L’altra llibertat dels presoners

De primer et posen en un pedestal que no havies demanat. Et consideren molt més important i poderós que no havies pretès mai, ni havies demostrat que ho fossis. I al cap d’un quant temps, un cop t’han col·locat allà dalt de tot, et vénen a dir qui sap què, que si t’aprofites del càrrec, que si et penses que ets tan important, que tot ho fas malament. El pas per la política també serveix per a veure les curioses reaccions de la gent quan et converteixes en una figura pública. No és veritat que el poder tan sols canviï l’actitud dels votats. També canvia l’actituds dels qui els envolten.

Aquesta és la idea que em va expressar, ja fa anys, un familiar que havia passat per la política i que de cop es va fer conegut –sortia a la televisió, i oh mira que bé que li van les coses. “Andreu, no solament canvies tu, canvia la gent en relació amb tu. I això s’explica poc. Et posen de primer a dalt de tot, i després a parir. I has de vigilar per veure, de primer, la falsa adulació, i després, la crítica descarnada, falsa, injusta. No és fàcil trobar mirades netes i justes.”

Dels presoners polítics, els nou indultats que han sortit de la presó, en conec –n’he llegits i fins i tot escrits– els abusos, enganys, o riscos que gestionaven amb relació a nosaltres. De denunciar el perill de dirigir un moviment de la presó estant (on estàs lligat de peus i mans) al dubte actual sobre els efectes dels indults reversibles o al xantatge emocional que poden haver exercit els presoners. Tot això està molt bé. Però, en canvi, es parla poc de l’aspecte contrari: dels efectes perniciosos, injustos, que nosaltres hem exercit sobre ells. Quan dic nosaltres, penso en premsa, partits, votants, amics, familiars, coneguts, veïns, saludats i més espècies en vies de no-extinció: d’una excessiva adulació (la independència ens la faran ells), a la utilització del seu patiment a benefici nostre (de vendre més diaris, a guanyar eleccions utilitzant la seva imatge), passant per una crítica que podia vorejar la ‘conspiranoia’.

Es parla molt de com els polítics enganyen i utilitzen la gent. I com el poder els canvia. Es parla poc de com la gent enganyem, utilitzem els polítics i de com ens canvien. De com els encimbellem i després els enfonsem. Els donem tot el poder, tota la responsabilitat, tot l’elogi, per poder tenir l’excusa, després, de no fer la part que ens toca. I així, si van maldades, dir que la culpa és seva, i únicament seva. Els enfilem a dalt de tot per no haver de calçar-nos nosaltres.

Ara que els presoners surten de la presó, potser no s’alliberen únicament de la pena de presó. Ves que no s’alliberin, també, de la pressió que els fem. De fet, veig que n’hi ha que deixaran la primera línia política. Inhabilitats, no poden entrar al govern, però és que veig que potser tampoc no entraran dins els partits. En l’entrevista que en publicarem demà Jordi Turull explica que vol guanyar-se la vida fent d’advocat, no dins el partit, amb el qual no pensa deixar de col·laborar. Quim Forn (cinquanta-set anys) treballarà a Mediapro. Durant els permisos del 100.2, Josep Rull (cinquanta-dos anys) va treballar a Caixa Terrassa, Raül Romeva (cinquanta anys) per una associació que seguia els acords de Dayton, Dolors Bassa (seixanta-dos anys) en una associació de dones de Torroella, i Carme Forcadell té seixanta-sis anys i ja sabrà què ha de fer, la presidenta, però amb aquesta edat espero que no es dediqui al partit i a primera línia. No m’estranyaria que molts fessin com Turull i Forn. Avui tan sols Jordi Sánchez (cinquanta-sis anys) i Oriol Junqueras (cinquanta-dos) tenen càrrecs importants* dins els partits. I no crec pas que els deixin. La resta, en canvi…

“No sé qui va ser la primera a comentar que als vis-a-vis íntims de la presó dels Lledoners, el logotip de la Generalitat, te’l trobes als llençols. I és cert. Aquell dia vam riure. Al judici, pin de la Generalitat. A les entrevistes, pin de la Generalitat. Al llençol, també?” La frase és de Meritxell Lluís, l’esposa de Josep Rull, i és una imatge perfecta de la pressió, a voltes inconscient, que el moviment, el govern i els votants independentistes hem exercit sobre els presonerss, i no al revés. Ens han trobat fins a la sopa. Una pressió asfixiant, constant i poc visible de nosaltres sobre ells, i no al revés. Partits, governs, votants, amics, coneguts i saludats, és bo de saber que ells, potser, també han de descansar de nosaltres, de les nostres expectatives, encimbellaments i enfonsaments.

*una primera versió deia “càrrecs remunerats”.