“Estem atrapats en una presó”: l’alto-el-foc deixa el sud del Líban a la mercè de l’ocupació israeliana

The Washington Post · Mohamad El Chamaa

Naqura, Líban. Les banderes comencen a aparèixer a l’horitzó a mesura que els cotxes avancen per la carretera costanera ací, a l’extrem sud-oest del Líban. Primer, la bandera groga i verda de l’Hesbol·là. Poc després, la tricolor vermella, blanca i verda de l’Iran. Finalment, a pocs quilòmetres de la frontera, l’estendard blau i blanc d’Israel.

“Gireu cua”, adverteix un soldat israelià, en anglès, per un megàfon. “No teniu autorització.”

El comboi de clergues i treballadors humanitaris –autoritzat per les forces de pau de l’ONU a visitar tres municipis del Líban sota ocupació israeliana– es retira per sol·licitar un permís nou.

Per als pocs habitants que han restat al sud del Líban d’ençà de la represa de les hostilitats entre l’Hesbol·là i Israel, al març, aquesta mena d’escenes han esdevingut un fet més de la vida quotidiana. Les autoritats israelianes afirmen que han de continuar ocupant la zona d’amortiment, de 120 quilòmetres de llargada per 10 d’amplada, per desmantellar-hi la infrastructura de l’Hesbol·là i impedir que el grup llanci atacs amb drons i míssils contra el nord d’Israel.

L’acord, anunciat aquest juny pels Estats Units, pel qual el Líban es comprometria a desarmar l’Hesbol·là i, en canvi, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) es retirarien gradualment del país, ha tingut impacte escàs en la vida quotidiana a la zona. Els veïns, més aviat, hi veuen paral·lelismes amb els protocols de seguretat que Israel ha imposat als palestins de la Cisjordània ocupada.

“Estem atrapats en una presó”, diu Ayoub Khreish, batlle d’Ain Ebel, un poble predominantment cristià situat a una hora a l’est de Naqura. Fins i tot a les ambulàncies els cal permís per a entrar i sortir del poble, diu. “Cada volta que hem de conduir, resem.”

El president dels Estats Units, Donald Trump, malda per mantenir la pau ací, sobretot per garantir que les negociacions amb l’Iran –que ha vinculat repetidament l’èxit de l’alto-el-foc amb els Estats Units i Israel a la retirada israeliana del Líban– no descarrilin. Els atacs israelians contra Beirut d’aquest juny van ser a punt de fer miques l’acord; el cap de setmana passat, l’Iran alertà que no tornaria a obrir l’estret d’Ormuz tret que cessessin les hostilitats al Líban.

Trump –que el mes passat rebé el president libanès, Joseph Aoun, al Despatx Oval– ha promès suport al país, devastat per la guerra, amb mesures com ara flexibilitzar les restriccions de vols. Sobre la retirada de les tropes israelianes al Líban, el president nord-americà diu que els efectius de les FDI es troben “en procés de redesplegament”.

En virtut d’un acord negociat pels Estats Units, Israel ha dut a terme una petita retirada per fases en àrees conegudes com a “zones pilot”, de les quals ha anat cedint el control a l’exèrcit libanès. La ronda de converses entre el Líban i Israel, la setmana passada a l’ambaixada nord-americana a Roma, tanmateix, es va tancar sense més avenços.

Les FDI han intensificat els atacs en més zones del sud del Líban en resposta a allò que titllen de violacions de l’alto-el-foc per part de l’Hesbol·là; també han alçat barreres de terra en àrees on també hi ha desplegats soldats de l’exèrcit libanès, cosa que ha suscitat temors d’una ocupació més duradora.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, declarà el mes passat a la cadena nord-americana Fox News –sense aportar proves ni esmentar noms concrets– que alguns pobles cristians del sud del Líban havien demanat de ser annexionats a Israel per protegir-se dels milicians de l’Hesbol·là. La setmana passada, el Ministeri d’Afers Estrangers israelià publicà un mapa, eliminat més tard, en què el sud del Líban apareixia com a territori libanès.

Les autoritats locals d’uns quants pobles cristians del sud del Líban, tanmateix, no trigaren a desmentir les declaracions de Netanyahu. “No volem formar part d’Israel”, declara Sandy Diab, veí d’Ain Ebel, a The Washington Post. “Estem molt orgullosos de ser libanesos.”

Sam Heller –investigador de la Century Foundation, un institut de Beirut– explica que no hi ha indicis que Washington vulgui obligar Israel a abandonar el Líban aviat, cosa que en dificulta una retirada a curt termini.

Ara com ara, prediu, Israel continuarà restringint l’accés al sud del Líban perquè “no li interessa la presència d’observadors externs que no pugui controlar”.

El comboi d’ajuda ha estat organitzat per l’Oeuvre d’Orient, una organització catòlica sense ànim de lucre de París que coordinà l’operació amb les forces de pau de l’ONU i l’autoritat –encapçalada pels Estats Units– encarregada de supervisar l’aplicació de l’alto-el-foc entre l’Hesbol·là i Israel.

La major part dels quinze combois que l’organització ha enviat ací d’ençà de la represa de les hostilitats han arribat a la destinació sense contratemps, segons que explica el director de l’Oeuvre d’Orient, però la situació sobre el terreny és inestable. Els cristians que han restat al sud del Líban, segons que explica el pare Hugues de Woillemont, “han demostrat un valor i una determinació extraordinaris”.

Com molts altres habitants del sud del Líban, els cristians de la zona s’han vist atrapats en un conflicte que no han triat. La violència els ha aïllats de la resta del país; en el moment culminant del conflicte, entre el març i l’abril, els talls en el subministrament de combustible i internet deixaren molts veïns a la mercè de l’ajuda exterior.

L’escassetat persistent de productes bàsics a Ain Ebel ho ha encarit tot, segons que explica Khreish. “Ací tot costa un 25% més que no pas a Beirut.”

El batlle del poble explica que els pagesos necessiten permís fins i tot per a sortir de casa a treballar al camp; els atacs aeris continus –perpetrats per ambdós bàndols– han espantat les abelles mel·líferes i han desbaratat la producció de mel.

Tots els combois d’ajuda al sud del Líban han estat escortats per les forces de pau de l’ONU. El mandat dels soldats de l’ONU, tanmateix, caduca a final d’any, i encara no és clar qui n’assumirà les funcions a partir de l’any vinent.

“Allò que diu la gent, i no cal pas un doctorat per a entendre-ho, és que volen viure, que volen viure en pau”, afirma el coronel Maxime Laudet, oficial del contingent francès de la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (FPNUL), que fa dècades que és desplegada al país.

Tan sols un grapat de pobles dins la zona d’amortiment israeliana romanen habitats. El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha dit que les FDI han destruït 24 localitats libaneses aquests darrers mesos, i que ara com ara ocupen unes 70.000 hectàrees de territori libanès.

La majoria de la població xiïta, que l’Hesbol·là afirma representar, ha fugit de la zona. Els veïns que hi han romàs, segons que explica De Woillemont, estan “esgotats i angoixats”. “Demanen una cosa molt senzilla –afirma– poder viure amb seguretat i dignitat a la seva terra, sense veure’s obligats a anar-se’n.”

Lior Soroka, de Tel-Aviv estant, ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb