En van dir Declaració Valencianista i es va publicar ara fa cent anys, el 14 de novembre de 1918, a La Correspondencia de Valencia. A primera plana. Tot un esdeveniment. Un manifest impulsat per la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga i la Joventut Valencianista i on es resumien en vuit punts les reivindicacions essencials del moment, des de la constitució d’un estat valencià, compatible amb una federació ibèrica i mancomunable amb més estats de la federació, fins a la cooficialitat del català i l’espanyol o la separació de la hisenda. El dia 16 de novembre arribava més al sud, a La Región, i, el 18, al Diario de Alicante. Després, vuit prohoms del valencianisme de l’època (Ignasi Villalonga, Maximilià Thous, Eduard Martínez Ferrando, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Sabater, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis i Lluís Cebrian) s’encarregaren de comentar i ampliar cadascun dels vuit punts, en vuit articles que es van publicar entre el 16 de novembre i el 7 de desembre. Aquell manifest, amb les seves vuit bases de consens, es considera clau per a la història del nacionalisme al País Valencià.

No naixia en el buit: l’any 1914 hi havia hagut l’Acte d’Afirmació Valencianista al teatre Eslava de València, amb el qual la Joventut Valencianista culminava una campanya per a reclamar autonomia política, ensenyament gratuït i en català i servei militar voluntari. Ja s’havia intentat també d’imitar el Principat de Catalunya amb la constitució d’una Mancomunitat que no va arribar a arrelar. L’any 1907 s’havia fet també la primera Assemblea Regionalista Valenciana per promoure la Solidaritat Valenciana, a imatge de la Solidaritat Catalana que havia arrasat a les eleccions provincials i regionals d’aquell mateix any (els atacs furibunds dels republicans blasquistes des del diari El Pueblo, i dels conservadors, des de Las Provincias, van minar-ne, però, les possibilitats de reeixir). I, encara abans, l’any 1902, el metge Faustí Barberà havia pronunciat un famós discurs a Lo Rat Penat, ‘De regionalisme i valenticultura’, que qüestionava l’apoliticisme de l’entitat i reivindicava l’autogovern valencià. Del daltabaix que va causar aquell discurs, en va néixer, l’any 1904, València Nova i, alhora, el valencianisme polític del segle XX. Per tancar el cercle introductori, podem dir que de València Nova en va sorgir, l’any 1908, Joventut Valencianista, una de les entitats impulsores de la Declaració.

Ara, cent anys després, l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc ha tornat a posar sobre la taula aquell manifest. Per, expliquen, atorgar-li el valor que va tenir en aquell moment i per actualitzar-ne el missatge. Aviat presentaran la Nova Declaració Valencianista. En parlem amb Amadeu Mezquida (València, 1986), politòleg i membre del Consell Nacional de l’ACV Tirant lo Blanc.

Quin significat va tenir la Declaració Valencianista del 1918?
—Va ser el tret de sortida d’un valencianisme polític més reflexiu. Ja tenia una base teòrica i la plasmà en una declaració que pretenia ser la presentació pública del moviment valencianista: quins objectius tenia, quines característiques i quin projecte per a la societat valenciana del moment. Òbviament, tenia precedents: es considera que la carta de naturalesa del valencianisme polític la dóna Faustí Barberà amb el seu discurs ‘De regionalisme i valenticultura’, però diguem que si hi haguera d’haver un segon moment en importància, en eixa fase originària, seria precisament la Declaració Valencianista.

A més de fer-se públic el manifest, després el van seguir vuit articles-glossa per a desenvolupar-lo punt per punt: això mostra voluntat i planificació.
—No va ser el primer gran acte ni manifestació del valencianisme polític, però aquells valencianistes primigenis que van impulsar el projecte ho entenien com una mena de carta de presentació del valencianisme polític: passar de la part reflexiva a la part d’acció i divulgació d’un projecte que entre tots havien convingut com a comú.

És el trànsit de la Renaixença literària a l’expressió política, un procés que també es vivia a Catalunya.
—Sí, és un poc la culminació del procés de la Renaixença, passant d’un valencianisme estrictament cultural i vinculat a la recuperació de la llengua i a eixe romanticisme europeu de final del segle XIX, a un projecte polític més realista i més concret. És la culminació d’un procés de reflexió col·lectiva en el qual s’estableixen les bases del que es pretenia que fóra el valencianisme a partir d’eixe moment.

La proposta política, aquest estat valencià dins la república federal ibèrica, mancomunable, a més, ‘amb altres estats de la federació’, els pot semblar, avui, a alguns, una fórmula agosarada…
—Sí, és una declaració que defensa un valencianisme dialèctic amb la construcció d’Espanya, per dir-ho així. De fet, proposa un model federal. I centra les línies de treball en diversos temes: parla del model econòmic industrial que es vol per al país, parla òbviament d’identitat en els termes etnolingüístics del moment (fa esment, per exemple, a la ‘raça’ valenciana, una cosa molt superada avui)…

Actualment suposo que en diríem les característiques pròpies del poble valencià o alguna cosa per l’estil.
—Correcte. I després, pel que fa a la llengua, com que el valencià no comptava amb gens de reconeixement oficial, proposa una cooficialitat amb el castellà. Finalment, quant a la construcció estatal, formula un model federal on el País Valencià tinguera autogovern.

Fins a quin punt és també un reflex del que succeïa a Catalunya? En molts aspectes s’avançava paral·lelament i amb interseccions: fins i tot hi havia hagut un intent de crear una mancomunitat valenciana, a imatge de la Mancomunitat de Prat de la Riba. Penseu que va ser estímul el camí que se seguia al nord?
—Crec que ja de bon començament hi ha una mena de diàleg continu entre Catalunya i el País Valencià, un estira-i-arronsa. Diguem que el País Valencià sempre ha viscut en eixa tensió, respecte a quina és o ha de ser la seua relació amb Catalunya, i això, òbviament, el valencianisme polític ho ha tingut sempre molt present. Cal destacar que en aquell moment convivien diverses maneres d’entendre quina havia de ser eixa relació. Però solia passar que hi havia un camí paral·lel. En algunes coses era un model més autocentrat al País Valencià, però sempre es tenia com a referència allò que passava i s’anava gestant a Catalunya. La Renaixença catalana va tenir molta més força i empenta que no la valenciana, i era un model de referència.

Ara al Tirant celebreu el centenari de la Declaració i no ho feu tan sols amb esperit commemoratiu…
—Ja celebràrem el norantè aniversari, també. I començàrem un poc el que fem ara: mirar de renovar aquelles bases i fer un projecte per al futur. En això hi ha diverses visions, i em sembla molt interessant. Perquè hi ha gent que sempre en vol més, i està molt bé perquè t’impulsa a anar cap endavant. Però si provem de mirar-ho des de fora, veurem on era o què significava el valencianisme polític fa deu anys i què significa avui. És innegable que hi ha hagut una evolució. Després podem entrar a analitzar a quin ritme va eixa evolució, si ens agradaria que anara més de pressa o si cal que vaja més lent, si pensem que complim els objectius de manera completa o al final sempre ens toca fer cessions. Bé, jo crec que hi ha un poc de tot, però és innegable que hi ha evolució.

I el balanç d’aquests cent anys, amb dues dictadures al mig?
—Hi ha un moment determinant, que és la guerra civil i els quaranta anys de dictadura: això parteix en dues meitats un recorregut que hauria d’haver estat normal. Per tant, sempre parlem del valencianisme de pre-guerra i del que s’enceta a partir dels anys seixanta, amb les reflexions de Joan Fuster i més intel·lectuals, i que és un poc el germen del valencianisme que tenim avui. La Declaració va tenir impacte, sobretot, en el valencianisme de pre-guerra, que va assolir cotes de poder bastant importants, com per exemple a l’Ajuntament de València, i va tenir una força social bastant considerable que moltes vegades, des de l’òptica actual, s’ignora o no s’hi dóna prou importància.

Reivindiqueu la continuïtat?
—Crec que hi ha un intent de continuïtat. Al final, la gent que avui dia es reivindica com a valencianista, la gran majoria sí que es reconeixen hereus d’aquell valencianisme primigeni. Però també és cert que, naturalment, en un segle han canviat moltíssimes coses i les propostes són molt diferents. De fet, el valencianisme que es proposa en aquell moment és fruit, precisament, del moment, de tipus etnolingüístic, centrat en qüestions com ara la cultura, la llengua, la història comuna, el llinatge… i avui dia el valencianisme té una perspectiva molt més cívico-política, si ho podem dir així.

La Nova Declaració Valencianista que presentareu ha passat de les vuit bases de fa cent anys als dotze apartats.
—Hem agafat com a punt de partida aquells vuit apartats i hem intentat de fer-ne una adaptació al moment actual. Fent-ho, ens hem adonat també que els temes que són d’interès avui són molt més amplis. I en aquest sentit crec que podem estar satisfets perquè el valencianisme ha evolucionat: ara té un discurs més complet i més global. Avui dia té posició pròpia en molts més temes i en molt més àmbits que no aleshores. Ha aconseguit ser allò que fa cent anys es proposaren: una mena de prisma a través del qual mirar qualsevol aspecte de la societat. No únicament la valenciana, sinó també l’estatal o la internacional. I trobe que això és molt positiu. Ara s’aborden qüestions com la igualtat de gènere, els drets dels col·lectius minoritzats, el medi lligat també a la vertebració territorial, la cohesió social, el fenomen de les migracions…

Voleu mostrar justament el valencianisme com a eix central de la política al País Valencià.
—Qui té un millor projecte per al País Valencià és el valencianisme polític. Ens trobem en un moment històric en què sols hi ha dues opcions possibles de País Valencià: o un País Valencià que siga la perifèria de la perifèria d’Europa, amb una economia centrada en el turisme i la població condemnada a emigrar o treballar servint copes en un bar per a turistes, o un País Valencià amb un autogovern fort, amb un sistema productiu diversificat, amb una economia sanejada i amb un pes geopolític i estratègic específic. Hem de valorar el fet que el valencianisme polític ha estat capaç d’agafar els seus elements (la caiguda del sistema financer valencià, el corredor mediterrani, el finançament autonòmic, el model lingüístic al sistema educatiu, la vertebració territorial mitjançant les infraestructures…) i convertir-los en aspectes centrals de l’agenda política. I això ha estat a mesura que partits valencianistes han anat agafant pes en la política valenciana.

Partits i més, no?
—Sí, òbviament. Com que faig política sempre tire per ací [riu]. És clar que és una cosa molt més àmplia i no únicament d’un partit polític. Moltes vegades gent del món de la cultura ha dit que sempre hi ha hagut un País Valencià viu, però amagat o desarticulat. Arran de la situació de crisi total que hem tingut, de caiguda de model econòmic, de model polític i de valors, eixe País Valencià que també existia s’ha sentit com en un moment històric de responsabilitat. Perquè els únics que tenim una alternativa som nosaltres. I, per tant, no podem permetre’ns el luxe de continuar sense comptar en aquesta societat.

Per a fer l’estructura de la Nova Declaració Valencianista, us heu adreçat a diverses entitats, des de la Plataforma per la Sobirania Alimentària a Acció Cultural del País Valencià.
—El valencianisme polític, segurament també pel context i les circumstàncies que li ha tocat de viure, és un moviment amb certa tendència a l’endogàmia. I això, molta gent intentem trencar-ho des de fa temps. Ara fem un pas més en eixa direcció: d’entendre que la pluralitat sempre és positiva i que sempre suma. Que obrir-se a entitats que fins i tot no tenen un tarannà valencianista, o no saben que tenen un tarannà valencianista, o no hi donen la importància que hi donem nosaltres, enriqueix el moviment. És també una manera d’impregnar més entitats amb la nostra sensibilitat i d’anar ampliant l’espectre i sumant forces.

El text del 1918 tenia un programa molt concret per a la definició política del País Valencià. La proposta del 2018 apunta a una modernització més general de l’ideari valencianista…
—A mesura que el valencianisme s’ha anat fent gran, els seus àmbits d’interès i de reflexió i de proposta han estat més amplis. En aquell moment, probablement, i també fa quinze anys o vint, hi havia qüestions en què el valencianisme pràcticament no entrava, i eren qüestions que preocupaven la societat. És una crítica que se’ns ha fet molt, que érem els de la cultura, diguem-ne, però que hi havia molts més aspectes que ens quedaven lluny. I això crec que hem aconseguit de redreçar-ho.

Sense deixar els altres aspectes, no?
—No: es continua parlant del dret de decidir del poble valencià, del dret d’autogovernar-se, del dret d’autogestionar-se, de quina és la dialèctica que hi ha d’haver amb l’estat, de la importància de la llengua, de la vertebració del país. Aquesta declaració té aspiracions de llarg termini. I intentem que siga com més àmplia millor.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb