observava llargament a Soto del Real i de la ceràmica que fa ara amb un monitor algerià als Lledoners i t’ensenya orgullós una tassa que acaba de sortir del forn i que duu a la butxaca. Parla d’anar lleuger d’equipatge i fins i tot de sentir-se lliure, per paradoxal que pugui sonar: ‘Jo continuo amb les meves conviccions intactes i dic tot allò que penso, però ara ja no em poden amenaçar ni castigar, perquè ja sóc a la presó.’

El discurs polític de Jordi Cuixart té molta força i ressona potent quan surt de les parets de la presó. Són molts els qui hi connecten i ho comenten. Però el seu discurs moral i ètic ho és tant o més. Després d’un any tancat a la presó, Jordi Cuixart mostra una fortalesa enorme i està preparat per mantenir l’embat amb l’estat espanyol que serà el judici. Fa ioga i meditació, i llegeix molt. Renova els llibres de quinze en quinze, que són els que li caben al prestatge. Va començar amb el pare de la desobediència civil, Henry David Thoreau, que mai havia tingut temps de llegir amb calma, i altres autores com Hannah Arendt. Ara acaba de llegir Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, del pensador holandès Rob Riemen, que l’ha impressionat. ‘I aquest vespre em permetré el luxe de llegir Sèneca una hora, a veure qui de vosaltres té temps de fer-ho allà a fora!’, exclama sorneguer.

La gestió del temps és tot un art dins de la presó. ‘Saps què passa? Que sense mòbil tens temps de fer moltes coses’, diu. I reconeix que un any després encara es palpa de tant en tant la butxaca dels pantalons cercant-lo en un gest automàtic. ‘Quan surti, crec que no voldré saber res de Twitters ni de mòbils’. Això m’ho diu el segon dia, quan no hi ha la Txell ni el nen. Aleshores, abaixant una mica la veu, em demana: ‘Tu tens el mòbil de la Txell, oi? Envia-li un missatge i digues-li que l’estimo, si us plau.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb