Lassina Dembélé és professor de matemàtiques a la Universitat de Warwick, al Regne Unit. Nascut a Costa d’Ivori fa quaranta-vuit anys, també té la nacionalitat canadenca. Aquest estiu va visitar Barcelona per veure un col·lega matemàtic. Però fou una experiència desagradable, perquè aquest professor, negre, que va amb cadira de rodes, va ser víctima del racisme dins l’aeroport. Ho explica en aquesta entrevista telefònica de VilaWeb, després d’haver vist que les cartes de queixa que ha enviat a la policia espanyola no han tingut cap resposta. Dembélé demana que la policia identifiqui l’oficial que el va tractar amb racisme i que actuï en conseqüència.

M’agradaria que ens expliquéssiu què us va passar a l’aeroport de Barcelona.
—Això va passar el 17 de juliol. Tornava de Barcelona, on havia fet una visita. Jo sóc professor de matemàtiques a la universitat de Warwick, a la Gran Bretanya, i havia visitat un col·lega meu. A l’aeroport has de passar el control de passaports. Vaig fer-ho per la porta W. Si hi aneu, veureu que no hi ha carril per als qui anem amb cadira de rodes. Deixeu-me que hi posi èmfasi, en aquest punt, perquè crec que és important. Us parlo des d’Austràlia i aquí, com a tants llocs, sí que n’hi ha, d’accés per als qui anem amb cadira de rodes. Però a la porta W de l’aeroport de Barcelona no hi havia carril especial. La zona era plena de gent, tenia por de perdre el vol i, per tant, vaig anar fins al davant, vaig passar la barrera i em vaig posar just davant del policia, perquè em veiés. Em vaig esperar perquè atenia

un altre passatger. Doncs el policia comença a cridar. ‘Què hi fas aquí, no hauries de ser-hi!’ Estava enfurismat i no parava de cridar. Alguns dels seus col·legues ens van mirar, però no van parar-hi més atenció. Quan el client se’n va anar m’hi vaig acostar per explicar-li el meu cas. Continuava cridant i jo intentava explicar-li que no hi havia accés especial per a gent amb cadires de rodes. ‘No tens respecte per la policia, no hauries d’haver travessat!’, cridava. Ni m’escoltava, aquell policia. No volia discutir-m’hi i, per tant, li vaig deixar el passaport damunt el taulell, esperant que me’l segellés, i avall. En comptes d’això, empeny el passaport cap a mi, surt de darrere el taulell, se m’acosta i es posa a cridar dient que no li tinc respecte. Li responc que és ell que hauria de tenir més respecte pels passatgers. De sobte, es decanta davant meu i ben a prop em diu, en anglès: ‘Als negres, als Estats Units, us maten perquè no respecteu la policia. Per això us maten! Va fer el gest de la pistola amb la mà, i va dir: Bam! Bam!’

—Buf.
—Vaig quedar parat. Parat. Jo només provava d’explicar-li el meu cas i aquesta resposta em va deixar atònit. Atònit. Abans no pogués reaccionar, em diu: comptaré fins a tres i si no te’n vas em trobaré obligat a expulsar-te. Comença a comptar, m’empeny la cadira i em fa fora. Marxo de la zona, vaig a un altre taulell, em segellen el passaport i el torno a buscar. Volia entendre per què m’havia dit una cosa com aquella. Vaig demanar-li si li semblava bé de dir que la policia mati els negres. Ho trobava increïble. Aquesta vegada hi havia gent al voltant escoltant-nos, no com la primera vegada. Davant la gent no ho va repetir, no. Jo estava realment furiós, i vaig dir-li que era un idiota. ‘Has de marxar, has de marxar, o t’arrestaré!’, anava cridant. I altra vegada va començar a empènyer la meva cadira. Aleshores uns altres passatgers em van recomanar d’anar-me’n. Essencialment, va passar això.

—En sabeu el nom o el número de placa, d’aquest policia?
—No. Sé l’hora de l’incident, les 10.15, i la porta, W. Ell era al taulell de més a l’esquerra. Duia un tatuatge al braç i les mans, ben visible. Si el veiés el podria reconèixer. No sabia on mirar per aconseguir el número de placa. Vaig intentar fer-li una fotografia. Però els seus col·legues em van dir que no ho podia fer.

—Us heu queixat en alguna instància?
—Quan vaig arribar a la porta d’embarcament vaig demanar de fer la denúncia. Però vaig veure que si em quedava a fer-la perdia el vol. No tenia prou temps de fer tota la paperassa. Per això, tan aviat com vaig aterrar vaig enviar una carta de queixa i denúncia.

El document vegeu el PDF 

—A on?
—A l’administració de l’aeroport. El Security National for Airport, em sembla que es diu. Em van respondre que no era de la seva jurisdicció, però que intentarien esclarir-ho, i que enviarien la meva queixa a la policia nacional espanyola. Jo també vaig enviar un correu directament a la policia espanyola. Vaig dir-los que si volien comprovar la meva versió podien corroborar-la amb les imatges de vídeo. Perquè l’espai era ple de videocàmeres. A la meva esquerra, segur que n’hi havia una. No han respost cap de les meves cartes.

—És la primera vegada que us passa?
—La primera vegada en tota la meva vida. No he tingut mai cap experiència com aquesta. Mai. I normalment no faig servir la paraula ‘racisme’. No es pot fer servir a la lleugera. Aquesta és la primera vegada que faig servir aquesta paraula: ‘racista’. Crec que la seva actitud ho era.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb