Almadraba Park Hotel, una habitació amb vistes

Un client va trencar la pau de la recepció de l’Almadraba Park Hotel. El recepcionista, desconcertat, es va adreçar al propietari per explicar-li que aquell bon home insistia a voler saber on era el televisor de l’habitació, i quan li deien que no n’hi havia, exigia que n’hi instal·lessin un. Jaume Subirós, amb un cop de genialitat, va trucar suaument a la porta, va presentar-se i, entrant dins la cambra, va explicar al client televident on era el televisor. Tot era cosa de descórrer la cortina de la balconada perquè aparegués davant seu el golf de Roses. “Heus aquí el televisor, i té tots els canals”, va explicar-li amb tanta elegància com sornegueria. Avui les cambres de l’hotel, obert el 1970, tenen televisor, però l’espectacle d’una habitació amb vistes a un dels perfils més bonics del litoral català continua essent un dels grans atractius d’aquest establiment fundat per Josep Mercader.

Un balcó sobre el golf de Roses

Havien passat nou anys de l’obertura de l’Hotel Empordà de Figueres, popularment conegut per Motel, on –seguint la N-II–, venint de l’estat francès, havia entrat l’aire de la Nouvelle Cuisine i els primers clients d’aquella cuina catalana moderna que havia de fer escola. Mercader acabava d’enviduar prematurament de la seva dona, Anna Baret, i l’oferta li va arribar justament de l’esposa d’un metge alemany que havia adquirit el terreny de dotze mil metres quadrats per edificar-hi una clínica i que havia mort abans de poder-la alçar. Aquella parcel·la en terreny costerut, situada sobre la platja de les Canyelles Grosses, també coneguda per l’Almadrava, per l’art de la pesca de la tonyina que s’hi practicava —a tres quilòmetres del centre de Roses—, havia de permetre d’aixecar un hotel en una de les localitats costaneres on es concentrava el turisme incipient, majoritàriament provinent de l’hexàgon. L’arquitecte va ser el mateix que havia signat l’edifici figuerenc, Alexandre Bonaterra, que hi projectà un edifici de tres plantes funcional, amb terrasses esglaonades sobre el golf.

Res a veure amb la megalòmana urbanització d’Empuriabrava, ben visible de l’hotel estant. Així ho entenia un bon client de l’hotel, l’escriptor Josep Maria Espinàs, quan escrivia el 1996: “Posat ben bé damunt del mar, probablement és el millor de tota aquesta costa del nord. Un hotel amb parc. El luxe del silenci. Un espai fet de subespais acollidors. Això no hi era, el 1959. M’expliquen que aquesta gran construcció es va fer deu anys després i que ara seria impensable. És evident. Aleshores algú amb empenta, com el senyor Mercader, hostaler, podia aventurar-se a fer una obra d’aquesta ambició. Avui no li sortirien els números. Fa vint-i-cinc anys, la majoria d’inversors en la costa aspiraven a una ràpida rendibilitat amb un cost baix i una edificació estandarditzada. Només alguns van saber aprofitar el moment oportú per crear instal·lacions d’alt nivell. Massa pocs. I ara vinga dir que ens falta turisme de qualitat… El que ens ha faltat són, quan era l’hora, més empresaris turístics de qualitat.”

Gambes i rigattoni

Però, a la primeria, no tot van ser flors i violes. Com detalla Xavier Febrés a la biografia de l’establiment, Els primers cinquanta estius de l’Almadraba Park Hotel (quasi una novel·la), “la modernitat de l’Almadraba Park Hotel no pretenia ser estentòria. El seu principal luxe era el paisatge a primera fila que confina materialment amb l’horitzó del mar; la seva principal opulència, un servei de primera categoria, la més gran comoditat sense cap barroquisme, el talent de la senzillesa portada amb tacte i agudesa a l’alta qualitat dintre de les limitacions del moment. La carretera d’accés no era asfaltada (el xalet just enfront de l’entrada de l’hotel encara porta el nom ben visible de ‘Sol i pols’). L’aigua dolça del nou establiment havia de ser reforçada amb camions cisterna. Els talls de subministrament elèctric eren freqüents, de manera que les llegendàries ‘Cenas de candelabro’ dels dijous a la llum de les espelmes (que es van mantenir fins al 2018 per tradició, amb grup musical i ball) convertien la necessitat en virtut i no van tenir cap altre origen que aquest”.

El saber fer de la família Subirós-Mercader, encarnada en el patriarca, que cada estiu fa quatre vegades els disset quilòmetres que separen els seus dos establiments, per a poder ser durant la temporada estival a tots els àpats, fa semblar que fins i tot tenen certes influències en el control de les postes de sol, d’alguna tempesta d’estiu o una tramuntanada oportuna. Bromes a banda, una garantia segura és la cuina, on s’aplica fil per randa l’escola Mercader que Subirós ha continuat ampliant discretament, custodiant-la i servant-la durant quaranta-cinc anys. En el cas de l’Almadraba, el peix i les gambes de la llotja de Roses hi tenen una presència notòria i primordial. També s’executen davant el client unes quantes operacions, cosa que dóna valor a les elaboracions de sala que abans formaven part de la saviesa d’un bon maître. Se n’hi destaquen dues, que fan xalar els comensals i tenen un fort poder d’atracció entre els qui encara no han fet la comanda. Ens referim a l’steak tàrtar, també en versió marinera, i, especialment, als rigattoni que a finals dels vuitanta Subirós va aprendre a fer al restaurant Gambrinus de la plaça de la Reforma de Lugano, al Ticino suís. Al flamejat d’orujo –grappa, a l’original– li cal un domini especial del ventijol, com el que té Lluís Subirós –tercera generació de la casa– per a evitar grans mals, i assegura la delícia del plat, on es lliga l’amatriciana i la crema de llet.

En la història de la gastronomia també hi constarà el pas per l’hotel d’innombrables afortunats amb taula al Bulli, a la cala Montjoi. De monsieur Paul Bocuse fins a la princesa Carolina de Mònegue i el seu marit, Ernest de Hannover, passant pel premi Nobel d’economia Robert F. Engle. Anys abans hi havia passat el ballarí Rudolf Nuréiev, que, després d’actuar al festival de Peralada, va ser víctima de l’excés de zel d’un porter, que es va resistir a obrir-li la porta de l’hotel i el féu dormir al ras fins que els cambrers que arribaven per a la jornada matinal van desfer el malentès. Entre la clientela, no ens podem oblidar pas la dottoressa Angeoleta Volante, professora de belles arts a Florença que va començar a freqüentar l’hotel l’any 1974 i amb qui Josep Pla, baluard intel·lectual de l’establiment, podia desfogar el seu enyor d’Itàlia i practicar aquella llengua que havia après, tants anys abans, amb la jove quiosquera genovesa Rosetta Lagomarsino. Sembla que així que la doctoressa Volante feia acte de presència a l’Almadraba, tocava avisar el senyor Pla, que exclamava sense pensar-s’ho: “Doncs, haurem de venir.” La salutació entre tots dos també tenia el seu ritual: “Signore Pla, un anno in più!”, li deia Angeoleta. “Sì, signora, ma un anno di meno!” responia l’autor de Llagosta i pollastre.