Amadeu Carbó: “La millor festa major del país sempre és la teva”

Un any més, la Festa Major de Gràcia, que acaba de començar, va acompanyada de polèmica. Un grup de veïns es queixa del soroll de la festa i uns altres la reivindiquen. Però les festes de Gràcia no són una excepció d’aquest conflicte veïnal. Arreu del país, hi ha qui avantposa els drets individuals als col·lectius com a societat.

El folclorista i escriptor Amadeu Carbó reflexiona sobre aquest conflicte i sobre els desafiaments que afronten avui les festes majors: la massificació, el turisme, el dret de descansar i la transformació de l’espai públic. Carbó reivindica la festa major com un patrimoni viu i com una de les expressions més potents de la comunitat.

—Aquest cap de setmana és clau per a la cultura popular dels Països Catalans. El 15 i 16 d’agost són els dies de l’any que més festes hi ha arreu?
—Són un dels punts calents. Al voltant del 15 i el 16 és quan es concentren més festes majors d’estiu. Com a l’hivern, la setmana de Sant Antoni. Per això hem de buscar-ne el motiu en les pràctiques de treball. És a dir, el dia 15, les zones que cultiven cereals ja tenen el blat segat i lligat, o les tasques de verema encara no han començat, estan esperant. És a dir, són uns punts idonis per a celebrar la festa, de baixa intensitat de treball en l’àmbit agrari. Hi ha qui ho discuteix, però això és així. No posaríem pas una festa en un moment de collita.

—Jo pensava que tenia un significat religiós, per la Mare de Déu…
—S’aprofiten les dates i posem aquestes festes aquí. És veritat que Catalunya i els Països Catalans són països molt marians. La quantitat d’advocacions marianes que tenim al Principat, a tots els Països Catalans, és enorme. Només cal veure les ermites, a qui van dedicades. Majoritàriament, hi ha un component marià molt important també.

—Cada vegada és més habitual que la cultura popular es trobi obstacles per a celebrar la seva festa. Aquests dies ho hem vist a Gràcia, on alguns veïns han organitzat una plataforma per a reclamar que no es redueixi la festa a les nits. Als mitjans, hem parlat molt de la festa major de Gràcia, però no és un fenomen únic d’aquesta festa, no?
—És un fenomen que va començar ara fa uns deu anys. No passa a Gràcia o a Barcelona i prou, sinó que hi ha més poblacions que el viuen d’alguna manera, amb diferents mirades, intensitats i motius. S’ha encetat el meló de què és i quin ús fem de l’espai públic. No es tracta tan sols de les festes majors. De fet, segurament les festes majors són uns indicadors de tot això que passa. Però això afecta tot allò que va lligat a l’ús de l’espai públic: quins usos en fem i quins usos són legítims. També va molt lligat a això que ara en diuen el dret de descans. És un tema molt delicat perquè, d’alguna manera, xoquen els drets individuals, de la ciutadania, com ara el dret de descans o de circular lliurement sense obstacles, amb els costums comunitaris. Fa trenta anys ningú no ho qüestionava.

—Per què?
—Perquè les comunitats, les societats, no eren tan canviants com ara. Ara tenim diverses procedències, motxilles culturals i maneres de veure el fenomen festiu. Això crea diversitat d’opinions i maneres diferents de veure-ho. Però, així i tot, focalitzar-ho en les festes majors és un mal negoci. Si permetem que les festes majors siguin vulnerables a aquest argument, perdrem una bona part del patrimoni cultural que hem construït entre tots i que ens ha costat molt. Ens ha costat molt acabar creant unes festes majors democràtiques, des de la perspectiva participativa. Veníem d’uns anys molt fotuts. A l’època franquista, les festes majors, almenys a Barcelona, eren molt fotudes.

—L’individualisme ha guanyat terreny en aquesta societat d’alguna manera? Pensem més en el jo que en el col·lectiu?
—Sí, és una societat que cada vegada és més individualista, que cada vegada cadascú viu per a ell mateix. No necessitem, entre cometes, l’acompanyament de la comunitat per a viure, sinó que anem fent com animals solitaris i podem anar sobrevivint. I això fa que tot aquest aspecte més comunitari se’n ressenti molt. Una festa major antigament era un lloc de consum i de socialització. Era un lloc de consum musical. La gent no tenia l’accés a les plataformes que tenim ara, però tampoc no tenia accés a una excessiva discografia, tret que tingués molts calés. I esperaves les festes majors per anar als balls, per anar als concerts, perquè era aquest espai cultural que et permetia una manera de consumir cultura en directe. Això actualment no et cal. Jo ara agafo uns auriculars, m’aïllo de tothom i consumeixo culturalment el que em dóna la gana.

—I trio jo, a més.
—Exacte. Per això aquesta polèmica de les festes majors, al final, és un indicador d’alguna cosa més que passa. Com és el camp de les campanes. La gent rebutja un univers sonor que hem tingut sempre, que hauríem de considerar patrimonial, perquè forma part del patrimoni sonor de casa nostra, i el denunciem. És veritat que els usos han canviat. És veritat que ara no necessito una campana per a saber quina hora és, perquè ja tinc rellotge o el mòbil que m’ho indiquen. Però per què ens hem de treure de sobre tot un patrimoni sonor que ha identificat la ciutat durant segles? Això mateix ho podem aplicar a les festes majors. Hem de defensar les festes majors, com s’ha fet amb les campanes, com a elements patrimonials. Per concepte, les festes majors haurien de ser declarades elements patrimonials d’interès nacional, totes. Totes haurien de quedar protegides. N’hi haurà que tindran una distinció més, perquè tenen elements més històrics, o són mantinguts, etcètera. Però el concepte de festa major hauria de ser declarat patrimoni. A ningú no li passa pel cap d’agafar un retaule del segle XV –parlo actualment, eh?–  i, com que la gent ja no va a les esglésies o ja no hi va tan majoritàriament, calar-hi foc. A ningú no li passa pel cap cremar un element patrimonial. I, és clar, les festes majors són una part essencial del patrimoni intangible, del patrimoni immaterial. I això ho hem d’entendre així, perquè és l’única manifestació cultural que realment pot ser transversal a tots els ciutadans. Siguin de la procedència que siguin, portin el bagatge cultural que portin, tant si fa vint generacions que són aquí com si fa un dia. La festa major, per definició, ha de ser cohesionadora, acollidora. Té tots els elements per a ser defensada com un element patrimonial intangible.

—De fet, la festa major és l’arrelament a la comunitat. Sense comunitat no hi ha festa major.
—A mi m’agrada definir-la com la màxima expressió de socialització de la comunitat. No hi ha res més gran que una festa major, encara que sigui la festa major més petita del món. És el moment de treva. No és ben bé així, perquè les festes majors també posen en relleu el moment social que vivim, les incomoditats… Les festes alternatives en són una mostra. “Nosaltres som una festa alternativa perquè la festa oficial no ens agrada.” Tot forma part d’aquest joc. La festa major és un gran pacte social, on tothom té lloc o hi hauria de tenir lloc. L’altra cosa és que després hi hagi qui no vulgui pertànyer a aquest patrimoni que és la festa major, però hi és convidat. Jo, de festes majors excloents, no en conec: tothom hi és convidat. Ara, sí que és veritat que vivim en una societat que canvia a una velocitat extrema i que de vegades no tenim temps de constatar aquest canvi en la festa major. Per exemple, en un moment de pregó, a la plaça hi hauria d’haver tots els colors de pell que tenim a la societat que vivim. I actualment, per exemple a Barcelona, no passa. Però s’hi treballa. Tothom n’és molt conscient.

—Abans, quan parlàvem del descans, em venia la imatge de la cordà de Paterna, on al final han tancat un carrer. L’han blindat, i llavors la festa no molesta fora. Creieu que podem anar cap a aquest model? Encerclar la festa?
—Aquí és on hi ha el problema. Si una expressió que ha estat sempre d’exterior, de carrer, oberta a tothom la tanquem, probablement acabarà morint. Estarà fora del seu espai natural. Les festes sempre es corresponen a dos eixos. Per una banda, un espai simbòlic. La festa sempre succeeix en un espai simbòlic: digues-ne la plaça, carrer, platja… I un altre eix, que és el temps. És a dir, es repeteix cíclicament. Una festa major necessita aquests dos components: l’espai simbòlic i el temps. Tu t’imagines que a qualsevol festa major, diguessin: “La festa molesta la Riera, la farem al polígon industrial, que allà no molestem ningú.” L’espaciografia no funciona. Per tant, necessitem aquell espai simbòlic. Si ho traslladem, si ho modifiquem de determinades maneres, condemnem la celebració.

—Potser som molt negatius, però la cultura popular i les festes majors viuen un bon moment?
—Som en un moment pletòric. Jo fins i tot diria que el gran problema que tenim ara per resoldre és la massificació. La festa també s’ha convertit, per als qui són de fora d’aquell poble, en un element de consum, de consum cultural o de consum d’oci. Però la festa no és això, és una altra cosa. La massificació és el gran desafiament de sostenibilitat que té la festa. Perquè la festa sempre té desafiaments, sempre. I els desafiaments de la festa sempre són els de la societat en general. Perquè la festa n’és una conseqüència. Ara, per exemple, hi ha una qüestió de gènere. Treballem el gènere de la festa. Per què? Perquè és un fet que va canviant a la societat. Ara tenim un debat obert amb les festes amb animals, perquè hi ha un debat obert sobre el paper dels animals dins la societat. En el fons, tenim marcats els mateixos debats i desafiaments que la societat, perquè en som la conseqüència.

—El turisme també és un debat de la societat, que s’ha traslladat a la festa.
—No oblidem que la festa també aporta calerons, als comerços o a la restauració. La festa també és un motor econòmic. Però, és clar, el problema és com gestionem aquest fenomen que es diu turisme. A l’hora de celebrar la festa, els turistes són molt molestos, però alhora aquest turisme és el que ens deixarà aquest pessic de calerons.

—Ja, però molt sovint aquests turistes no tenen el codi de la festa. Per exemple, al meu poble, Bétera, tots sabem que el confeti de terra no es tira a la gent. Als turistes els encanta fer això...
—Aquí hi ha un dels grans temes: el codi festiu. Però no tan sols per al turisme, sinó per a nosaltres mateixos, que a vegades ens movem pel món festiu. Per exemple, jo conec molt bé els codis festius de la meva ciutat, que és Barcelona. Però me’n vaig a una altra festa major i seré un espectador. I probablement necessitaré els veïns d’allà que m’ajudin a entendre el codi. Per exemple: per què aquell animal que surt fa tres voltes a una creu de terme, i no dues o quatre? En canvi, ells ho tenen molt interioritzat i coneixen la festa. Al final, parlem d’una cosa molt intangible, molt immaterial, però que és molt potent alhora. A més, entra dins de l’univers simbòlic. I els universos simbòlics són molt complexos i són molt difícils d’interpretar. És molt difícil d’interpretar per als qui no coneixen el codi, però els qui són dins l’univers festiu ho fan amb una facilitat enorme. Encara que de vegades es faci difícil d’explicar.

—Però a la vegada et sents orgullós i t’agrada explicar-ho, no?
—Sí, però posar paraules i raó a allò que és intangible i que moltes vegades surt de l’emoció. A veure, els gegants són fàcils d’explicar, però és difícil d’explicar què sento quan veig ballar els gegants de la ciutat a la plaça de Sant Jaume per la Mercè. Aquest component emocional, que és individual i cadascú té el seu… És a dir, hi ha tantes festes com persones, en el fons, i aquesta és la màgia: que, amb un denominador comú, tots celebrem i tots ens emocionem. Al final, la festa té dos components molt importants. Un és l’emoció, si a mi m’emociona o no: les festes t’han d’emocionar. La teva festa t’ha d’emocionar. Perquè, si no t’emociona, vol dir que no et diu res. I aquesta emoció és causada per una cosa que és encara més important, que és l’altra pota: el vincle. Jo, per exemple, vaig a la festa del barri del Gràcia, que és el meu barri, i hi sento un vincle. I sento un vincle amb allò que passa. I ho reconec i ho interpreto. I aquest vincle fa que m’emocioni quan passen determinades coses. Vincle, emoció, pertinença… tot ve d’aquí. Jo sempre dic que la millor festa major del país és la teva. És la de cadascú. I això pot ser un Sant Fèlix, que té tots els títols i totes les distincions hagudes i per haver, o pot ser la del meu barri, del Guinardó, que som uns veïns que ens trobem al parc del Guinardó al maig per celebrar-nos i reconèixer-nos a nosaltres com a veïns, i no tenim cap element. Però allà jo m’hi sento vinculat i m’emociona.

—Les festes majors també van evolucionant. Per exemple, molts pobles han recuperat danses…
—A mi m’agrada parlar, més que de recuperacions, de reinvencions, perquè la connotació és diferent. Nosaltres sabem, per exemple, que a tal poble hi ha hagut tal dansa que es va deixar de ballar a començament del segle XIX. A tot estirar, amb molta sort, en tens la tonada. Pel tipus de ball, pots saber quins punts has fet i tot això, però en realitat reinventem, que és la gràcia. Perquè si només ens dediquéssim a recuperar amb un criteri historicista, acabaríem, d’alguna manera, reproduint peces de museu. I això no. Aquí parlem de coses vives. La paraula “reinventar” –o “inventar”– m’agrada molt. Les festes les inventem, encara que aquestes invencions tinguin un referent en el passat. Però també podem inventar de zero. Podem inventar festes de bell nou. De fet, el calendari festiu al país és ple de manifestacions festives de bell nou. Mira, jo ara sóc a Osona, em ve al cap el Serpent de Manlleu, que ara fa vint anys. És una festa, és un espectacle, perquè això també és una tendència molt del segle XXI: una festa espectacle, amb participació dels veïns. La festa està en constant evolució. En el cas de casa meva, de Barcelona, constantment inventem coses. El correfoc és de l’any 80. Semblen molts anys, però no ho són. I de seguida es pensa que això s’ha fet sempre. Jo vaig veure el primer correfoc infantil, i els meus fills es pensen que hi ha estat sempre perquè de ben petits hi han anat. I això també té la seva conya, perquè el concepte de tradició és molt més volàtil aquí. Ells consideren que és tradició una cosa que fa quatre dies que es fa i ja ho considerem com si es perdés en la nit dels temps.