Àlvar Valls: ‘Verdaguer era un rebel’

  • Entrevista a l'autor, que acaba de publicar 'Entre l'Infern i la Glòria' (Edcions de 1984), biografia novel·lada de Verdaguer de 1.000 pàgines.

VilaWeb
Àlvar Valls, dijous al centre de Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)
Andreu Barnils Albert Salamé
06.03.2020 - 21:50
Actualització: 09.03.2020 - 11:44

Fa quinze anys que Àlvar Valls (1947) dedica entre quatre i cinc hores diàries a documentar-se sobre el poeta Jacint Verdaguer (1845-1902). Això són més de 5.475 dies en què ho ha remenat gairebé tot: no solament l’obra de qui és considerat fundador de la literatura catalana moderna, sinó els actes on anava dia a dia, què en deia d’ell la premsa de l’època, les més de 1.000 cartes que se’n conserven. El seu projecte és acabar-ne publicant una trilogia: una cronologia dia a dia, una bibliografia amb les més de 5.000 entrades que té recollides i la monumental biografia novel·lada que acaba de publicar. Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984) són més de 1.000 pàgines que expliquen la vida del gran poeta però que també serveix per a il·lustrar el convuls segle XIX. Ho fa a partir de 64 episodis de la vida de Verdaguer, que combina amb els setze dies finals. VilaWeb va entrevistar l’intens i prolífic Àlvar Valls (corrector, periodista, exiliat a Andorra molts anys per haver estat membre d’Epoca i autor de 17 llibres, d’infantils a Memòries) al centre de Barcelona. Vam parlar de l’obra, però també de la seva labor i dedicació a Verdaguer, ingents. L’entrevista es va convertir en una conversa conjunta amb la seva parella, Roser Carol, documentarista de Verdaguer com ell, i Ton Barnils, col·leccionista de Verdaguer i coneixedor com Àlvar Valls de la vida i obra del gran poeta català. Aquesta entrevista també és seva.

D’on us ve la dèria amb Verdaguer?
—Jo vaig tenir un llegat. Una ‘deixa’, ja que parlem d’Andorra. Tenia un amic, Carles Tomàs i Casals, maçó, que als anys cinquanta comprava tots els llibres que es publicaven en català. Tots. Tenia una bona posició econòmica i no li venia d’aquí. Fins que la casa li queia a sobre de tants llibres. I abans de morir en va anar regalant. A mi em va donar els que tenia de Verdaguer. Gràcies a això ara en dec tenir uns 200 sobre Verdaguer. M’ho va donar perquè sabia que jo tenia el virus Verdaguer inoculat per Teresa Clota, amiga de fa cinquanta anys, i verdagueriana. A mi em costava molt, de llegir Verdaguer. Potser per la sotana, que per un agnòstic com jo, tirava enrere. Però ella m’hi va insistir: ‘Mira’t Lliris i Cants Místics. Sum Vermis. I me’n vaig anar imbuint. És com diu Espriu: Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible de no apassionar-s’hi. Ho he confirmat. Vaig aleshores aprofundir en la seva obra. Sencera.

Quantes hores dediqueu a Verdaguer cada dia?
—Quatre o cinc hores diàries de mitjana, de ja fa quinze anys. Aquest llibre he trigat tres anys a escriure’l. I els quinze anys que et deia de documentació. A la novel·la, per exemple, surten centenars de personatges. Doncs tots els que hi surten amb noms i cognoms són reals i documentats.

El gran tret de la psicologia del vostre biografiat Verdaguer, quin seria?
—Era un rebel. Sota la capa de mossèn, d’ànima en pena, no li anava bé res. Això es veu molt a les cartes. No era un rebel en el sentit progressista, d’esquerres. No. Però era d’una personalitat forta. Era un home rude, que escrivia divinament. Venia de pagès. El contrasto amb la seva germana Francisca. Perquè ell és rude, però tanmateix ha passat pel seminari. I ella no. I com diu Ton Barnils, aquí present, i ho faig meu, Verdaguer era molt capaç de veure què esperaven els altres d’ell. I actuar-hi conforme. I fer-ho de manera excel·lent. Perquè hi ha set o vuit Verdaguers. Hi ha el bon salvatge, quan es presenta amb la barretina de pagès català i s’emporta el primer premi dels Jocs Florals parlant del Corpus de Sang i els Segadors en plena Renaixença. Hi ha el poeta àulic del poderós, l’home del Marquès de Comillas, que escriu L’Atlàntida, el gran poema d’aquesta mentalitat. També és el poeta dels excursionistes, de la muntanya, el Canigó i el catalanisme. O el poeta del fanatisme religiós, dels endimoniats i els espiritistes. I arriba l’últim Verdaguer, el poeta dels modernistes. La seva gran virtut és veure què espera l’altre d’ell i escenificar el paper fins al punt de ser consumit.

Per què el poder se’l fa seu, Verdaguer? El Marquès de Comillas o la cúpula eclesial, què hi guanyen de tenir-lo de capellà?
—Els interessava d’aconseguir un poeta destacat. Ja havia publicat els Idil·lis i Cants Místics. Havia estat premiat als Jocs Florals. Tenia un nom. Quan va tenir l’anèmia cerebral els metges el van fer anar al mar, va trobar la plaça de capellà del vaixell del Marquès de Comillas i fa nou viatges en dos anys cap a les Amèriques. Allà coneix el Marquès de Comillas.

Quantes cartes us heu llegit d’ell?
—Pràcticament totes. L’epistolari té 11 volums, 1.200 cartes. Aquestes, totes. I de la resta, me’n falten poques. Aquest llibre que he escrit equival a una biografia. Però m’agradaria que per sobre de tot sigui una novel·la.

Parleu-me de com heu estructurat les mil pàgines.
—El llibre conté prosa, poesia, i teatre. Alterno els setze dies finals de la seva vida, amb seixanta-quatre escenes vitals, d’unes deu planes cadascuna. L’he muntat com una simfonia, amb l’allegro, l’andante, l’adagio i tota la resta. I també amb dos intermezzos. Una obreta de teatre, el primer cant del Canigó i una peça del guinyol.

Com explicaríeu Verdaguer a un lector jove d’ara?
—Verdaguer era el Victor Hugo català. Si Catalunya hagués estat un estat, hauria tingut la categoria de Victor Hugo: universal. Mistral, Menéndez Pelayo, els crítics i la premsa de París en parlaven. Les escoles de periodisme solen dir que el naixement del periodisme modern és el J’accuse…! d’Émile Zola. Doncs quatre anys abans Verdaguer va escriure En defensa pròpia. L’ús del periodisme de denúncia ja el fa ell abans. Són uns escrits amb una mala llet impressionant contra tots els qui l’atacaven. El regionalisme, la cúpula eclesial, els predecessors de la Lliga, van començar a inventar-se coses per fer-lo caure. I s’hi va tornar. Verdaguer és l’escriptor més important del segle XIX, i un dels més importants de tots els temps. I s’ha de conèixer. Jo en promoc el coneixement.

Quina dificultat heu tingut en escriure el llibre?
—Sobre Verdaguer hi ha molta documentació. Moltíssima. He fet una biografia  novel·lada de Verdaguer de mil pàgines i m’he quedat curt. En podia tenir 2.000.

Moltes d’aquestes seixanta-quatre escenes vitals que narreu, porten per títol un vers. Per exemple, ‘Rosa d’Abril, Morena de la Serra’.
—Explico el mil·lenari de Montserrat, en què va intervenir.

Tu Marcellus eris.
—Frederic Mistral, el Nobel, va acabar definint Verdaguer amb aquestes paraules de l’Eneida, Tu Marcellus eris (‘Tu seràs Marcel, l’elegit’). I la va encertar. Parlo de la visita de Mistral a Barcelona i la seva trobada i relació amb Verdaguer.

‘Un dia del meu pare’.
—Hi narro la mort del pare, a la qual no arriba a temps. És a Santander, demana permís a la naviliera de can Comillas, però arriba tard a Vic. Son pare era pagès i picapedrer. Però per ell la figura important és la mare. No el pare. Ell es va fer capellà per la mare.

[Ton Barnils]: Hi ha un Verdaguer de què es parla molt poc, però hi és. El del carlisme. Hi és, en aquest llibre?
—Verdaguer va compondre un himne carlí en català. I l’hi poso, sí. Hi tinc un capítol dedicat. Ell va anar a Vinyoles d’Orís, on hi ha un rector de morro fort, en Galceran, que es va alçar en armes. Allà Verdaguer acaba sol i es relaciona amb els carlins.

Com heu convençut un editor d’editar un llibre de mil pàgines?
—Hi havia qui em deia que l’obra s’havia d’escurçar d’un 25%. Jo els responia que feia molts anys tenia un 4L i que els tres fills hi cabien embotits. No se’m va ocórrer mai de tallar-los les cames o els braços. Però Cots, en canvi, ho ha respectat, sí. I em dóna confiança que ho hagi fet. Ell va tenir el llibre quatre mesos. Silenci. ‘Si no em diu res –pensava– és que no ho descarta. Per tant, callem.’ I al setembre m’envia un correu: ‘Si encara t’interessa que te’l publiquem, la novel·la arribarà a les llibreries el 5 de març de 2020.’ I jo li vaig respondre ‘i a quina hora?’. [Riu.] ‘Quina previsió’, vaig pensar. Doncs mira, avui, cinc de març ha arribat a les llibreries. No te’n sabria dir l’hora.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any